Camila va passar els següents dies tancada en un hotel de la ciutat veïna, lluny de San Alma. La notícia sobre la xarxa de corrupció s'havia estés per tot el país, i la caiguda de Marcelo Alvarado havia causat un terratrémol polític. Tot i això, ella no se sentia segura. Sabia que, quan exposes gent poderosa, sempre hi ha conseqüències.

Una nit, mentre revisava les xarxes socials, una notificació nova va aparéixer en el seu telèfon. Era un missatge anònim:

“Creus que has guanyat? Encara no s'ha acabat”

Camila es quedà en silenci, sentint com la por li feia un nus a l'estómac.

L'endemà, decidí visitar son pare a l'hospital. Matias ja estava més recuperat, però encara tenia bandatges en el braç i una expressió cansada.

—Com estàs? —preguntà Camila, asseguda a la vora del llit.

Matias somrigué amb debilitat.

—Millor, ara que et veig. Però sé que açò encara no s'ha acabat.

Camila assentí.

—Vaig rebre un missatge anònim. Algú ens està vigilant.

Matias estrenyé la mandíbula.

—Açò significa que encara hi ha gent de la xarxa en llibertat.

De sobte, un metge entrà a l'habitació amb un sobre en la mà.

—Senyor Ortega, açò ha arribat per a vosté.

Matias prengué el sobre amb curiositat i l'obrí. Dins, hi havia una foto antiga.

Era una imatge de Carme, somrient en una plaça, amb una xiqueta en braços. Però el detall més inquietant era la persona que hi havia al fons de la foto.

Era el capità Morales.

—Açò no té sentit —murmurà Matias, passant el dit per la imatge—. Per què Morales estava amb ta mare?

Camila va sentir un calfred.

—Creus que la coneixia d'abans?

—És possible. I si ell era part d'açò des de fa molt de temps?

Matias revisà el sobre i trobà una nota xicoteta.

“Ella va confiar en ell. I la va trair”.



Tot i que Morales havia sigut arrestat, Camila no podia evitar sentir una estranya inquietud. A més no entenien per què la persona que va enviar això va triar fer-ho ara i no abans que l’arrestaren. Durant dies, havia intentat reprendre la seua rutina, però alguna cosa dins d'ella li deia que no podia abaixar la guàrdia.

Matias també semblava diferent. Havia deixat el seu treball a la policia i estava considerant mudar-se de nou, aquesta vegada a un lloc més segur.

—No podem quedar-nos ací, Camila —li va dir una vesprada mentre feien les maletes—. Encara hi ha fils solts.

—Ho sé —contestà ella—, però fugir no farà que desapareguen.

Matias la mirà amb preocupació.

—Què vols dir?— Camila va respirar profund.

—Hi ha una part d’aquesta història que encara no encaixa.

Un matí, mentre revisava els objectes antics de sa mare, Camila trobà una carta amagada entre les pàgines d’un llibre.

Era de Carme. Amb el cor accelerat, Camila la va obrir.

“Si algun dia trobes açò, és perquè ja no estic. No sé quant de temps em queda, però hi ha coses que has de saber. Si arribe a faltar, no confies en ningú. Ni tan sols en aquells que semblen amics. Hi ha un nom que no he pogut escriure en els informes. Algú que es mou des de les ombres. Algú molt més poderós que Marcelo Alvarado. Si vols la veritat, busca en el lloc on tot va començar.”

Camila va llegir la carta diverses vegades, intentant entendre el seu significat.

—El lloc on tot va començar…?

Només podia ser un lloc: la casa on havien viscut abans de la seua mort.

Camila va convéncer son pare perquè tornaren a la seua antiga casa. Estava abandonada, coberta de pols i amb els records de la seua mare presents en cada racó.

Registraren cada habitació fins que, en la biblioteca, Camila notà una irregularitat en el sòl de fusta.

—Ací hi ha alguna cosa —digué, picant amb el peu.

Matias l'ajudà a alçar una de les taules i, davall d’ella, descobriren una trapa oculta.



Baixaren per una escala estreta fins a una habitació secreta plena d’arxius, mapes i fotografies.

—Tot açò… —Matias fullejà els documents amb expressió de sorpresa—. Carme estava investigant alguna cosa molt més gran.

Camila prengué una foto en la qual apareixia un home que no coneixia.

—Qui és aquest?

Matias es posà pàl·lid.

—No pot ser…

Camila el mirà amb preocupació.

—El coneixes?

Matias estrenyé la mandíbula.

—És el comissari general. L’home més poderós de la policia.

Després d’aquell descobriment, Camila i Matias van saber que no podien confiar en ningú.

El comissari general, que havia estat en el càrrec durant més de dues dècades, no sols estava implicat en la xarxa de corrupció, sinó que era el cervell darrere de tot.



—Açò vol dir que Morales només era un peó —murmurà Camila.

—Exacte —afegí Matias—. I si ell està lliure, nosaltres encara estem en perill.

Camila sentí un calfred.

—Què farem?

Matias estrenyé els punys.

—Aquesta vegada, ho acabarem de veritat.

Camila i Matias es quedaren en silenci davant la fotografia. La imatge en blanc i negre semblava una peça d’un trencaclosques que, fins ara, no havien sabut encaixar.

—Si ell estava implicat, tot comença a tindre sentit —va murmurar Matias, amb la mandíbula tensa.

Camila fullejà els arxius amb mans tremoloses. La seua mare havia recollit proves que implicaven el comissari general des de feia anys, però mai havia aconseguit fer-les públiques. Ara entenien per què: ell controlava tot el sistema, inclosa la policia, els jutges i, possiblement, fins i tot els mitjans de comunicació.

—No podem quedar-nos ací.

Eixiren de la casa de matinada, sense fer soroll. Matias conduïa amb la mirada fixa en la carretera, els dits agafant amb força el volant.

—No podem anar a la policia —digué—. No sabem en qui podem confiar.

Camila ho sabia. Si el comissari general havia estat manipulant les coses des de les ombres, qualsevol moviment en fals podria significar la seua fi.

—Llavors, com ho exposem?

Matias guardà silenci un moment.

—Hem de fer-ho públic. No a través de les institucions, sinó mitjançant la premsa, amb testimonis i proves que no puguen ignorar.

Camila recordà les notícies que havien aparegut després de la caiguda de Marcelo Alvarado. Encara hi havia periodistes valents que no es venien al millor postor.

—Conec algú —digué finalment—. Una periodista que va investigar Alvarado abans que tot esclatara. Podria ajudar-nos.

Durant els dies següents, Camila i Matias recopilaren tota la informació possible.

Els documents trobats a la casa no eren suficients; necessitaven proves contundents, alguna cosa que connectara directament el comissari general amb els delictes.

—Si ell estava darrere de tot, ha de tindre comptes bancaris secrets, transaccions il·legals, alguna cosa que el delate —va dir Matias.

Camila passà hores investigant en el seu ordinador, intentant trobar alguna connexió financera.

Finalment, trobà alguna cosa.

—Ací està —va murmurar, amb el cor accelerat—. Transferències milionàries a empreses fantasma en paradisos fiscals.

Matias s’acostà i observà la pantalla amb ulls atents.

—Amb açò, tenim una prova sòlida.

Camila va fer còpies de tota la informació en diversos dispositius. Sabia que, si els trobaven abans de fer-la pública, tot es perdria.

Finalment, aconseguiren contactar amb la periodista, una dona de cabells curts i ulls foscos anomenada Iris Ferrer.

—Si el que dieu és cert, aquesta història sacsejarà el país —els va dir quan es reuniren en un lloc discret.

Camila li donà un USB amb totes les proves.

—No podem permetre que continue impune.

Camila assentí amb gravetat.

—Aquesta informació és explosiva. La publicarem en un reportatge d’investigació, però heu d’estar preparats. Quan açò es publique, vindran per vosaltres.

Camila ja ho sabia i Matias també.

Però no podien fer marxa enrere. L’endemà, la notícia va explotar. Tots els diaris, les televisions i les xarxes socials es van omplir amb titulars impactants:

“El cervell darrere de la xarxa de corrupció: el comissari general implicat en un escàndol sense precedents”

La policia es veié obligat a actuar. En qüestió d’hores, el comissari general va ser arrestat.

Amb el temps, pare i filla intentaren reconstruir les seues vides. Matias es va retirar definitivament de la policia, però no de la lluita per la justícia. Camila, per la seua part, es convertí en una periodista d’investigació.

Un matí, rebé una carta sense remitent. La va obrir amb el cor accelerat.

“Camila, sé el que has fet. Has guanyat aquesta vegada. Però sempre hi ha algú més en les ombres.”

No sabia de qui era la carta, en aquell moment el món pareixia quedar-se en silenci per un instant. Però aquesta vegada, Camila no va sentir por. Va somriure. I va estrényer la carta entre els dits.

—Que vinguen.