Camila no podia esperar més. Amb l’adreça escrita en un tros de paper, decidí anar sola a la cabana. Va esperar que son pare estiguera ocupat amb la feina per eixir de casa amb la seua motxilla i la llanterna. Caminà durant més d’una hora per un camí estret i rocós fins a arribar a la zona boscosa on es trobava la misteriosa construcció.



El lloc estava allunyat de tot, envoltat per arbres alts que creaven ombres inquietants sota la llum de la lluna. Cada pas que feia ressonava fort, com si el bosc mateix estiguera observant-la. La cabana era xicoteta, amb fusta podrida i finestres cobertes de pols. L’olor de terra humida i fusta vella li va xocar quan obrí la porta amb cura, sentint un calfred que li recorregué l’esquena.



A l’interior, només hi havia alguns mobles antics i un baül oxidat. Camila s’hi acostà lentament, sentint el seu cor bategar cada vegada més fort. Es va ajupir i, amb esforç, va aconseguir obrir la tapa rovellada. Dins, trobà documents groguencs, mapes amb anotacions i una càmera antiga. Els documents incloïen noms, dates i notes escrites amb una lletra que reconegué de seguida: era l’escriptura de sa mare.



Les pàgines parlaven d’una xarxa de corrupció a San Alma, vinculada al tràfic de terres i desaparicions de persones. Un nom destacava repetidament en les notes: Marcelo Alvarado, un poderós empresari local que, segons les anotacions de Carme, estava implicat en múltiples crims que mai havien sigut investigats.



Camila tragà saliva. Va fer fotos amb el seu telèfon abans de guardar els documents a la motxilla. Però, quan estava a punt de marxar, un soroll la va congelar en el seu lloc. Un cruixit de branques trencant-se a l’exterior.

Va treure el cap per la finestra amb molta cura i va veure una silueta avançant entre els arbres. Un home alt, vestit amb un abric fosc, s’acostava amb passes lentes però decidides.



Camila va sentir un impuls de por i adrenalina. Sense pensar-ho dues vegades, fugí per la porta del darrere i corregué cap al bosc. Les seues cames es movien soles mentre el cor li bategava amb força. Darrere d’ella, sentí una veu greu i autoritària.

—Alto!

Però Camila no es va detenir.



Arribà a casa exhausta, amb les mans tremolant. Tancà la porta amb clau i es deixà caure contra la paret, respirant accelerada. Matias, que estava revisant uns informes en el menjador, alçà la vista en veure-la entrar tan alterada.

—On estaves? Saps que no és segur anar sola!



Camila s’eixugà la suor del front i obrí la motxilla amb presses.



—He trobat açò —digué, traient els documents i deixant-los sobre la taula.

Matias fullejà els papers. A mesura que llegia les anotacions de Carme, el seu rostre canviava. Camila li explicà tot el que havia vist a la cabana i com un home havia aparegut de sobte, obligant-la a fugir.



—Mamà sabia massa —va concloure Camila, amb un nus a la gola—. Sabia que Marcelo Alvarado estava darrere de tot això, i per això la mataren.

Matias tancà els ulls per un moment. La idea que la mort de Carme no havia sigut un accident li cremava per dins.



—Hem d’anar a la policia —va suggerir Camila.

Matias negà amb el cap.



—No podem confiar en ningú. Si el que diuen aquests documents és cert, molts dels meus companys podrien estar implicats.

Camila sentí una onada de desesperació.



—Aleshores, què fem?

Matias apretà la mandíbula, i prengué una decisió.

—Primer hem d’aconseguir més proves.



L'endemà, Matias decidí que no podia esperar més. Amb els documents de Carme en mà, es dirigí a la comissaria amb cautela. Però des del primer moment que va entrar, va notar alguna cosa estranya. Alguns agents el miraven de reüll, les converses es tallaven quan passava.



El capità Morales el cridà al seu despatx.

—Ortega, què saps sobre el cas de Luisa Jubany? —preguntà amb to seriós.



Matias es va asseure, mesurant les seues paraules.

—Estic revisant els informes, però crec que hi ha alguna cosa més del que diuen els arxius oficials.



Morales encreuà els braços.

—Et recomane que no perdes el temps en teories conspiratives.



Matias el mirà als ulls i va notar una ombra d’advertència en la seua expressió.

—Ho tindré en compte —digué finalment, alçant-se per eixir.



Però just quan creuava la porta, escoltà Morales xiuxiuejant per telèfon.

—Sí, ho sap. No tardarà molt a descobrir-ho tot.

Matias sentí com la sang se li gelava. Ara era clar: estava en el punt de mira.



Camila sabia que necessitava més respostes. Encara no entenia el paper exacte de sa mare en tot aquell enigma, però estava segura que Rafael Montalvo, l’antic amic de Carme, en sabia més del que li havia dit.

L'endemà, es dirigí a la llibreria de Rafael. En entrar, notà que l’home estava més nerviós del que era habitual. Endreçava llibres amb presses, com si tinguera la necessitat urgent de marxar d’allí.



—Rafael, necessite parlar amb tu. És important.



L’home alçà la vista, i en els seus ulls es reflectia una estranya barreja de temor i resignació.



—Ja saps massa, xiqueta. No hauries d’haver buscat més enllà.



Camila s’acostà més a l'aparador.



—Per favor, digues-me la veritat. Què va passar exactament amb ma mare?



Rafael sospirà i baixà la veu.



—Carme va descobrir una cosa que no havia de saber. Fa anys, hi hagué una sèrie de desaparicions ací, aSan Alma. Gent que parlava massa o que investigava el que no calia.



—Com Luisa Jubany —murmurà Camila.



Rafael assentí.



—Exactament. I com ta mare.



Camila notà com el cor li bategava amb força.



—Aleshores, creus que no va ser un accident?



Rafael va fer un pas cap a ella i li posà una mà a l’espatlla.



—Xiqueta, no estàs segura ací. He sentit coses. Algú t’està vigilant. Has de fugir.



Camila obria la boca per respondre, però abans que poguera dir res, la porta de la llibreria es va obrir de sobte.



Dues figures vestides de negre entraren en silenci.



Rafael es posà davant de Camila, com intentant protegir-la.



—Corre —li murmurà.



Camila va dubtar un segon, però quan va veure com un dels homes treia alguna cosa de la butxaca, no ho pensà més. Es girà i corregué cap a la porta del darrere. Darrere d’ella, escoltà sorolls de lluita i un crit ofegat.



Camila arribà a casa amb el cor desbocat. Tancà la porta amb clau i es recolzà contra ella, tractant de recuperar l’alé.



Minuts després, Matias arribà. Portava la camisa tacada de suor i una expressió de pura preocupació.



—Hem de marxar d’ací —li digué amb fermesa.



—No! No podem fugir! Mamà no ho va fer i mira el que li va passar! —cridà Camila, amb llàgrimes als ulls.



Matias es detingué. Ella tenia raó. Fugir significava deixar impunes els responsables.



—Llavors, exposem-los —va dir finalment.



Aquella nit, pare i filla treballaren junts, recopilant proves, filtrant documents a periodistes de fora del poble i gravant un testimoni de Camila explicant tot el que havien descobert.

Però abans que pogueren acabar, els llums de la casa s’apagaren de sobte. Un silenci pesant ho omplí tot. Després, uns colps forts a la porta.



—Policia! Òbriguen la porta! —una veu familiar ressonà a l’exterior.



Matias va reconéixer la veu de Morales.



—Camila, per la finestra. Ara.



—Però, pare...



—No discutisques! Agafa açò i corre!



Li donà un sobre amb totes les proves i li indicà que anara al punt de trobada amb el periodista.

Camila va saltar per la finestra just quan la porta era trencada. Matias va desenfundar la pistola i disparà una vegada, forçant els atacants a cobrir-se. Mentrestant, Camila corregué pels carrers foscos, amb el cor a punt d’explotar-li dins el pit. Darrere d’ella, escoltà crits, trets, passes ràpides.



Quan arribà al punt de trobada, el periodista ja l’esperava en un cotxe.



—Ací està tota la veritat. Feu-la pública.



Ell assentí i arrancà el cotxe, just quan se sentien sirenes acostant-se.

L'endemà, la notícia va esclatar als mitjans. Els titulars denunciaven una xarxa de corrupció a San Alma, amb proves concloents que incriminaven Marcelo Alvarado i el capità Morales. La policia federal intervingué, arrestant múltiples oficials.



Camila, asseguda en una sala d’hospital, esperava notícies de son pare.



Finalment, una infermera entrà i li feu un somriure tranquil·litzador.



—El teu pare està fora de perill.



Camila tancà els ulls i soltà un sospir d’alleujament.



Quan Matias es despertà, la seua filla estava asseguda al seu costat.



—Ho hem aconseguit—xiuxiuejà Camila.



Ell somrigué dèbilment.



—Sí. I ta mare estaria orgullosa de tu.



Encara que la batalla havia acabat, Camila sabia que les cicatrius quedarien per sempre.



Però almenys, la veritat havia eixit a la llum.