I el fet que fos el meu pare, va ser molt més impactant. El matí de l'enterrament vaig haver d’anar amb la tia a casa dels avis per agafar les coses de ma mare. Mon pare m’havia dit que l’olor d’ella sempre havia sigut la mateixa, així que quan vaig obrir la porta i vaig sentir el perfum dels narcisos que tant coneixia no vaig dubtar que aquella era la seua cambra. Amb l’ajuda dels meus cosins vam arreplegar tota la seua roba. Havíem acordat amb la família que la donaríem.



-Camila, demà eixirem a primera hora, si és possible m’agradaria que feres la maleta aquesta nit, perquè demà no hi haurà temps.



…

El so de les rodes colpejant les pedres soltes del camí anunciava la seua arribada. Camila observava la carretera polsegosa des del seient del copilot, amb els auriculars posats i la música a tot volum, intentant bloquejar la incomoditat del silenci. Son pare, mantenia els ulls fixos en la carretera. Agarrant amb força el volant, com si això anara a fer que desapareguera tot el que havia passat.



-Ja quasi arribem- Va dir el pare, trencant el silenci. La veu de Matias sonà seca, com si sabera que la resposta seria un mur. Camila no contestà. En lloc d’això, abaixà la mirada al paisatge, observant com els arbres marcits i les cases deteriorades donaven pas a l’entrada de San Alma, un poble xicotet envoltat de tossals. Als seus ulls, tot semblava tan monòton, tan mort com ella se sentia des que sa mare havia faltat feia sis mesos.

Quan arribaren a la casa, una estructura vella amb pintura desgastada i un jardí ple d’herbes altes, Matias intentà somriure.

-És un poc més rústica del que pensava, però amb una mica de treball quedarà bé.



Camila no respongué. Simplement agafà la motxilla i les maletes i pujà les escales, a la recerca de la seua cambra. Va mirar totes les que havia i es va decidir per una que tenia vistes a la mar, «l’única cosa bona de tot això», va pensar ella. Allí, es deixà caure al llit, mirant el sostre. Va traure de la bossa l’última foto que tenia de sa mare, i les llàgrimes començaren a brollar.

Mentrestant, Matias desembolicava caixes a la sala. Una en particular li va cridar l’atenció: una caixa amb les pertinences de Carme, que havia deixat per al final. Havia decidit tornar al poble on havia crescut per donar classes el curs anterior. Si hagués sabut que això passaria hauria fet tot el possible perquè no anara. L’obrí amb cura, traient coses a l’atzar: un parell de llibres, un àlbum de fotos, una caixa de fusta tancada amb na clau xicoteta. La seua mà es va detindre un moment. Tenia la sensació que obrir-la suposava acceptar la mort de la seua dona.



Va decidir guardar-la a l’armari, no estava llest.



Aquella nit, la casa estava silenciosa. Matias es trobava al saló, amb les fulles del nou cas que li havia assignat el seu cap Morales. Es tractava de l’assassinat d’una jove estudiant de psicologia de la universitat anomenada Luisa Jubany, trobada tres mesos abans als afores del poble. Matias revisava els informes amb deteniment, però hi havia alguna cosa que no li encaixava.

L'escena del crim mostrava una brutalitat que no es veia en casos comuns: el cos de Luisa estava cobert de marques de ganivet i blaus. No pareixia que hi haguera tingut lloc una tortura prèvia a la seua mort i el tret al cap també donava indicis que la mort havia

sigut ràpida. Morales havia descartat qualsevol connexió amb altres casos dient que semblava un “assalt fallit”, però Matias tenia els seues dubtes. Mentre revisava els arxius, Camila, no podia dormir. Era un nou entorn per a ella, entre el fet que era nova al poble que a la universitat tampoc coneixia a ningú no sabia si podria afrontar aquesta situació.

Es va alçar i va caminar descalça fins al saló on va veure el pare concentrat en el treball. Els seus ulls es detingueren en la caixa de fusta que ell havia deixat al prestatge.



-Què és això? -preguntà, trencant el silenci.

Matias alçà la vista, un poc sorprés de veure-la allí.



-És una caixa amb coses de ta mare.

Camila arrufà el front i s’acostà.



-Per què no l’has oberta?

Matias sospirà.



-No ho sé.



Camila no va esperar el seu permís. Agafà la caixa i es va asseure al terra, deixant caure la tapa que estava mal ajustada. Son pare l’ observava, però no la va detindre. Dins hi havia cartes, fotos antigues, i una xicoteta llibreta amb tapes de cuir desgastades. Camila prengué la llibreta i començà a fullejar-la, veient pàgines plenes d’apunts que no comprenia del tot. Però a la primera pàgina hi havia un nom: Rafael Montalvo

-Saps qui és? -preguntà Camila, assenyalant el nom.



Matias negà amb el cap.



-Mai no n’he sentit parlar.

-Hi ha una adreça -digué Camila, llegint en veu alta. Estava escrita amb la lletra de sa mare, una adreça de San Alma. Els seus ulls brillaren amb una barreja de curiositat i alguna cosa més, alguna cosa que no aconseguia definir.

-Vull buscar-lo.

Matias arrufà el front, posant-se tens.

-No. No aniràs a cap lloc. No sabem qui és aquesta persona ni quina relació tenia amb ta mare. Podria ser perillós.

Camila el mirà amb desafiament.

-I si sap alguna cosa sobre ella? I si té respostes? Tu no estàs fent res.

-Camila, això no és cosa teua.

Ella no va respondre, però per la manera en què tancà la caixa, Matias va saber que no ho deixaria així.

L'endemà, mentre Matias se n'anava a la comissaria, Camila aprofità l'oportunitat per investigar pel seu compte. Les classes no començaven fins a setembre. Havia buscat l’adreça de Rafael Montalvo al seu telèfon i descobrí que estava prop del centre del poble, en una llibreria xicoteta anomenada El Racó de la Memòria.



Quan arribà, el lloc estava quasi buit. Les parets estaven cobertes de llibres vells, i darrere del taulell hi havia un home major, de cabells blancs i mans arrugades. Camila s’acostà amb el cor bategant amb força.

-Rafael Montalvo? -preguntà.

L’home alçà la vista lentament, els seus ulls foscos l’analitzaren amb una barreja de curiositat i precaució.

-Qui el busca?

Camila prengué aire.

-Em dic Camila Ortega. Ma mare era Carme Jiménez.

L’home es quedà immòbil, com si el seu cos s’haguera congelat en el temps. La seua expressió es va endurir.

-Ta mare… -murmurà, apartant la mirada per un moment. Després feu un gest perquè el seguira fins a una taula al fons de la llibreria.

-Com la conegureres? -preguntà Camila, inclinant-se cap avant.

Rafael inspirà profundament.

-Carme i jo vam créixer ací, a San Alma. Érem amics, molt propers. Però hi hagué coses…

-Quin tipus de coses? -insistí Camila.

Rafael la mirà amb gravetat.

-Hi ha secrets en aquest poble que han estat enterrats durant dècades, i ta mare sabia massa. Per això no volia que ton pare i tu estiguereu ací.

Camila engolí saliva, sentint que un pes invisible començava a caure sobre els seus muscles. Abans que poguera preguntar més, Rafael s’alçà.

-És millor que no continues buscant, xiqueta. Aquest poble no és un lloc segur per a fer preguntes.

Abans que Camila poguera replicar, ell se n’anà al magatzem, deixant-la sola amb més preguntes que respostes.



Aquella nit, quan Matias tornà a casa, semblava més esgotat que de costum. Havia passat el dia revisant els antecedents de Luisa Jubany, la víctima de l’assassinat, i havia trobat alguna cosa inquietant: una sèrie d’articles que ella havia escrit abans de la seua mort sobre corrupció al municipi i el tràfic il·legal de terres. Però el que més el pertorbava era una foto que havia trobat als arxius policials, presa en una conferència comunitària anys enrere. Al fons de la imatge, quasi amagada entre la multitud, hi era Carme.

-Què feies ací? -xiuxiuejà Matias per a si mateix, mirant la foto.



Mentrestant, Camila estava a la seua habitació, investigant l’adreça d’una cabana que havia trobat a les cartes de sa mare.