El sopar estava planejat per ser una cosa simple i tranquil·la, però des que li vaig proposar la idea, l'aire entre nosaltres es va tornar més dens. Encara que no ho admetés, els seus ulls delataven una incomoditat que no havia vist abans.

Tot i així, vaig insistir.

No podia deixar de pensar en aquella ombra que hi havia sobre la seva vida, aquella barrera invisible entre nosaltres que havia crescut sense que ni ella ni jo la mencionéssim, tenia la necessitat de resoldre la incògnita.



El silenci després de la meva proposta va ser estressant. Ella es va quedar quieta, amb la forquilla entre els dits, els ulls clavats al plat, evitant el contacte visual.

—No crec que sigui bona idea… —va murmurar finalment.

—Per què no? Fa mesos que estem junts i encara no conec els teus pares. No creus que ja toca?

Vaig intentar dir-ho amb un somriure, però ella només va sospirar i va apartar la cadira enrere, com si necessités espai.

—És complicat… El meu pare no és… com t’imagines.

Vaig arronsar el front.

—Doncs, explica-m’ho.

Ella va sacsejar el cap i va fer un mig somriure, però sense rastre d’alegria.

—Ets tossut, ho sabies?

—Sí, però també t’estimo —vaig dir-li amb sinceritat.

Va aixecar la mirada i, per un instant, vaig veure la lluita interna als seus ulls. Finalment, va fer un gest de resignació.

—D’acord. Però que quedi clar que jo no t’he forçat a res.



El sopar es va organitzar pel cap de dos dies. La meva emoció inicial es va barrejar amb un estrany nerviosisme a mesura que el moment s’apropava. La manera com ella actuava, no em quadrava. Però ja no hi havia marxa enrere.

-Dia del sopar-

Els meus pares i jo vam arribar al restaurant RR ICE. L’Olivia i els seus pares ja hi eren. Era el restaurant més conegut de la zona. Sempre estava ple però aquell dia només hi érem nosaltres a la taula central. El pare ens va rebre amb amabilitat i un somriure d'orella a orella. Tot anava bé fins que el meu pare va deixar anar una broma sobre si el pare d'Olivia era traficant per tants diners que tenia. Després d'aquell moment, tot es va posar més tens. El somriure d'orella a orella va anar desapareixent, la llum es va enfosquir i l'ambient es va posar tens.

—Hi si ho fos, quin problema hauria. —Va dir el pare.

Vaig mirar de manera estranya a l’Olivia. Ella no va voler mirar-me als ulls, com si passés alguna cosa amb el seu pare i fos una situació un tant complicada que ella no volia explicar-la. Ni parlar-ne.

L'ambient seguia sent tens, la conversa havia perdut el to amistós i les mirades evitaven trobar-se. La meva ment donava voltes intentant comprendre la situació. Sabia que hi havia alguna cosa que no entenia, cosa que ningú no estava disposat a dir en veu alta. La incomoditat era immensa, només volia que acabes aquell moment, el silenci parla per si mateix.

Va ser aleshores quan el pare d'Olivia, finalment, va trencar el silenci, com si hagués estat guardant aquesta resposta durant tot el ratolí. Amb veu greu i tranquil·la, va dir:

—Si ho fos, seria per una raó. No per diners fàcils ni per ambició desmesurada.

El meu pare va tancar els ulls, analitzant cada gest del pare d'Olivia. L'ambient s'havia tornat tan pesat que amb prou feines podia respirar.

—I quina seria aquesta raó? —va preguntar directament i amb veu ferme.

El pare d'Olivia va sospirar, entrellaçant les mans sobre la taula. Olivia seguia sense atrevir-se a mirar-me..

—A vegades, quan la vida no et deixa opcions, has de prendre decisions difícils —va respondre ell, amb una inquietant calma.

—Ah si? I quines decisions difícils has tingut que prendre tu, eh?—va dir el meu pare amb firmesa.

—Això no t’ho puc dir— va dir el pare de l’Olivia amb un somriure inquietant.

—Les decisions difícils no justifiquen els crims, Torres.

El pare d'Olivia va deixar escapar un somriure lleu, però als seus ulls no hi havia rastre d'humor.

—Depèn de quin crim estiguis disposat a veure —va respondre enigmàticament—. Hi ha coses pitjors que els diners bruts.

La meva mare em va agafar la mà sota la taula, en un gest protector. Jo sentia el meu estómac regirat. No podia apartar la vista d'Olivia, esperant que ella digués alguna cosa, que negués tot allò, però el silenci era una confirmació en si mateix.

El meu pare seguia fent preguntes directes, el seu pare seguia responen de manera freda i directa. Semblava una pelicula de polis i lladres. Un interrogatori.

Al final el meu pare es va cansar de tantes voltes. Es va ficar la mà a la butxaca, va treure la cartera i ensenyo la placa de policia.

—Si estàs insinuant el que crec que estàs insinuant. No em queda cap altra que arrestar-te.— Li va dir amb una mirada ferma i tensa.

—Per fi ha arribat el dia— Va dir el pare de l’Olívia tancant els ulls deixant anar un lleu sospir.

En el moment no entenia res, era com si el mateix pare volgués ser arrestat. Com si s’en penedís d'alguna cosa que ha fet i el seu únic descans era ser arrestat i castigat per les seves accions.

—Per què, perquè ara i amb ells. Perquè ho has d'admetre tan fàcil. És que ja no penses en nosaltres o que. Papa! Ja no ens estimes? Respon!!— Va deixar anar l’ Olivia d'un sol xisclet amb la veu trencada.

La tensió es va trencar quan el meu pare va treure les esposes. En aquell moment, vaig saber que res no tornaria a ser igual. I aquell amor tan perfecte que vaig trobar es va esvair tan ràpid com el parpelleig dels ulls, com el clic d'un rellotge. Tot per culpa meva, tot per proposar un sopar...