Mentre passejava pels corredors, el so dels meus passos em va resultar estrany. Cada cop que tancava els ulls, percebia aquell somriure, que era com un llamp que travessa un matí ennuvolat, aquell moviment que em desconcertava totalment. Com podia algú generar tant efecte a la meva ment amb tan poc?

La classe va començar, però les paraules del professor es van esfumar-se com un murmuri llunyà. Vaig mirar el rellotge i no podia esperar que s'acabés el dia. Però no volia que aquell moment desaparegués,aquell somriure que no podia oblidar, era com una promesa no dita.

Mentre intentava centrar-me, la vaig veure de nou passar per la finestra del passadís, la vaig seguir amb la mirada, fins i tot em vaig inclinar per veure el seu somriure, però no em va veure així que va continuar caminant fins a esvair-se com una ànima.



Amb el pas dels dies ens anàvem trobant als passadissos, sempre que la veia em quedava embadalit, i ella somreia. No aguantava més, sentia que havia de fer alguna cosa, la meva intuïció em deia que li parlés, surti bé o no que almenys ho intentés.

Aleshores vaig decidir que ja no podia seguir simplement observant des de la distància. Em vaig aixecar, una mica impulsat per una barreja d'ansietat i una estranya determinació que no entenia del tot. Vaig apropar-me sense pensar-ho gaire, el so dels meus passos ressonant com si el món s'hagués fet callar al voltant.

Vaig caminar pels passadissos, buscant un indici, qualsevol cosa que em guiés fins a ella. El lloc estava més buit del que esperava, una inquietant calma que accentuava el meu nerviosisme. Finalment, al final del passadís, la vaig veure. Hi era, com si no hi hagués res estrany en aquesta trobada, com si el destí finalment hagués fet la seva part. La seva mirada es va creuar amb la meva i, per un instant, el temps semblava aturar-se.













Havien passat ja unes quantes setmanes des d'aquella primera trobada al passadís, i encara que al principi tot semblava uns simples creuaments, alguna cosa havia canviat. Cada cop que ens vèiem, alguna cosa a l'aire se sentia diferent. Com si la distància que hi havia entre nosaltres s'hagués anat esvaint, com si tots dos comencéssim a connectar-nos d'una manera silenciosa, sense necessitat de gaires paraules.

Les converses havien començat a fluir amb naturalitat, cosa que al principi semblava impensable. El primer dia que li vaig parlar més enllà d'un "hola" tens i formal, va ser quan m'hi vaig trobar davant de la font de l'institut, li parli, tartamudejant i nerviós per por de cagar-la amb alguna paraula que pugui dir. El seu riure nerviós davant la meva pregunta sobre un llibre que ella duia sota el braç havia trencat la barrera. Des d'aquell moment, les paraules van començar a sortir sense aquella càrrega d'ansietat i de nerviosisme que havia sentit al principi.

Un dia durant una de les nostres fantàstiques xerrades a la cafeteria, ella m'havia explicat sobre la seva passió per la fotografia i com li encantava capturar moments que sovint passaven desapercebuts per als altres. Aquell dia, jo havia parlat més del que solia fer-ho, sobre els meus propis interessos, i vaig sentir que, per fi, començàvem a ser més que dues persones que es creuaven als passadissos. També m'explico com era d'estricte el seu pare amb ella, ja que sempre que li proposava, gairebé mai no podíem quedar.

Sempre se m'ha quedat el dubte al que es dedicava el seu pare, molts diners i ser estricte no és una cosa que compagini. Se'm fa estrany…

Passats uns mesos li vaig demanar sortir, ella va acceptar. Aquell dia va ser un dels millors de la meva vida, sentia que era la dona de la meva vida, donaria i faria el que fos per ella, el que sigui.

Durant tot aquest temps mai no havia vist el seu pare o mare, era una incoginta no resolta per part meva. Així que vaig decidir demanar-li un sopar amb els sues pares. Ja era hora de coneixer els meus sogres. Quan s’ho vaig proposar, no li va agradar, això feia que tingués més ganes perquè, que estarà amagant de mi? Tan dolent seria conèixer-los?