I una altra vegada... hem estat a prop de ser descoberts, que es dicti sentència més per a mi que per a ella, jo viuria un infern si no pogués estar amb ella, ella només estaria castigada, no sé si sentirà el mateix que jo, ja que mai sabem el que els altres senten, només confiem i com diu la dita, la confiança fa fàstic.



Com ja he dit abans, mai he necessitat ajuda de res o ningú per lligar, però, aquell dia era diferent, fins i tot l'ambient era diferent, no en sabia el motiu, millor dit no el coneixia ni ho havia vist, però el 17 de juliol, algú va baixar del cotxe, un Rolls-Royce, mai no havíem vist res semblant, en una escola pobra com la nostra era impensable que algú tingui aquest cotxe, però aquell dia, el 17 de juliol va arribar ella. Una noia, baixeta, cabells foscos, els seus ulls eren com dos pous profunds, en els quals es perden els llums i les ombres. Les pestanyes llargues i denses emmarcaven la seva preciosa i hipnotitzant mirada, donant-li un aire de misteri que atreia, es podia olorar el perfum car de lluny, realment era una noia lluent, no n'he vist mai una igual.

Que feia una noia amb tants diners en un institut com el nostre? Quin era el motiu?

Al cap de dos dies, em vaig dignar a parlar-li, estava tan nerviós que no sabia ni què dir, així que, vaig fer el típic, xocar-me amb ella fent veure que era sense voler. Ella em va mirar "sorpresa", però no era la mena de sorpresa que esperava. No em va mirar com si estigués enfadada o molesta, sinó com si sabés exactament el que estava intentant fer. La seva mirada no era de menyspreu, en canvi, era d'amabilitat i amb una cara somrient, semblava que ja sabia què intentava fer, parlar amb ella.

--O sigui que aquest és el teu truc, no?--- va dir amb la seva dolça veu i amb un mig somriure.

No m'esperava per res que em digui això, just després de xocar-li, així que li vaig respondre nerviós, mai no havia estat nerviós a l'hora de parlar amb una noia, però ella, ella era diferent.

-------Perdona no t'he vist----- li vaig dir, nerviós i tartamudejant, no sabia què dir, però era l'únic que podia dir-li en comptes de quedar-me callat

Se'm va quedar mirant durant uns mil·lisegons que per a mi van ser eterns, em va respondre somrient.

-------Ja sabia el que volies fer, no passa res, si vols parlar amb mi pots eh, no mossego, no cal que facis això------Em va respondre confiadament i amb un dolç somriure, mentre camina ràpidament perquè ja havia tocat la sirena, era hora d'anar a classe.



Per primera vegada, vaig sentir papallones a l'estómac, i aquest sentiment creixia a mesura que s'anava allunyant mirant-me. El seu somriure, les seves paraules, no paraven de donar voltes al meu cap, no parava de pensar en aquell somriure. El seu somriure es va quedar gravat a la meva ment, com una imatge fixa. Vaig caminar cap a classe, pero la meva ment estava totalment desconcentrada, embolicada en aquell moment que acabava de viure. Mai m’havia passat res així i menys amb una noia.

Com m’havia “descobert” tan ràpid, o es que ella també volia que li parles, no sabia que pensar ni què fer.