Així ho férem, vam passar el Nadal junts. Vam decidir que pagar els dos lloguers per separat, era una bajanada, així que Ian es va mudar al meu pis almenys per un temps. Així vaig poder permetre’m el xicotet luxe de comprar algunes decoracions de Nadal per ambientar-lo.



El dia 23, sortirem a dinar a un restaurant i després el vaig ajudar a triar el regal per a la seua tieta. Li va comprar un telèfon fix, perquè va tirar-li el seu amb la intenció que es passés als mòbils, però ella no va saber adaptar-se. Era una dona d'època, no calia canviar-la. Amb ella va ser amb qui van dinar el dia de Nadal, la Mary. Ian em va presentar i vam congeniar molt bé. Ella escoltava molt atentament la meua història i tot el que li deia. Estava molt interessada en com era la vida a Espanya i reia quan em demanava que li parlara en valencià, l'existència del qual ignorava.



Ens va cuinar un gall dindi de mida enorme i unes creïlles al forn molt gustoses. Després vam menjar unes galetes de mantega que també havia fet ella amb formes nadalenques. Ja al final va traure unes copetes: l’alcohol en algunes ocasions especials m’estava bé. Vaig acabar molt, molt plena. De sobte, l’Ian va anunciar que era l’hora dels regals. Va traure una caixa embolicada que tenia escrita la paraula aunty a sobre. La dona li va dir que no calia i tot això, però el va desembolicar amb molt de gust.



— Oh, idiota, m’has tornat el que em vas tirar a les escombraries! — reia emocionada. Va anar a la cuina i va portar el seu telèfon mòbil. — Ara ja puc llançar este, no m’aprofita per a res.



El va llançar sí, però va caure a sobre del sofà a propòsit. Vam riure tots. Es va alçar de la cadira i va abraçar l’Ian.



— M’ha ajudat a triar-lo ella, tieta.



— Oh, vine ací tu també, eres un encant de xica, Valèria, guapa — em va abraçar també. Feia olor de dona major i em va portar molta nostàlgia. Em va agafar dels braços i em va mirar als ulls — eres la xicota que jo sempre havia desitjat pel meu nebot.



L’Ian i jo ens vam mirar, confosos, no sabíem com reaccionar. Érem xicots, ell i jo? No teníem res clar, encara. Supose que vam decidir mútuament no dir res i deixar-ho així.



— Com sabia que venies, Valèria, també t’he fet un regal — va dir la Mary, i em va donar una caixeta molt petita — pren, guapa.



La vaig obrir i contenia dins un penjoll de plata amb una silueta penjant de l’Estàtua de la Llibertat.



— Així sempre recordaràs Nova York i la duràs amb tu.



— És preciós, Mary, moltíssimes gràcies, de debò. Jo no li he portat res, em sap molt greu.



— Calla, xica. M’hauria enfadat si m’hagueres dut alguna cosa, eh? No en vull jo, de coses. Amb haver vingut és suficient, guapa.



Jo també tenia un regal, era per a l’Ian. Li’l vaig donar i en adonar-se de què era em va mirar bocabadat.



— Val, no tinc paraules. Per què has fet això? No tens diners per a pagar-ho.



— Sí que en tinc, gràcies a compartir pis amb tu he pogut estalviar prou. I la que t’he comprat no és massa cara. Sé que no hauria de dir-ho, però és cert. És d’una tenda de segona mà, l’ama me la va recomanar, em va dir que me la deixava a bon preu perquè està una mica desgastada per fora, però que el seu funcionament és excel·lent. Espere que et motive a continuar creant.



— Tens un carret ja posat dins, me’l van regalar a la tenda.



— D’acord. Doncs moltíssimes gràcies, Val. — Va inspeccionar la càmera, es va girar i ens va apuntar amb ella a mode de selfie. — Somrieu! — I va disparar. — Val, ara toca el meu regal per a tu. Pren.



Em va donar un sobre de paper, cosa que em va estranyar. El vaig obrir i tenia una carta dins:



«Bon Nadal, Val



Et faig este regal per a agrair-te tot el que has fet per mi estes últimes setmanes. Sé que potser hem anat massa ràpid en molts aspectes, però crec que la nostra relació és especial. Ja t’ho he dit molts cops, però sense tu no podria haver afrontat la mort de l’Arnie, ni en general res del que estava passant.



Quan anava a les teues classes, t’he de confessar que no podia deixar de mirar-te discretament. Sentir la teua veu explicant era prou motiu per a estar allí. Quan et veia al metro cada dia, molts cops pensava a acostar-me a tu, però mai no m’atrevia. Me n'alegre molt que el destí ens haja unit.



Et done este regal perquè te’l mereixes. Et mereixes veure a la teua família, veure casa teua. Tu ja tens una casa ací, a Nova York, i ho saps, però crec que allà a Espanya també en tens una altra que t’espera.



Atentament, el noi que està perdut per tu.»



Parlava d’un regal. El vaig mirar per a saber a què es referia, i em va assenyalar el sobre amb la mirada. El vaig tornar a mirar per dins, i tenia més coses: dos bitllets d’avió amb destí l’aeroport de València.



— Què? — no sabia què dir.



— T’ho dic en la carta. És perquè vages a veure la teua família, perquè sé que la trobes molt a faltar. T’he de confessar que la meua tieta m’ha ajudat una mica a pagar-los, i m’ha dit que quan tornem ella ens paga el bitllet de tornada. M’agradaria acompanyar-te, si no és molèstia.



Ens vam alçar els dos a la vegada i ens vam abraçar allà enmig. Jo vaig començar a besar-li la galta, i ell em va agafar el cap i em va besar als llavis. Em vaig perdre en la seua boca, però de sobte vam sentir un clac. La Mary ens acabava de fer una foto amb la nova càmera de l’Ian. Vam esclatar a riure, jo, avergonyida.



Els bitllets eren per al 15 de març. Havia pensat amb tots els detalls, sabia que eixe dia començaven les meues vacances, ja que a l’estiu sí que treballava.





Les següents setmanes van estar fantàstiques. Férem un munt d’activitats junts, i el millor de tot és que vam obrir-nos les portes a fer amics més fàcilment. Anàrem a un concert d’un grup que li agradava a ell i fou una nit preciosa. Vam conéixer una parella de la nostra edat i ens vam fer amics a l’instant. L’Omar i el David tenien un humor exquisit i ens ho passàvem d’allò més bé amb ells. El grup es va fer més gran quan féiem un pícnic al Central Park i vam convidar a seure una xica que estava sola, la Claire. Era tímida i aparentava poca cosa, però et deixava bocabadada quan parlava de temes difícils amb tanta determinació. Els cinc férem una bona quadrilla a la meua vida a la ciutat ja havia començat a tenir la forma que volia i havia aprés que deixar de seguir els tics de la ciutat m’aportava més que no pas fer-los cas. Havia trobat el que volia a la ciutat: marcar el meu propi ritme. Havia trobat a la nova Valèria que volia trobar.





— Val, ho tenim tot? Segura? — l’Ian revisava la llista de coses que ens havíem d’endur.



— I tan segura.



— D’acord. Preparada per a tornar a casa?



— I tan preparada.



Ho vaig dir amb massa confiança. Definitivament no estava tan preparada. No havia vist els meus pares d'ençà que vaig vindre a Nova York, i quasi feia dos anys. No sabia quines coses haurien canviat. Parlava amb ells per telèfon sovint, però des de feia uns mesos els missatges s’havien tornat molt superficials. Potser els meus pares s’havien cansat de dir-me que anés a veure’ls. Potser m’havien donat per perduda.



Vam agafar un taxi i li demanàrem que anara a l’aeroport. Férem la facturació i una vegada asseguts a les cadires d’esperar l’embarcament em vaig començar a mossegar les ungles. L’Ian em va observar i em va abraçar.



— No estigues nerviosa. Has avisat els teus pares que anàvem, no?



— No.



— Com que no!?



— S’haurien posat pesats. A més, referisc donar-los una sorpresa.



— Com tu veges.



Van anunciar que el nostre vol anava a embarcar. Des de dalt de l’avió veia Nova York amb una perspectiva que mai no havia vist. Amb raó era es deia La Gran Poma. Bé, la poma no sé d’on venia. Vaig estar parlant amb l’Ian les dues primeres hores, però vam caure rendits als nostres seients. Quan em vaig despertar, semblava que havia dormit tant que ja hauríem aterrat, però encara quedaven 5 hores de trajecte. Travessar la bassa gran no era missió fàcil. Vaig estar escoltant música una estona, mirant per la finestra, i li vaig agafar la mà.



El mirava mentre ell romania adormit. Que guapo era. Cada cop que passava amb ell, més m’enamorava. Vaig acaronar-li la cara amb un dit i ell va entreobrir els ulls per a mirar-me i em va somriure, després, va tornar a dormir.



Després de l’interminable viatge, vam aterrar per fi a l’aeroport de València. Espanya, terreta meua. L’aire es respirava diferent. No parlava anglés, la gent. Quan vaig sentir a un xic parlar en valencià vaig saber que sí, que tornava a ser a casa.



Vam agafar un autobús que va tardar 3 hores, però ens va dur fins a Dénia. Ai, Dénia, estimada meua. No volia que em veiés ningú que em coneguera, així que vam agafar discretament un taxi i li vaig indicar on era ma casa. On m’havia ficat. En menys de deu minuts veuria a la meua família, després de quasi dos anys. I el pitjor de tot: no els havia avisat. No sabia ben bé per què. Potser no sabia com dir-los-ho. No sabia com justificar que no havia anat abans. No volia dir-los per telèfon que havia conegut a un xic. Bé, l’important era que ja estava allí, plantada a la porta de ma casa sense saber què dir.



Vaig tocar el timbre.



— Vaaaaig! — es va sentir des de dins. Era clarament la veu de ma mare. Va obrir la porta.



— Hola — vaig dir jo, suau.



Es va quedar de pedra.



— Val! Has vingut! — em va abraçar molt, molt fort. — Jaume! La Val, la Val!



— Com que la Val? Què passa? — ara venia mon pare. — Valèria!! Vine ací, abraça a ton pare au xica!



— Hola, papis — deia, mentre els abraçava als dos. — vos he trobat a faltar molt, de debò.



— I nosaltres a tu, bobeta, que no venies a veure’ns — digué ma mare. — Ja t’havíem donat per perduda, que faries la vida allí i no tornaries mai.



— I este xic d’ací, qui és? — van adonar-se de l’Ian, al que havien passat per desapercebut amb tanta emoció.



— És l’Ian. És el meu… és un xic que he conegut allí. This are my parents, Ian.



— Ah, clar, en anglés — mon pare va treure el seu anglés patètic. — Very nice to you, Ian. Good morning.



Vam riure tots. Ma mare sí que en sabia més.



— Nice to meet you. Come inside please, passeu, vinga.



Així va ser com vaig tornar a casa, tot va passar molt de pressa. Férem un café amb els meus pares i ens vam posar al dia, tot i que era impossible explicar-ho tot. Juraria que el meu pare tenia més canes, ma mare continuava igual. L’ambient estava estrany, després de tant de temps i de tan poques cridades, però estava en casa i es notava. Van aparéixer els meus germans i ens vam abraçar també efusivament i de tot. En els dos dies següents, va aparéixer tota la meua família per veure’m. Vam fer un gran sopar al nostre jardí, i sé que fou dels moments més bonics que mai havia viscut. Vaig poder conéixer al meu nou nebot, i no vaig poder evitar plorar.



Els més menuts de la família corrien per allí, i els meus avis gaudien al màxim sentint a l’Ian explicar-los coses en anglés, encara que ells no en parlaven. Jo xerrava amb els meus oncles de com havia anat tot a la ciutat i com m’anava la feina de profe i tot allò. Quan se’n van anar tots, vaig sentir una sensació estranya.



L'endemà, vam estar l’Ian, jo i els meus dos germans ajudant als meus pares amb l’hort i cuidant la casa en general. Mon pare ens va fer refresc de llima casolà i em vaig sentir com quan era menuda, ja que tots els dissabtes de matí féiem això. Feia calor, i després vam estar jugant amb la mànega. Ma mare ens perseguia a tots i ens va mullar de cap a peus. No podíem parar de riure. Ho vaig tornar a sentir.



Eixa nit, vaig mirar l’Ian abans d’apagar la llum.



— No sé si faig bé, tornant a Nova York.



— Jo tampoc sé si faries bé. Ací t’estimen molt.



Vaig mirar al sostre blanc i vaig tornar-lo a mirar.



— Tu podries guardar totes les meues coses en una caixa i enviar-me-les?



Una setmana després, tornava a ser a l’aeroport, amb una maleta a la mà, però esta vegada ja no era meua, era d’ell. Li la vaig donar.



No podia creure’m que estigués fent això de veritat, renunciant a tot el que tenia a Nova York. Però de totes formes, sentia que Nova York ja havia complit tot el que havia de fer. Sabia que tenia que podia tancar esta etapa tranquil·la. Igual que l’etapa Ian es podia tancar. Em sabia molt de greu.



— Un últim bes.



— Un últim bes.



I així fou el nostre últim bes, amb les mans sobre la mateixa maleta, en mig de l’aeroport. Fou intensíssim. Com el trobaria a faltar.



— Tornaré a veure’t, Ian, de veritat. Digue’ls-hi a l’Omar, al David i a la Claire que els estime i que també els tornaré a veure. I tu. A tu també t’estime, per sempre. M’has ensenyat molt, Ian, t’ho agraïsc. Vola tranquil.



— Jo també t’estime. Molt, Valèria. Fins a la pròxima.



I amb eixes paraules, l’Ian va desaparéixer entre la multitud i se’n va tornar a Nova York.



El que vaig fer després va ser tornar a connectar amb la meua família de nou i fer-me professora de castellà, però ara amb grau universitari.



No me’n penedisc de res del que vaig fer. No sabia ben bé que buscava a la gran ciutat, però al final em vaig trobar a mi mateixa. Vaig trobar com era jo. Vaig trobar que soc una bona persona i que vaig ajudar l’Ian aquell dia al metro. I vaig trobar a gent humil, amable, creativa i a gent egoista, narcisista i roïna. No vull dir que vaig trobar com és la vida, perquè, tot i que he descobert molt, encara em queda més del que m’imagine.



Vaig trobar com tracte jo amb la soledat, però també com em relacione jo amb les persones. Per això crec que els millors descobriments es fan en companyia. Una ment pensant sovint es queda curta. Tenim molts tipus de companyia, tots igual de vàlids, però a mi, la que em va atorgar la ciutat, fou l’amor.



L’amor és una xarxa de fils que està oculta a la nostra vista quotidiana i mundana. Habita en una altra dimensió diferent de la nostra, actua sobre nosaltres i no ens podem adonar. Estos fils no creen un únic camí, sinó que uneixen diferents punts que depenen del nostre voltant perquè facen connexió. Per això, per a entendre com funciona esta xarxa, ens hem de preguntar: què és tot allò que funciona rere l’amor?



Fou gràcies a l’Ian que ho vaig descobrir. Jo també li ho vaig ensenyar a ell. L’amor no sempre funciona per una atracció espontània sense sentit. L’amor, de vegades necessita tindre un objectiu perquè estos fils facen connexió, i no ho fan per pura espontaneïtat. L’amor de debò necessita un vincle i una necessitat, que pot crear-se abans o després. L’amor de debò necessita una estima mútua, una raó per la qual seguir. Fa que deixes de sentir-te sola. Si estàs en un forat del qual no veus l’eixida, l’amor te la mostra. L’amor no ho cura tot, i tampoc no és l’única cura que hi ha, però és més profund del que creiem, i igual que ve, quan ja ens hem curat, pot anar-se’n i no ens hem d’angoixar. Per això, l’amor de debò és aquell que et permet tant descobrir-te a tu i al teu acompanyant com a tot el que us rodeja. Este és l’amor de debò, ho saps quan l’has viscut.