Eixa nit no vaig poder parar de pensar en l’Ian. Em va sorprendre el que havia trobat en eixe xic, tota mena de sentiments que mai no m’hauria imaginat en el xic seriós de la classe. Havia estat una vesprada molt agradable. M’havia sortit estranyament fluid parlar amb ell, era una sensació difícil d’explicar, però molt agradable. Tenia moltes ganes que es fera de dia i que després es fera de nit una altra vegada perquè Ian vingués a sopar.

Encara que tenia l’esperança que no ho complira, efectivament, l’endemà ja no va vindre a classe. De sobte, la persona a qui menys trobaria a faltar si desapareguera em va causar un buit que no havia sentit mai en la meua feina. Vaig pensar en què devia estar fent. Potser estaria pintant, alegre per haver tornat a trobar la inspiració. Tal vegada tot el contrari, estaria plorant desconsoladament després de tornar a pensar en l’Arnie. No m’imaginava com seria estar en la seua pell. Jo no havia tocat mai la mort des de prop. Tots els meus avis encara eren vius. M’agradaria sentir-lo parlar més de l’Arnie, entendre el que havia passat i com se sentia. En general, m’agradaria sentir-lo parlar del que fora. Me l'imaginava triant-se el seu modelet davant l’espill i rebuscant entre totes les seues obres quina era la idònia per a ensenyar-me. No me'l treia del cap. Eixa tarda, els tics de la ciutat anaren molt més lents. El temps no passava. El rellotge no girava. Havíem quedat a les huit i mitja, però eixa hora mai no hi arribava.

Més prompte del que hauria calgut vaig parar taula amb les tovalles i la coberteria bones (no en tenia més de tres de cada). Li vaig preparar arròs al forn perquè estava segura que no l’hauria provat mai. També vaig fer brownies, per a les postres. Em vaig posar un vestit roig, però vaig trobar que seria massa formal, així que em vaig posar vaquers i la meua camisa preferida. Això sí, els tacons me’ls vaig deixar posats. Jure que no eren massa alts. Perquè es fera l’hora, vaig seure al sofà pretenent que llegia una revista, però amb les ganes no em podia concentrar. Fins que:

— Ding, dong — per fi.

Vaig obrir.

— Ei, Ian, no t’esperava per aquí! — vaig bromejar —. Passa, passa. Benvingut.

— Moltes gràcies — se'l veia tens, vergonyós. Ja s’aniria soltant.

Es va preocupar per a ajudar-me a preparar el que fora, però no quedava ja res per fer. Va seure a taula i jo vaig servir el menjar. El va observar estranyat i jo, que ja esperava la seua reacció, li vaig explicar de què es tractava el plat. Li va agradar. Jo em vaig quedar embovada mirant-lo menjar com un xiquet menut, com si fos un pastís de xocolata. No vam beure ni alcohol ni refrescs, aigua. Potser això em definia com a una amfitriona dolenta, però és que no m’agradava cap dels dos.

A continuació, es va alçar i va anar a buscar alguna cosa a la bossa de tela que duia posada quan havia entrat. Va treure un tàper i el va deixar a la taula.

— He fet uns brownies. A veure, prova’ls i dis-me què tal.

— No fotes! Espera. — vaig córrer cap a la cuina i vaig portar els que jo havia fet.

Vam esclatar a riure els dos. Primer vam provar els seus i després els meus. Cadascú deia que els brownies de l’altre estaven més bons, però ell ho va dir per compromís, perquè òbviament els seus eren perfectes en tots els aspectes, i els meus… Deixem-ho ací.

No podíem parar de riure, fins al punt en què ja no sabíem que ens feia gràcia. M’ho estava passant genial. De sobte, va recordar alguna cosa i va tornar a la bossa. Jo ja me n'havia oblidat per complet. Havia dut el quadre, com m’havia dit. Va comptar fins a tres i el va girar perquè el pogués veure.

Redeu. No m’ho imaginava gens, això. Gens, però per a res. Em vaig alçar de la cadira sense dir ni una paraula i em vaig arrimar a ell, al·lucinant. Li vaig prendre el quadre i el vaig observar detingudament mentre passejava per la sala.

El quadre era el límit entre la sorra i l’aigua de la mar, capturat des de molt a prop. A la sorra hi havia dues potes de gos marcades, i dins l’aigua s’observaven petxines i peixets. L’aigua era molt, molt cristal·lina. L’escuma marina estava molt ben detallada, igual que els granets de sorra, marcats un a un amb diferents tonalitats de marró. Semblava una foto, però no del tot. Tenia el seu toc únic. La il·luminació estava ben definida, es veia clar que era d’alba i el sol estava sortint. La imatge respirava serenitat, quasi sentia a les gavines.

— No tinc paraules. No, no, Ian de veritat. És… de museu. M’encanta.

No va somriure. S’envoltà d’una aura melancòlica. Jo, no vaig saber fer res més que abraçar-lo. Va començar a plorar. Això tampoc m’ho veia gens a vindre. Em va estrényer més fort i em va vindre la imatge de l’escena del metro a la ment. Supose que això i un cúmul d’altres coses van fer que jo també plorés. No sé molta estona vam estar plorant junts, un al muscle de l’altre, però a mi em van semblar hores. Unes hores precioses i càlides. Vaig agafar-li el cap per darrere, li’l vaig pressionar contra mi i li vaig acaronar la nuca.

— Au, vinga va — vaig acabar amb l’abraçada.

Llavors, vam riure, avergonyits. I… va passar el que havia de passar, no? Vam tornar a trobar les nostres mirades i vam callar. Jo vaig obrir més els ulls, ell els va tancar una mica. Vam arrimar les nostres cares a poc a poc. El meu cor anava accelerant-se. M’estava posant nerviosa. Cada cop el tenia més a prop. La calor augmentà. I els nostres llavis van fregar-se. Un segons després, ho van tornar a fer, amb més força, i a la tercera ja no es van soltar. Efectivament, estava besant l’Ian.

No recorde haver-lo soltat durant una llarga estona. A les dues de la nit, ningú dels dos encara no volia dormir, aleshores se'm va ocórrer dir:

— I si anem a la platja?

Sabia que no li semblaria una bajanada, i tenia raó. Vam baixar, encara juganers, al carrer i vam parar un taxi. Li vam demanar que ens portara a Rockaway Beach. Vaig estendre una tovallola gran que havia dut per a gitar-nos els dos, però aquell s’havia tornat boig i mentre no mirava s’havia llançat a l’aigua.

— Però estàs idiota? Eres conscient que estem al puto díhuit de desembre?

— Vinga, va, vine! Si el fred és mental.

— Sí, home! Vaig, però els peus i au. M’has sentit?

L’aigua em va rossejar els dits.

— Entesos, prou per hui.

— Vinga, dona! — el maleït va vindre i em va abraçar amb la roba mullada. Estava congelat. Vaig escapar dels seus braços i vaig arrencar a córrer. Ell em va perseguir.

— Ahhhhh! Ajuda! — exclamava jo.

— És inútil que córregues! Córrec més de pressa, t’agafaré i et llançaré a l’aigua.

Va aconseguir agafar-me i en el seu intent de tirar-me a l’aigua, vaig aconseguir que caiguera ell sol, però una vegada a l’aigua feu l’intent d’esguitar-me. Sort que no tenia molta punteria i no em van tocar més de deu gotes d’aigua.

— Fill de puta! Cabró! Desgraciat! — li vaig dir.

— Vinga va! Alguna coseta més que vulgues dedicar-me?

Es va aixecar i ens vam gitar a la tovallola, mirant al cel. L’Ian tremolava.

— Sí que fa fred.

— Ara te’n fots. Pren, la meua jaqueta, jo estic bé.

— Gràcies.

Després d’una estona de només sentir les nostres respiracions, vaig decidir preguntar:

— Ian, puc fer-te una pregunta? Tu per què has plorat abans?

— Doncs no ho sé exactament. Supose que pensava en l’Arnie i en la sort que he tingut de trobar-te. No sé si me n'haguera sortit del pou en què em vaig ficar rere la seua mort sense tu. Honestament, t’admire. A mi m’hauria fet por arrimar-me a un desconegut mentre plora. No ho sé, preferiria ficar-me en els meus assumptes. Però realment, em vas ajudar. Hauria sigut capaç de tirar-me a les vies. Bé, no crec que ho haguera fet, però em feres una abraçada molt sincera que no pense oblidar. Eres molt bona persona, Valèria. No deixes que et tiren pel sòl, perquè eres genial i humil i divertida i de tot. Encara no sé què has vingut a buscar a la ciutat, Val, però la fortuna et trobarà, estic segur, perquè en haver-te trobat a tu, jo l’he trobat.

— Ai, Ian, què bonic que eres. Bé… Gràcies. Jo en tu també he trobat un suport espectacular. No m’esperava que fores així. Vull dir, eres un xic reservat, oi? Però tens molta cosa per a mostrar. Tens alguna cosa especial.

Vam tornar a trobar les nostres mirades, però esta vegada sols ens vam agafar de la mà.

— Si et soc sincera — vaig dir — estic una mica preocupada, saps? Pensava que quan arribara a la ciutat la vida canviaria per complet. Faria centenars d’amics i contactes, guanyaria el doble de diners i en general seria més feliç. Portaria una vida urbana. L’American Dream. No es diu així? Compraria una bona casa amb el pas del temps, i un cotxe. I tindria dos fills rossos que m’hauria fet un estatunidenc guapo i fornit. No té cap mena de sentit. Hauria d’aprendre a conformar-me amb el que tinc. Fotre! Si és que com cony em passa pel cap travessar l’Atlàntic jo sola sense un pla ni res de res. Al final tot m’ha anat mal. No he fet quasi amics. No surt de festa, ni res. Visc al dia, guanye els diners justos. Treballe de puta professora d’espanyol. Si jo era de ciències! Com he acabat ací, Ian?

— Però, Val, jo creia que t’agradava ser professora.

— Bé… Sí. Supose que sí. Sols vull dir que mai m’ho hauria esperat de mi.

— Però no vas vindre ací perquè la vida et donara bones sorpreses? Ser professora no n’ha sigut una?

— Sí, d'acord, sí, tu guanyes. Ser profe m’agrada molt. Però no sé si em surt rendible. Este Nadal, per exemple, no podré veure als meus pares. Estaré sola.

— Ja no — em va dedicar un somriure —.

— Gràcies, Ian — li vaig estrényer més la mà.

I rere aquell "gràcies", vam saber que ja no calien més paraules. Aquella nit, l’Ian i jo havíem trobat una cosa que ens feia falta als dos. Potser pareixia amor, però era molt més del que semblava.

Mentre ell s’acostava més a mi, fins que vaig notar els seus cabells a la meua pell, vaig tancar els ulls i vaig somriure. Sentia moltes coses en aquell moment, però feia temps que cap d’elles s’anomenava preocupació o remordiment.

Al final se’ns va fer de dia i les gavines em van despertar. Ell dormia i jo jeia al seu costat sobre la sorra, sense saber on ens portaria allò o on seria demà, només sabent que, en aquell instant, estava exactament on volia estar.