És cert el que diuen, la vida a Nova York és un metrònom. És la ciutat de les oportunitats, un lloc on va la gent que vol fer lloc per a mostrar el seu talent i donar sentit a tot allò pel que lluiten. Has de seguir cada tic, tic que marca constant i reiteradament la ciutat, si no, et perds en una mar de notes sense sentit ni armonia a la que anomenem fracàs. Jo estava disposada a seguir tants tics com feren falta per tal de demostrar que anar-se’n a Nova York a viure fou la decisió correcta.



Igual que passaven els tics, passaven els dies, i al meu calendari anaven arrancant-li pàgines sense que jo pogués evitar-ho o, almenys, frenar-ho. Dos anys. Dos anys era el temps que portava a la gran ciutat metrònom. Anava a aconseguir tot el que em proposara, ho sabia. A la Gran Poma tothom troba totes les seues respostes, per què jo no? Definitivament, m’havia convertit en una nova Valèria a la gran ciutat.



Aquell matí fou com qualsevol altre. Després del café, em vaig vestir i em vaig posar un anorac pelut amb forma de gavardina i una bufanda roja de llana. Vaig baixar per l’ascensor i em dirigí al metro amb llargs passos. Tenia un quart d’hora fins a l’estació, però passejar per eixos carrers era un luxe. Quedava molt poc per a Nadal i Nova York sabia vestir-se adequadament en eixes dates. Feia fred, però l’ambient era càlid gràcies a tots els llums de colors i a l’esperit de la gent. A esta ciutat sol notar-se que cadascú va a la seua. Ningú li importa a ningú, però a Nadal eixa sensació canviava. Em vaig desplaçar des de Brooklyn fins a Manhattan i a les 9 vaig acabar davant d’un xicotet edifici bru on anunciaven classes avançades de diferents idiomes.



Jo no estava aprenent cap llengua, al contrari, era la professora. Dia rere dia assistia allí per a ensenyar als novaiorquesos a parlar castellà. No m’havia format com a professora, no havia estudiat res després del batxillerat, però els propietaris de l’acadèmia tenien la vacant buida i necessitaven omplir-la amb urgència. És per això que em contractaren, amb ser nativa ja en tenien prou, a més jo necessitava la faena que fora. No era el que mai m’hauria esperat de mi, però després d’un any i mig exercint este ofici li vaig agafar el gustet. Explicar la gramàtica se’m donava molt millor del que creia i notar el progrés dels meus alumnes m’omplia de satisfacció. Els estudiants eren persones molt diverses amb diferents motius pels quals aprendre la llengua.



En fer-se les tres hores, junt amb els alumnes del tercer i últim torn, vaig sortir per anar-me’n a casa a dinar. Quan caminava cap a l’estació de metro em vaig fixar en un alumne meu, que feia la mateixa ruta que jo fins a Brooklyn. Era un xic d’una edat semblant a la meua, potser uns vint-i-quatre anys. Era alt i imponent. Quasi no parlava en classe, sols quan li preguntava. No semblava mal xicot, però a mi em causava un poc de respecte. No semblava que s’obrira mai cap a ningú.



Una vegada ja a l’andana, em vaig tornar a fixar en ell, que romania dret a l’altre extrem, mirant al sòl. Una veu va anunciar que el metro arribaria en dos minuts, però no la vaig escoltar, continuava analitzant el xic, un poc indiscretament. De sobte, va rebre una trucada al telèfon.



El que va ocórrer després em va impactar. De cop i volta, la fermesa del xic es va enfonsar i tot el que amagava a dins va sortir de colp. Va caure de genolls al sòl i va deixar caure el mòbil, sense força a les mans. Es va subjectar els cabells cap enrere amb les mans i vaig notar com la seua mirada de desesperació, amb els ulls oberts al màxim, no es dirigia cap a cap lloc, sols semblava mirar al seu interior per buscar alguna cosa que el tranquil·litzara. Què li passava?

Va començar a plorar a poc a poc. L’aire no li sortia per la boca. Gradualment, va anar pujant d’intensitat. Va acabar fent crits, agonitzant.

— No! No, no! No és possible! Arnie, no!

Això és el que cridava entre sanglots i llàgrimes. Em vaig espantar de veure’l plorar tan fort.



El metro va arribar i tot el món, que havia estat mirant al noi plorant amb cara de llàstima, va pujar. Jo tenia ja un peu dalt. Potser era millor deixar-lo desfogar-se sol. Potser no era assumpte meu.

De sobte, em vaig imaginar en la mateixa situació, sola, vulnerable i indefensa al sòl de l’andana. I si fora jo? No voldria ajuda? No voldria que ningú vinguera a fer-me costat, a dir-me que tot va bé? Abans que les portes es tancaren, vaig baixar i vaig caminar fins al xic. Gentilment, li vaig tocar el muscle per darrere i li vaig dir “ei, hola”, d'una manera suau i afectuosa. Es va girar i em va mirar a la cara, confós.

— Estàs bé? — li vaig preguntar. Sé que era obvi que no ho estava.



S’alçà, em mirà als ulls i m’abraçà amb una força colpidora. Em va pillar desprevinguda, no m’esperava aquella reacció. Jo li vaig tornar l’abraçada. Em ficava les ungles a l’esquena i continuava sanglotant i traient mocs. Em va embrutar el muscle, però no em va importar.



— L’Arnie. No, no és… Arnie, n-no… — plorava.



A poc a poc va anar calmant-se, i quan la seua respiració va aconseguir el seu ritme habitual i es va adonar del que havia passat, em va tornar a mirar i, avergonyit digué:

— Perdona.

Va fugir de l’estació. Jo no vaig saber com reaccionar i vaig esperar fins al pròxim metro. Em preguntava com tornaria ell a casa. Pobre.



L'endemà el xic no va aparéixer a classe. Es deia Ian, ho havia buscat al llistat d’alumnes. Va tardar dues setmanes, però un dia Ian va tornar a l’acadèmia. Quan va entrar per la porta, no sense haver-me sorprés abans, el vaig mirar amb una tendra expressió, com preguntant-li que com estava.

Ian, en lloc de seure, es va acostar a mi.



— Hola, Valèria, sols he vingut per a dir-te que vaig a donar-me de baixa de les classes — no podia mirar-me als ulls —, i que perdona pel que va passar al metro. I gràcies, vas ser molt amable. I… que si et vindria de gust que et convidara un café, per a agrair-t’ho, i conversar una estona.



Semblava que s’havia preparat el discurs amb antelació.



— Ian, no et disculpes. Fou una cosa totalment normal. I és clar — vaig somriure —, em faré un café amb tu. Però pague jo el meu.



Ell també va fer un xicotet somriure. Vam acordar que faria aquesta classe d’acomiadament i després sortiríem a dinar, en lloc de fer-nos un café. No li vaig preguntar per què anava a donar-se de baixa ni perquè, o per qui, havia plorat al metro. No volia pressionar-lo, ja m’ho contaria.



Dinarem en un restaurant típic americà anomenat Audrey’s. Jo em vaig fer un sandvitx de pollastre. Ell, unes creïlles rosses sense res més.



— I perquè estudies l’espanyol, Ian? — vaig trencar el gel.



— Doncs als meus pares volien que parlara molts idiomes. Porte matriculat a l’acadèmia des de prou jove.



— Sí, se't dona molt bé.



— Muchas gracias, supongo que sí. — Va dir, rient-se — Quieres una copita?

— Con mucho gusto, caballero.



I una copa es feren dues. Dues, tres, però no més.



— Valèria, com acabares a Nova York? — va preguntar-me, curiós.



— Doncs… Jo vinc de Dénia. És una ciutat menuda d’Espanya. Allí, no parlem castellà, parlem valencià, o català, o com vulgues dir-li. Soc d’una família humil. Vaig venir a Nova York per trobar l’èxit en la vida, cosa que allí seria molt més difícil. Vida sols n'hi ha una, no creus? No volia deixar perdre aquesta oportunitat única.

— I, que és el que realment busques a la gran ciutat? — el tenia intrigat.



— Estava disposada a deixar-ho tot per l’èxit. Òbviament, deixar a la meua família a Espanya em dol, sobretot perquè no tinc tants diners per a anar tantes vegades a visitar-los com voldria, però no em queixe. No sé què significa tenir èxit, però sé que si utilitzes les teues cartes, ell et trobarà. — Vaig callar i reflexionar. — I tu, Ian, quina és la teua història?

— Ehm… — va sospirar —. Jo soc de Nova York. Vivia amb els meus pares, primer, però van morir quan tenia deu anys — va adonar-se de la meua expressió d’intriga —. Ja t’ho explicaré. Després vaig anar a viure amb ma tia a Queens. És molt bona dona, de veres, massa bona, ho permet tot. Així i tot, supose que igual que tu, vaig voler sortir de la closca i buscar pel meu compte com guanyar-me la vida. Em vaig mudar amb el meu amic Arnie a Brooklyn, a un piset que ens costava pagar, per a convertir-nos en artistes independents. Jo pinte, ell escriu. Escrivia.



— Arnie… — vaig dir en veu baixa. Era el nom que cridava a l’andana.



— Sí… L’arnie — va parar de colp —. Preferiria sortir i que ens donés l’aire, vols?

— Clar que sí, està un poc carregat l’ambient ací.



Anàrem a passejar pel Central Park, que no estava massa lluny. Feia fred, dúiem indumentària hivernal i les bufandes onejaven amb el vent. Els llacs del parc estaven congelats i teníem els nassos rojos. Ian havia estat evitant el tema de l’Arnie, però va tornar a treure’l de sobte mentre caminàvem en silenci.



— L’Arnie ha mort d’un accident de cotxe. Era el meu millor amic, ho feia pràcticament tot amb ell. Ens coneixíem des de molt menuts. Ara el pis està buit, i la meua inspiració també. He decidit que vaig a deixar-ho. A més, no puc pagar el lloguer sense un altre inquilí que m’ajude. Tornaré amb ma tia a Queens i buscaré feina del que siga.



— Ostres — vaig dir, suau—. No saps com ho sent. Però, de veritat creus que és el fi de tota esperança? No et queda res més pel que lluitar? Jo crec que és al contrari, el buit que t’ha deixat l’Arnie hauria d’omplir-te d’inspiració per a mantenir viva la seua flama.



— Sí… Potser tens raó. No sé. O siga, no em veig motivat ni veig la llum al final del túnel. Quasi no guanyava diners… Un despropòsit. Hauria de posar-me a estudiar de debò. Les matemàtiques no se'm donaven tan malament, al cap i a la fi.



— Almenys em deixaries veure els teus quadres?

— Si vols…

— Fem una cosa. Demà divendres et convide a sopar al meu pis, però hauràs de dur tiquet d’entrada, o siga, un quadre pintat per tu — vaig proposar-li —. Et sembla bé?

— Sí, clar, sí. Allí estaré — no va dubtar ni un segon—.



Vam canviar de tema i quasi no parlarem de les nostres vides durant la resta del passeig. Vam parlar de música, dels llocs que més ens agradaven de Nova York, i de més coses amb les quals vam gaudir ambdós. Caminarem una llarga estona sota els arbres, coberts de gebre que reflectia la llum dels fanals que s’havien encés perquè se’ns havia acabat amagant el sol. Hi havia alguns grups de gent cantant nadales, i certs arbres tenien els troncs plens de llums de Nadal. Vam notar l’olor de castanyes torrades d’un home que les venia a un dòlar. En vam comprar i Ian, amb un somriure juganer, li’n va donar una a un esquirol que va passar a saludar-nos. Així era l’ambient a Nova York, una ciutat que podia observar com entre moltes històries que vivien dins d’ella, dues s’havien entrellaçat gràcies a un vincle acabat de nàixer que les unia mútuament.