Vaig mirar la pantalla durant uns segons. Un match. Vaig sentir una petita acceleració al

pit, aquell impuls primari que t’injecta una mica d’adrenalina, com quan algú diu el teu

nom enmig d’una multitud. Vaig tornar a obrir el perfil, com si el redescobrís per primera

vegada. La fotografia mantenia la seva senzillesa: un rostre amb un somriure contingut,

ulls que miraven directament a la càmera amb una naturalitat gairebé desarmant. No

semblava un perfil construït per impactar, sinó una mostra sincera d’algú que no

necessitava artificis per cridar l’atenció.

Vaig escriure un primer missatge curt, gens original, però tampoc pretenia ser-ho. Un

simple «Hola», seguit d’un «com va?» Una aposta segura, una porta oberta sense

estridències. No volia semblar massa entusiasta, però tampoc distant. I després,

l’espera.

Les hores van passar sense resposta. Cap notificació, cap moviment. Potser era el

moment de recordar la meva pròpia teoria: aquest era només un experiment, un joc, res

que hagués de remoure res dins meu. Però ja era massa tard. Aquella petita llavor de

curiositat s’havia plantat en algun lloc de la meva ment i, sense voler-ho, tornava a

mirar el mòbil de tant en tant.

L’endemà al matí, quan el primer cafè encara fumejava, la notificació va arribar. Un

missatge curt: «Hola! Bé, i tu?» I així, amb aquesta interacció mínima, es va iniciar una

conversa.

Els primers missatges van ser de circumstància. Presentacions habituals, bromes

tímides. Però a mesura que avançava el dia, la conversa es va anar allargant, fluint

amb una facilitat sorprenent. No hi havia aquell esforç forçat de les primeres

interaccions, no hi havia la sensació de vendre’s un mateix, de projectar una imatgedeterminada. Simplement, era una conversa que anava agafant cos, com si ja

haguéssim parlat abans.

Durant els dies següents, la rutina es va transformar subtilment. Els missatges es van

convertir en part del meu dia, petites pauses entre la feina, les obligacions, el cafè de

mig matí. La seva manera d’escriure era àgil, sense afectacions, amb aquell toc de

complicitat que només es crea quan les paraules encaixen de manera natural.

Parlàvem de tot i de res: records d’infantesa, pel·lícules, aquell moment del dia que

cadascú esperava amb més ganes.

I llavors va arribar el moment inevitable. La pregunta que tots dos sabíem que

apareixeria tard o d’hora: «I si ens veiéssim en persona?»

Vaig dubtar. No perquè no volgués, sinó perquè aquella transició de l’espai virtual al

real sempre implicava un risc. A la pantalla, la conversa flueix sense filtres, sense el

pes de les mirades, sense la presència física que ho pot canviar tot. Però alhora, també

sabia que no podia quedar-me per sempre en aquell territori segur.

Vam acordar un lloc senzill, una terrassa tranquil·la en una plaça poc transitada. Quan

vaig arribar, vaig adonar-me que estava més nerviós del que hauria volgut admetre. No

sabia si l’instant de veure’ns per primera vegada seria incòmode o natural, si la

conversa s’ensorraria sota el pes de la realitat o si, per contra, confirmaria el que ja

intuïa.

I llavors, allà estava. Caminant cap a mi, amb el mateix somriure contingut de la

fotografia, amb la mateixa expressió que ja coneixia. Ens vam saludar amb aquella

lleugera vacil·lació de qui no sap si fer dos petons, donar la mà o simplement somriure.

Però després d’uns segons, la incomoditat es va dissoldre, com si aquell moment

hagués estat escrit des de feia temps.

Vam demanar dues copes de vi i la conversa va reprendre allà on l’havíem deixat en els

missatges. No hi havia aquella tensió forçada de les cites, aquella sensació de càsting

en què cadascú intenta impressionar l’altre. Era senzill, era fàcil. I en algun moment dela conversa, sense adonar-me’n, vaig oblidar completament que tot havia començat

amb un gest tan simple com desplaçar el dit sobre una pantalla.

La tarda es va allargar més del previst. La plaça es va anar buidant, els cambrers van

començar a recollir algunes taules, i nosaltres continuàvem parlant. Quan ens vam

acomiadar, no hi va haver cap promesa explícita, només una d’aquelles frases obertes

que no necessiten concreció per tenir sentit.

Aquella nit, mentre caminava cap a casa, vaig pensar en com de fàcilment ens resistim

a les coses que no entenem, en com de ràpid jutgem el que no encaixa amb la nostra

manera de veure el món. Recordava perfectament la meva actitud inicial, la meva

incredulitat davant d’aquestes aplicacions, i ara em trobava aquí, somrient enmig del

carrer, pensant que potser, només potser, aquell experiment no havia estat tan absurd

com em semblava al principi.

I just en aquell moment, el mòbil va vibrar. Un nou missatge. Vaig desbloquejar la

pantalla i vaig llegir: «M’ha encantat conèixer-te. Quan repetim?»