Vaig observar aquella foto amb més deteniment, buscant algun detall que m’ajudés a interpretar què m’havia cridat tant l’atenció. No era una imatge especialment diferent de les altres, però hi havia alguna cosa en la manera com la persona es mostrava, en la naturalitat per l’absència de filtres i la senzillesa de la imatge.

La descripció tampoc no era res de l’altre món, només una frase curta, d’aquelles que semblen escrites sense pensar-hi gaire, però que en realitat és sincera.

Vaig passar-me uns minuts dubtant si obrir la conversa o no. De fet, encara no tenia clares les meves expectatives i si en trauria alguna cosa o només perdria el temps, però que té de dolent provar, en el pitjor dels casos hauria après una cosa nova o diverses.

Potser aquell perfil només havia despertat una curiositat passatgera, potser era una d’aquelles persones que en realitat no responia mai o que només buscava entreteniment momentani i res sense compromís, cosa que a la meva edat, sincerament, ja no em puc permetre.

Els dies següents es van omplir d’una rutina estranya: observar, avaluar, decidir. Fàcilment, vaig estar cinc dies així. No era la immediatesa el que m’inquietava, sinó la manera com tot plegat semblava reduït a una seqüència de judicis ràpids i mecànics, com si la complexitat de les persones es pogués destil·lar en una decisió ràpida i binària, una decisió de sí o no.

Una altra cosa de la qual em vaig adonar va ser que aquesta mecànica trifàsica d’avaluació ràpida és una cosa que apliquem a la nostra vida quotidiana

Amb el pas dels dies, vaig notar que la meva percepció de l’aplicació anava canviant. Al principi, ho havia vist com una cosa estranya i distant, un territori aliè que no m’afectava de debò. Però, sense adonar-me’n, m’havia anat acostumant a aquella dinàmica. La rutina de revisar perfils s’havia convertit en un hàbit gairebé automàtic, un gest que repetia sense pensar-hi gaire. Alhora, també em generava una mena d’inquietud difusa, una sensació de buit que no sabia ben bé com explicar. Potser perquè, en el fons, tot plegat no era més que una projecció d’un desig encara indefinit.

Vaig pensar molt què significava tot allò, en si realment esperava trobar alguna cosa o si simplement em deixava portar per la inèrcia. Em va sorprendre adonar-me de com cada interacció, per insignificant que fos, em retornava a una pregunta essencial: què és el que realment busquem quan intentem conèixer algú? Era tan simple com voler compartir moments? O potser el que buscava era confirmar alguna cosa sobre mi mateix, sobre la meva manera d’estar en el món?

Aquella nit, vaig rebre una altra notificació. Una altra coincidència, un altre perfil que havia fet el mateix gest que jo, marcant aquell interès compartit. Però aquesta vegada, en lloc de sentir aquella petita emoció inicial, vaig notar una certa fatiga. De sobte, tot el procés em va semblar massa repetitiu, massa mecànic. Vaig apagar el mòbil i vaig decidir no pensar-hi més, almenys per aquella nit.

L’endemà, però, vaig tornar-hi. Hi havia alguna cosa en aquella expectativa que em mantenia enganxat. Sabia que era absurd, però, al mateix temps, em resultava impossible ignorar la possibilitat que, entre tants perfils i interaccions, n’hi hagués alguna que acabés marcant una diferència. Potser tot plegat no era res més que una manera moderna d’exposar-se a la incertesa, de buscar connexions en un món on cada cop és més difícil trobar-les de manera espontània.

I així, entre dubtes i petites dosis d’esperança, vaig continuar navegant per aquell espai digital, sense saber del cert si el que estava fent era acostar-me a alguna cosa real o simplement perdre’m en la il·lusió d’un miratge.