Sincerament, jo.





D’aplicacions per lligar, no n’he necessitat mai. Potser el verb «necessitar» no és el correcte, però ja m’entens. Sempre m’han semblat una mica..., mmm..., al començament ho veia com un recurs per a passarells, i després... com ho puc dir per no semblar un carca? Bé, de fet era una mica carca, o sigui que i què si ho semblo?



Però al final, qui soc jo per jutjar? Vivim en una societat on és més fàcil enviar un missatge a un desconegut, que aixecar la mà per demanar un cafè al bar o saludar a un veí. Potser aquestes aplicacions a les quals guardo tanta angúnia són només un reflex més d’aquesta desconnexió que tenim amb el món real, una simple conseqüència de la covardia i la mandra de la nostra societat.





Va ser una tarda normal d’estiu, amb un vi blanc fresc a la mà, quan vaig començar a plantejar-m’ho seriosament. La conversa amb l’Alba m’havia deixat una inquietud difícil d’alleujar. Potser era aquell punt de lucidesa que apareix en les converses llargues que mantinc amb mi mateix, o potser només era el reflex de la meva pròpia resistència.



Aquella nit, assegut al sofà amb el mòbil a les mans, vaig decidir donar-hi una oportunitat, me’l vaig prendre com una mena d’experiment. Va ser un impuls, com els que tens quan compres un bitllet d’avió sense tenir clar el destí o quan entres en una llibreria i t’endús un llibre només perquè t’ha cridat l’atenció la portada. Vaig descarregar-me una aplicació i vaig començar el procés mecànic d’omplir el perfil.



El formulari em va semblar un petit interrogatori de la meva pròpia identitat. Nom, edat, gustos. "Explica alguna cosa sobre tu", deia una de les caselles. Vaig escriure una frase breu, sense gaire entusiasme, com si aquell gest insignificant no anés a tenir cap conseqüència. Les paraules van sortir fàcils, gairebé automàtiques, perquè en realitat no esperava res. De fet, la meva hipòtesi era que els resultats d’aquest estúpid experiment serien irrellevants o bé, nuls.



Quan vaig començar a explorar els perfils, em vaig adonar de com n’era d’estrany, tot plegat. Veure fragments de vides condensats en una foto i unes línies era com entrar en un univers paral·lel. Hi havia alguna cosa fascinant i inquietant alhora en aquell desfilament d’imatges. Alguns somreien de manera forçada, d’altres es mostraven naturals, alguns feien esforços evidents per semblar interessants.



I llavors vaig topar amb un perfil que em va fer aturar. Una fotografia senzilla, sense filtres excessius, i una frase breu que em va arrencar un somriure involuntari. Hi havia alguna cosa en aquella imatge, en aquella presentació minimalista, que transmetia autenticitat. Sense pensar-ho massa, vaig marcar l’opció que indicava match.



Va ser només després d’apagar el mòbil que vaig sentir aquella estranya barreja d’incredulitat, expectativa i neguit. Semblava absurd, però una simple acció virtual havia despertat una lleugera espurna, com si hagués obert una porta a alguna cosa desconeguda.



Els següents dies me’ls vaig passar endinsat en aquella absurda rutina de desplaçar cap a la dreta o cap a l’esquerra, com si fos un joc sense regles clares. Però també em vaig adonar que, cada perfil que trobava no era només un perfil, cada interacció em feia reflexionar sobre mi mateix, sobre com em presentava, sobre què esperava trobar.



Vaig començar a veure aquella aplicació com un mirall estranyament fidel de la realitat: ple de soroll, d’oportunitats perdudes i de moments que et sorprenen quan menys t’ho esperes.





Aquella mateixa nit, una notificació va aparèixer a la pantalla del mòbil: un match. Vaig sentir una estranya barreja d’expectativa i nerviosisme, com si aquell petit esdeveniment virtual tingués més pes del que voldria admetre. Vaig obrir l’aplicació i em vaig trobar amb el perfil que m’havia cridat l’atenció abans.