Aquella escena va ser reiterada també durant els dos mesos següents, fins que un dia va arribar la que pensava que podria ser la meva salvació, la Sam. Ella era una noia d’una edat similar a la meva, amb cabell pèl-roig i moltíssimes pigues. Era una noia riallera i malgrat les condicions en les que érem, feia que m'animés una mica. Des d’un primer moment, vaig sentir allò que en diuen connexió. Els mesos van anar passant, fins que vam arribar a l’any. Ja feia un any que era segrestada?

Va ser aleshores quan el meu cap va fer un gir complet. Vaig deixar de pensar només en mi com una egoista, en si menjava o no, en si em maltractava o no… Vaig començar a pensar en la meva mare. Era la filla petita de tres, dos nois grans. I crec que aquest era el motiu pel qual sempre hi havia hagut un vincle diferent amb la mare. N’era un de molt especial. Què hauria fet tot aquest any la mare sense saber res de mi? L’hauria afectat molt? I els meus germans i el pare? M’haurien buscat?

Suposava que sí, perquè érem una família unida i sempre ens preocupàvem els uns dels altres. Però, va ser en aquell moment en el que em vaig plantejar que jo sí ho havia dit a casa, vaig dir a la mare que sentia una certa incomoditat i ella va fer com si res, en cap moment va mostrar cap mena de preocupació cap a mi, per tant, per què ho hauria hagut de fer aquest darrer any?

Vaig començar a sentir com l’aire no m’arribava i, de cop, tot era negre. Quan em vaig despertar era a l’hospital, encara que ho recordava tot. No vaig veure la mare ni a cap cara coneguda allà, només unes infermeres que no paraven de fer-me preguntes, les quals no sabia si contestar. De primeres no vaig dir res, però uns dies després, quan vaig veure que ell no havia aparegut pel recinte, vaig confessar. Ho vaig explicar absolutament tot, amb ubicació, noms i detalls. Vaig explicar tot el que havia patit a mans d’ell i que no era l’única que era en aquella situació, al cap i a la fi, hi havia la Sam. El que no sabia era que aquell acte acabaria amb la meva vida completament.

Uns dies més tard, quan jo ja començava a recuperar-me i em veia disposada a treure d’allà la Sam, me’l vaig trobar assegut al sofà de davant del meu llit de l’hospital. No vaig tenir temps de reaccionar que ja tenia les seves mans sobre meu altre cop. Aquelles mans tan fastigoses… L’únic que vaig ser capaç de pensar era que si s’havia assabentat que ho havia explicat tot em mataria, i ho vaig encertar. Vaig suposar que ell, en tot moment, havia estat pendent de la meva evolució. Em va col·locar al seient de darrere del cotxe de mala manera, donant-me algun cop entremig. El vehicle va parar just davant de la casa on hi havia passat el pitjor any de la meva vida. Ja hi tornava a ser… Vaig arribar a la meva habitació i sentada sobre el meu llit hi era la Sam, que no va pensar ni dos segons en venir-me a abraçar.



La meva llum entre tanta foscor, l’esperança que m’ajudava a sobreviure dia rere dia.

Havia comès el greu error d’explicar-ho tot a tothom i no haver pogut aprofitar el poc temps que havia tingut amb la meva família. Em cremava per dins. Des del moment que el vaig veure assegut davant meu, vaig saber que mai més veuria la meva família. Ara tornava a ser una dona segrestada, enmig d’una habitació sabent que el meu temps s’acabaria més d’hora del que ni la Sam o jo reconeixeríem.

L’esperat dia havia arribat quan menys m’ho esperava. Tant a la Sam com a mi, que cada dia dormíem juntes, ens va despertar la seva presència.

Quan em va agafar, no sabia què faria i, la veritat, és que ja no em preocupava res més que el benestar de la Sam i que tot el que ell em fes fos ràpid i sense patiment.