No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure un home plorar.

Només n’havia vist algun a les pel·lícules. I el meu avi quan havia mort la meva àvia, feia molts anys. Veure’l a ell, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera, sanglotant com una criatura amb els ulls serrats i l’aire que no li sortia de la boca, em va fer por.



D’entrada, no vaig saber com reaccionar. Em vaig quedar paralitzada. Ell, que sempre havia sigut un home robust i violent, ara estava allà, trencant-se davant els meus ulls, mostrant la seva part més vulnerable. En la seva mirada podia veure que les coses no anaven com ell havia previst, em va fer por. Què faria ara? Tornaria a cridar-m’ho? Aquesta vegada vindria amb violència o simplement tornaria a tocar-me de la manera que menys m’agradava?

Al principi no era així… Recordo el primer cop que el vaig veure, aquell dia que tornava de la universitat, ell era assegut a la parada d’autobús per on jo sempre passava per arribar a casa. Fins al dia dels fets, no vaig ser conscient de la perillositat de la mirada del primer dia. Des d’aleshores la seva mirada sempre hi era, estigués on estigués, fos l’hora que fos… Sempre agressiva i penetrant.

Els primers dies no em va resultar estrany, però amb el temps, em vaig començar a preocupar. No em va sorprendre que ho tornés a fer, últimament s’havia convertit en una cosa habitual, però aquesta vegada no havia estat com les altres. Aquesta vegada li podia veure la preocupació a través dels ulls. Quan per fi va acabar, em va mirar fixament, mai abans ho havia fet. Entre la foscor vaig poder distingir les llàgrimes que li queien, tot i que ell intentava ocultar-m’ho, no va ser capaç. Va marxar deixant-me allà tota sola, aquell dia ni tan sols havíem menjat junts. No sabia des de quan havia perdut la noció del temps però cada dia fèiem un àpat plegats, era la nostra rutina. Això sí ho recordava. Estava passant alguna cosa allà fora perquè ell actués així? O tornava a ser jo el problema?

Tres setmanes després de la primera mirada, en continuar veient-lo sempre, vaig dir-ho a la mare:

– Mama, cada cop que torno de la universitat em sento observada. Cada dia! Per un home que ni conec. – li vaig dir, amb la preocupació reflexada als meus ulls.



La seva cara era de sorpresa, – I quant temps fa que passa això?

– Farà cosa de setmanes, fins i tot podria fer algun mes. – La sorpresa de la mare va augmentar.



– Per què no ho vas dir abans Abbie? No vaig saber què dir. Després d’un silenci, que per mi va ser etern, vaig afegir:

– En un primer moment, pensava que era boja, que eren imaginacions meves, però a mesura que el temps ha anat avançant veig que és la realitat.

– Doncs filla, el millor que pots fer és canviar de ruta, crec jo. – Va sentenciar la mare.



Així va acabar la conversa, la mare li va donar importància, però no tanta com jo esperava. Això em va tranquil·litzar, però no gaire temps.



Però res va sortir com esperava i si un dia anava per un camí diferent, ell també ho feia. Estava desesperada i cada cop tenia més por.

Fins aquell fatídic dia en què la meva vida va canviar per complet, no vaig ser capaç d'esbrinar com sempre em tenia localitzada ni per què. L’únic que sabia era que no podia fer cap moviment sense que se n'assabentés, al cap i a la fi, volgués o no, sempre era allà.

L’habitació que ell m’havia assignat era ben diferent a la meva, cada moble i detall era el contrari de la meva personalitat, la inexistència de colors vius feia que tot fos encara més trist del que ja ho era. Em sentia una ànima morta però en vida, enterrada en el més profund oblit. Gràcies al rellotge analògic que tenia penjat a la paret de l’habitació encara mantenia els peus a terra. La setmana següent del segrest em va portar un llapis, al principi no li vaig donar importància, però amb ell vaig poder anar comptant els dies que passaven i encara que no tingués noció del temps, estava més ubicada.



Quan pensava que ja tot estava perdut, va arribar la que en aquell moment vaig pensar que seria la meva salvació, però la Sam es va acabar convertint en el principi del meu final.



Ella va resultar ser la conseqüència de tants dies sense menjar ni cap mena de rutina, per dir-ho d’alguna manera, ho va espatllar tot. Va ser la raó de la meva felicitat durant el temps que vam passar juntes, encara que aquest temps acabés sent més curt del que m’imaginava.



Ara ja sabia que el dia que havia vist el meu segrestador plorant no passava res fora del seu control, simplement sentia pena per mi i per la meva imminent mort.