Des de ben petita havia estat una nena molt riallera i moguda. Els meus pares estaven molt orgullosos de mi perquè encara que no treia les millors notes, ho donava tot, el que em proposava, ho aconseguia. Aconseguir anar a la universitat que sempre havia somiat va ser la recompensa de tants anys d’esforç. L’estiu abans de la universitat em vaig apuntar a classes de cant, de petita ja cantava pertot arreu, però no va ser fins que vaig tenir l’escola de cant al costat, que no vaig fer el pas.



El cant sempre m’havia aïllat dels meus problemes i feia poc que havia començat a fer concerts a petites sales de la ciutat. M’ho passava genial, i veure com la gent gaudia del meu talent em satisfeia d’una forma que fins al moment no havia experimentat mai.

Aquell divendres tenia un concert programat a la sala SNL, una de les més conegudes. Va acabar cap a la una de la matinada, havia anat molt millor del que hagués pogut imaginar. Al ser conscient de la quantitat de gent que havia assistit per mi, em vaig posar tan contenta que inclús em van regalimar algunes llàgrimes. Quan ja tenia les coses recollides i ja estava preparada per marxar cap a casa, tota l'emoció que portava a sobre, es va abolir. Tan bon punt vaig obrir la porta, allà era ell, un altre cop, amb la mateixa mirada de sempre però aquest cop amb un matís de tristesa.

Vaig entrar en pànic. No va fer falta que el mirés gaire per deduir les seves intencions. El meu instint em va fer entrar, sense pensar-m’ho dos cops dins la sala cames ajudeu-me, cosa que no vaig tenir temps a fer, perquè abans de poder fer mitja volta, ja tenia les seves grapes sobre meu.



Primer em va tapar la boca. Tots els meus crits van quedar en un no res. Amb la boca tapada, sense poder pronunciar ni una sola paraula, qui em podria ajudar? Com sortiria jo ara d’allà tota sola? Durant i després del concert recordava haver vist molta gent pels voltants del recinte, alguna més coneguda que d’altra, però ara no hi havia ningú. La meva solitud solament quedava interrompuda per la seva presència i l'absència d'ànimes va ser la meva perdició.

Seguidament, vaig perdre la visió amb el que vaig suposar que era un mocador. A cau d’orella em va dir:

– És millor que no sàpigues on anem.

Em vaig estremir sencera en sentir la seva boca a la meva orella.



– Si us plau, no! – van ser les úniques paraules que vaig poder deixar anar, tot i que van ser inútils, ja que gairebé ni jo les havia pogut escoltar.

Va ser en aquell precís instant que em vaig plantejar què era el que em deparava el futur.



Em va forçar a entrar dins el vehicle, o això recordo. Devia estar-hi unes tretze cançons, el que vaig calcular que serien quaranta minuts de rellotge. No va ser gens agradable, a part del fet que era allà en contra de la meva voluntat, la seva conducció era temarària i no parava de picar contra els costats del maleter.

El soterrani de la casa on vaig passar la resta de la meva vida era horrorós, típid i sense vida, sincerament, era evident que pertanyia a una persona com ell, fred, simple i impersonal.



El silenci incòmode que es va viure allà dins va ser el pitjor que havia presenciat mai.



– On som? – em vaig atrevir a preguntar.

– Calla i fes el que et dic.

Aquestes dues simples frases van ser les úniques que van escoltar-se en aquell apartament fins dues setmanes més tard, quan tot va canviar.



Ell feia vida a la planta de dalt, mentre jo estava més morta que viva a baix, al soterrani. Baixava de tant en tant, per vigilar-me i marxava deixant-me un grapat de menjar al costat del llit.



A la tercera setmana, quan el meu cos ja no era el mateix i la meva felicitat feia molt que s'havia esvaït, va baixar amb una actitud molt més agressiva que els altres dies. Em va fer por, molta por. Només vaig ser capaç de mirar-lo i respirar desitjant que la meva vida no s'acabés en aquell instant, tot i que hagués preferit que ho hagués fet. Va ser la primera vegada que vaig protagonitzar aquella escena tant reiterada des d’aleshores, també el primer cop que vaig desitjar la mort.