Els dies que segueixen a la prova final es desdibuixen, formant un remolí de preparació i malsons. La meua ment no és capaç de seguir-li el ritme al meu cos, els horrors que hem patit per mantindre’ns amb vida pesen en el meu cap.
Kai, Ren i jo ens mantenim units. La mort i traïció de Lux s’ha convertit en un vincle entre nosaltres, unint-me als germans, donant-nos suport mútuament.

Però malgrat tot, alguna cosa dins de mi em diu que això no és el final. Que el destí té més sorpreses per a mi.

Passem dues setmanes més al bastió d’entrenament, instruint-nos en les nostres futures tasques, fins que finalment eixim de la Zona Blanca, de tornada a la capital. No puc esperar a tornar a veure Aetha, a portar-la a la nostra nova llar.

No obstant això, ens expliquen que encara hem de completar la nostra formació, cosa que requerirà diversos mesos d’entrenament, i el meu estómac es retorç quan ens diuen que no podrem abandonar la Zona Alta durant aquest temps.

En acabar la xarrada, m’acoste a Starling. La capitana i jo hem desenvolupat una mena de camaraderia en les últimes setmanes, ja que ella ha sigut la meua mentora. Tal com havia notat des del principi, vaig despertar la seua curiositat, i ara és a ella a qui recórrec amb les meues inquietuds.

—Capitana, tinc una petició.
Ella es gira, prestant-me atenció.


—Necessite veure algú de la Zona Baixa. Immediatament.


—Saps que no pots fer això.— La seua resposta és tan implacable com la seua mirada, abans de relaxar-se només una mica. —Però puc veure què puc fer per tu, xiqueta. Qui és?
Li explique sobre Aetha, l’ansietat de saber-la sola en aquella vella catedral consumint-me.

Quan acabe, Starling em mira i assenteix, assegurant-me que enviarà algú a buscar-la i portar-la sana i estàlvia. Respire, alleujada, però abans de poder agrair-li res, Starling em mira seriosament:

—Però tingues-ho clar, Ivory, que no has de baixar la guàrdia. No tots seran igual de generosos.

Quan se’n va, solte l’aire que no sabia que estava contenint i em relaxe. Sé que Starling complirà la seua paraula, encara que això implique no veure Aetha durant un temps.

Quan allibere eixa càrrega del meu cap, tot comença a fluir millor. Porte tant de temps cuidant d’Aetha que ja no sé què és mirar per mi, posar-me com a prioritat.

Així que, per a la meua sorpresa, comence a gaudir de ser una Guàrdia d’Èlit.
Gaudisc la instrucció, les classes teòriques. Gaudisc les felicitacions de Starling i escapar-me a fumar amb Kai per les nits. I per primera vegada en molt de temps, em sent… bé.

Fins que rebem la nostra primera missió oficial.
Kai, Ren i jo som encomanats amb la tasca de capturar una dona, segons Starling, una dona perillosa per al govern.

Aquella mateixa nit, la localitzem eixint d’un dels bars més famosos de la Zona Alta, i ens resulta fàcil portar-la a les cel·les del quarter dels Guardians, on Starling ens felicita. Però les seues següents paraules ens gelen la sang:

—Mateu-la. Va tindre una aventura amb el senador Mirhill. Sospeguem que està embarassada, i si eixira a la llum, destruiria la seua carrera.

La dona es retorç, plorant, mentre assegura que no volia, que va ser en contra de la seua voluntat.
Se m’encongeix l’estómac. Moltes xiques de la Zona Baixa pateixen el mateix infern que aquesta dona, i eixa por en els seus ulls grisos… la conec bé. És impossible de fingir.

—És innocent —proteste—. No podem matar una víctima.

—És una ordre, Ivory —Starling no vacil·la—. Mateu-la o correreu la mateixa sort.

—Els Guardians d’Èlit defensem els innocents, no els matem!

Sé que les meues protestes són inútils, però la decepció en el rostre de la meua mentora m’ompli de dubtes, com si haguera esperat més de mi. Quan la capitana passa pel meu costat i em lliura l’arma, xiuxiueja:

—Encara no ho entens, però ho faràs prompte, xiqueta. No arruïnes ara tots els teus esforços, sé que pots fer-ho.
L’arma pesa a les meues mans, i note com em tremolen els dits. Sé què és el que he de fer.

Quan preme el gallet, ho faig amb els ulls tancats i Kai tapant-me les orelles.

Els dies que segueixen a l’execució —no, assassinat— d’eixa dona em serveixen per a obrir els ulls. En algun moment he començat a sentir-me còmoda amb l’uniforme i la insígnia, però jo mai havia volgut això, mai havia volgut formar part d’allò que sempre he pensat dels Guardians: assassins amb vestits lluents.

Però ara que estic ficada fins al coll en això, amb la sang d’una innocent encara fresca en les meues mans, sé que he de fer alguna cosa, el que siga, per trobar Aetha i fugir el més lluny possible.

Passe les setmanes següents ideant un pla, una fugida, quan se’m crida per a intervindre en un interrogatori.

Ren em facilita els arxius de l’home a qui interrogaré i els estudie, buscant les escletxes que faran que es trenque. Una cosa és fer mal als innocents, però segons el material que tinc, aquest home és de la pitjor escòria que existeix.
I amb aquesta classe de gent, no es mostra compassió.

Quan arribe a l’àmplia sala on es durà a terme l’interrogatori, el meu món s’ensorra.

Lligada a una cadira al centre, hi ha Aetha. Emmanillada i amb blaus florint sobre la seua pell pàl·lida, la meua germana obri els seus grans ulls en veure’m aparéixer.

Intente córrer cap a ella, però note els forts braços d’un Guàrdia subjectant-me mentre cride que la solten. Aetha no parla, només plora en silenci.

—Et vaig dir que no baixares la guàrdia, Ivory. Pensava que hauries après alguna cosa després de la traïció de Luxanne. —La veu de Starling fa que els meus genolls es dobleguen mentre prem els muscles d’Aetha, fent que estiguem una enfront de l’altra.— Vegem si ja has superat la teua insubordinació.

Quan Starling recolza el canó de la seua arma en la nuca d’Aetha, escolte un crit, però tarde a processar que prové de la meua pròpia gola.

—¡Solta-la!

—Aetha és la teua feblesa, Ivory. No ens podem permetre febleses en la Guàrdia d’Elit. Si continues lligada a aquest llast, mai seràs més que una xiqueta aferrant-se a un somni trencat. Demostra que eres lleial i dona l’ordre.
Els ulls d’Aetha brillen sota la llum tènue de la sala i somriu, assentint. Les llàgrimes amenacen d’ofegar-me.

L’entenc sense paraules: m’està donant el seu permís. M’està demanant que la sacrifique en favor de la meua seguretat.
El silenci s’instaura en la sala, els Guàrdies reunits contenen la respiració.

—No. Estimar algú no té res a veure amb la lleialtat. És la meua germana, sang de la meua sang. Tingues pietat, per favor. —Intente que la meua veu no destil·le pànic, buscant consol en la ira que amenaça amb arrasar tot pel que he lluitat.

El meu cap treballa a mil per hora, buscant una eixida. En el fons, espere veure la compasió en els ulls de la dona que m’ha acompanyat els últims mesos.

Starling sembla replantejar-se la seua decisió, donant-me un moment de gràcia que aprofite per a desfer-me de l’agafada del Guàrdia i córrer cap a la meua germana.
Però no dubta a disparar.

El cos d’Aetha cedeix, quedant inert contra les cordes que la subjecten, i el meu món es queda en blanc. No veig. No escolte. No sent.

Correc cap a Aetha i la subjecte entre els meus braços, plorant, acariciant-li el rostre i els cabells.
Quan veig els seus ulls, mancats de llum, sé que ja no hi és.

—Has pres la teua decisió, xiqueta. Ara mor amb ella. —La veu de Starling m’arriba des de la llunyania mentre deixe caure el cadàver de la meua germana.

No li done oportunitat d’acabar amb mi, arremetent contra el guàrdia més pròxim amb la culata de l’arma que havia preparat per a l’interrogatori.

Els murmuris de traïció comencen a estendre’s per la sala, i quan els Guàrdies es posen en moviment per arrestar-me, isc corrents cap a la sortida.

De sobte, totes les llums s’apaguen, i mentre lluit per sobreviure, algú m’arrossega fora de la sala mentre forcege per alliberar-me.
En eixir, veig en la penombra del corredor la figura de Kai, demanant silenci mentre bloqueja les portes.

Correm, travessant la silenciosa fortalesa fins a eixir per un balcó del primer pis. A aquesta hora, la majoria de Guàrdies estan patrullant, i aquells reunits a la sala d’interrogatoris tardaran a eixir.
En caure del balcó, Kai recull dos farcells d’entre uns matolls i me’n llança un.

—Kai, on està Ren? —La meua veu sona ronca per la carrera mentre Kai nega amb el cap.

—S’ha quedat arrere… Ell es va assabentar del que Starling planejava i m’ho va dir. Per això vaig arribar a temps per traure’t d’allí. Però no sé… No sé si estarà bé. —La seua veu tremola lleugerament.— Hem de marxar, Iv, ara som desertors.

Assentisc lentament i ens desprenem del brillant uniforme dels Guàrdies, quedant-nos amb roba de carrer, col·locant-nos les caputxes. I així, emprenem el camí cap a la Zona Baixa, amb el capvespre brillant a les nostres esquenes.

No és una transició fàcil. Gairebé havia oblidat l’olor a claveguera i deixalles que impregna la Zona Baixa. Només he estat fora uns mesos, però el que abans em resultava habitual, ara em sembla inhumà.

He bloquejat el dolor de la mort d’Aetha, sepultant-lo sota la ràbia que em provoca l’escenari que tinc davant. Kai també tremola de fúria en veure xiquets famèlics pels carrers.

—La Zona Alta té tant, i ací la gent es mor per menjar. —Parle en veu alta. Ens hem refugiat en una casa en ruïnes per passar la nit.— Hem de fer alguna cosa, Kai.

—Iv, no n’hi ha hagut ja prou de violència? —Sona cansat, però necessite que m’escolte.

—Ací la gent mor com a rates. Jo… havia perdut el rumb. Em vaig encegar amb tots aquells privilegis i luxes i vaig oblidar què significa estar a l’altra banda. No puc trair la meua gent. No una altra vegada.

Intentem dormir una mica, però el meu cap no descansa. He de venjar Aetha. I a tots aquells que han patit sota la hipocresia dels alts càrrecs.

A trenc d’alba, la ciutat ja està empaperada amb cartells amb el meu rostre. “La Guàrdia Desertora", em diuen. El meu cabell bicolor i el pegat que cobreix el meu ull, dibuixats amb una exactitud alarmant.

El vent porta els cartells fins a la Zona Baixa, i malgrat la mirada de desaprovació de Kai, sé que el compte arrere ha començat.

En els pròxims dies, comence a deambular per la Zona Baixa, amb un mant negre cobrint-me. Encara ens queden molts crèdits que vam traure de la fortalesa, així que comence a passejar pels carrers, repartint diners i menjar.
Els xiquets s’arremolinen als meus peus, rient, mentre els conte històries, i quan algú pregunta pel meu nom, desaparec. Però estic en el punt de mira.

A poc a poc, se’m coneix com la Guàrdia de les Ombres, perquè només isc durant l’alba i el capvespre. Sé que la gent de la Zona Baixa està expectant, atenta. Fa massa temps que busquen un canvi, algú que els guie cap a un destí millor.

Jo estic disposada a convertir-me en el seu símbol.

El matí del mercat setmanal, em presente al centre de la plaça. El mercat és l’única estructura que conserva un mínim de dignitat, i quan em baixe la caputxa davant la població reunida, el murmuri es deté.

No em costa que tots els presents coregen el meu nom.
Comerciants i captaires. Ancians i xiquets. Persones fartes del sistema corrupte en què estem atrapats.

I tots ells em segueixen quan ataquem la base dels Guàrdies al límit de la Zona Baixa.
Forcem les portes i trenquem les finestres, els crits i càntics em transporten de nou al bosc de la Zona Blanca durant el Reclutament. Però ara estic del costat dels monstres.

La rebel·lió. La resistència. El canvi que la Zona Baixa ha anhelat durant tant de temps.

Quan la base crema, els rebels comencen a fugir, però jo em detinc i agarre pel coll un dels guàrdies caiguts al terra, dient-li:

—Torna a la Zona Alta i digues-li a la teua capitana que més li val dormir amb un ull obert. Que la Guàrdia Desertora no tindrà pietat.

El Guàrdia, que deu ser de la meua promoció encara que jo no el recorde, es pisa damunt. No el culpe. Ser atacat per una bòrnia armada no ha de ser agradable, però necessite que porte el missatge a Starling. Necessite que sàpia el que s’acosta.

Aquest és el primer alçament de molts. Deixe d’amagar-me, la gent ja em crida pel meu nom, encara que el sobrenom ha calat fondo, i els rebels comencem a consolidar-nos com a grup.

Som els Fills de la Fam, cremant magatzems pertanyents a la Zona Alta, saquejant provisions i repartint-les entre el poble. Protestes, vagues i insubordinació es converteixen en la meua realitat, sent la cara de la revolució.

Sabem que la Zona Alta ens necessita tant com nosaltres a ells, així que sabotegem tots els seus esforços per reprimir-nos.

La Zona Baixa sempre ha sigut un polvorí, però mai ningú s’havia atrevit a encendre la metxa que ara fa que els cors del poble cremen.

—No és suficient, Kai. —El baf materialitza les meues paraules en el fred de la nit, mentre observe la ciutat als meus peus.

Kai i jo estem asseguts a la teulada de la catedral on vivia amb Aetha. L’hem convertida en la nostra base d’operacions, però ara només estem ell i jo.

—Què més vols, Ivory? No pots fer més. Saps que arribarà un moment en què ens esgotarem. Tu t’estàs esgotant. —Es passa la mà pels cabells, nerviós. — Potser… hauríem de rendir-nos.

—Ara? No puc abandonar ara. Ella voldria que lluitara. —Note el familiar nus a la gola.— No saps el que és perdre algú així.

—Sí, sí que ho sé, Ivory. Vaig perdre Ren, i en les revoltes he perdut molts més. No vull… perdre’t a tu també. —Baixa la veu i jo li acaricie la galta.

—No em perdràs. —Xiuxiuege de tornada, amb la veu suau.

Sé que no hauria de mentir-li així. Sé que sóc una hipòcrita. Però les veus al meu cap no em deixaran descansar fins que acabe el que vaig començar.

L’ alba és especialment bonica, perquè sé que per a mi, cadascuna podria ser l’última.

I sé que és l’última quan em puge a l’estrada a la plaça major. Alts comandaments, aristòcrates i Guàrdies m’observen mentre Starling m’empeny, després de la meua rendició voluntària a l’eixida del sol.

—Últimes paraules, xiqueta? —El seu cansament i emoció són evidents mentre em fa agenollar.

Inspire profundament i recite les paraules que fa tant de temps que el meu cor crida:

— No sóc un monstre, no sóc una traïdora. Sóc la prova que fins els gossos de carrer podem ser lliures.

Somric, i les bombes que he amagat per tota la ciutat durant la nit esclaten, omplint la plaça de crits i fum.
El foc creuat m’aconseguirà, però no em moc. No veuré un nou dia.

Però també sé que he deixat de ser una persona per a convertir-me en el símbol de la llibertat.

I amb la consciència tranquil·la, descanse per fi, sentint com els càlids braços de la mort em porten, finalment, a reposar al costat de la meua germana.