El vagó de metall on ens han ficat es desplaça suaument sobre els adoquins polits, emetent un suau zumbit. És un trasto metàl·lic i aparatós, que en algun moment va substituir els vehicles de rodes. Es poden veure per tot arreu a la Zona Alta, però aquest sembla un vagó de presoners, de fred metall i amb poques reixes per respirar.

Em asome per les reixes de la paret, buscant l'aire fresc, i veig com ens allunyem cada vegada més de la capital, per dirigir-nos al centre de Harchia. La temuda Zona Blanca.

- La mare diu que si mires per les finestres t'emboliques. - Una veu que no conec trenca el silenci dins del vehicle, on som quatre persones.

Em giro per veure a una noia de grans ulls ceruleus. La mire fixament: Cabell ben cuidat i daurat, color saludable a les galtes i una innocència gairebé malaltissa a la mirada.

- Què? - Li conteste. No és que no l' haja escoltat, és que em sembla ridícul.

- He dit que...

- No, t'he escoltat. No cal que ho repeteixes. - sospire i m'encabe en la paret freda. No m'agrada. No m'agrada la musicalitat a la seva veu. No m'agrada la qualitat de les seves robes de seda. I sobretot, no m'agrada el somriure que té quan s'acosta a mi i estira la mà.

- Sóc Luxanne... Però pots dir-me Lux, com et dius, noia arisca? - Em pregunta, somrient.

- No és cosa teua. I no estic ací per fer amics. - No estrebe la seva mà.

Un dels xics al vagó deixa escapar una rialleta baixa i el fulmino amb la mirada.
Mentres el mire, em recorre una sensació de desassossec. Cara, ulls i expressió indefinida. Ni prim, ni gros. Aquests rostres que veus i oblides al moment. Però el fet que siga idèntic a l'altre xic al seu costat només ho fa més desesperant.

"Germans bessons" - Supose amb curiositat. La baixada de la natalitat pels canvis a la superfície després de les guerres nuclears ha fet que les gestacions siguen extremadament difícils, i els parts, encara més. Veure bessons era, com a mínim, raríssim.

- Tens algun problema amb mi? - Li dic, desconfiada.

- Per res, però és que apestes a clavegueres. - Té una veu insinuant amb aquell to de burla que em fa saltar.

Estic ja de peu, preparada per tancar-li la boca, quan el vagó para de cop i per la reixa comença a filtrar-se un fum blavós i dolç. Em recorre el pànic, i intento respirar, però és inútil. L'aire dins dels meus pulmons es torna pesat, i caic al terra. Se'm tanquen els ulls i al final, no ho resisteixo i perdo la consciència.

Quan torne en mi, note que el vagó s'ha aturat. Encara note l'olor del fum blau, però ja puc respirar i aixecar-me. De sobte, la porta s'obre i un Guàrdia d'Elit ens mira amb acritud mentre indica que eixim.
La llum del sol em deslumbra i jadege sorpresa.

La Zona Blanca pobla les pesadilles de tots els xiquets de Harchia. Ningú pot accedir-hi. Ningú, excepte els Guàrdies d'Elit. Sempre ens han dit que és un infern, un paratge arrasat per la guerra que va destruir l'estabilitat a Harchia i a tot el planeta.

I tanmateix, ara estem ací, envoltats d'arbres i protegits per una campana transparent que tempera l'aire. Inspire profundament, i se m' erixen la pell mentre mire al meu voltant. Això no és el que havia esperat. Havia esperat terra seca i sofrir sota les inclemències del fred que li va donar nom a la Zona Blanca, no un bosc fèrtil i càlid.

- Això és... fascinant. - La veu melòdica de Lux materialitza els meus pensaments.

El Guàrdia que ens ha tret del vagó torna a indicar amb un gest que el seguim, però aquesta vegada ens diu, quasi xiuxiuejant.

- A partir d'ací, ni una paraula.

Ningú qüestiona la seva advertència. Avancem els quatre en fila pel bosc que conforma la Zona Blanca i no puc evitar sentir-me... observada.

Finalment acabem de travessar, i ja ens trobem amb el que és realment el bastió dels Guàrdies d'Elit. Un edifici imponent al mig d'una explanada, auster, però funcional, l'essència dels Guàrdies.

La resta del dia es desdibuixa a mesura que passen les hores entre preparatius per al que està per vindre. Separem a xiques i xics, però ens avisen que els altres tres que ens han acompanyat al vagó seran els nostres companys aquesta setmana. No puc evitar bufar en saber que la meua companya de llitera és Lux.

- Vinga, digue'm almenys el teu nom, si anem a ser companyes, tinc almenys que saber això, no? - Lux em pregunta, xiuxiuejant.

Després d'una estona, cedeixo a les seves súpliques.

- Ivory. Em dic Ivory.

Sé que no he de baixar les meues defenses, però és la primera vegada en anys que vaig a dormir amb l'estómac ple i en un llit de veritat. I així, amb el meu cos saciat, i la suau melodia que entona Lux, caic rendida en un somni tranquil.

***

L'infern arriba en forma d’alba. Som aproximadament cent reclutes al pati del bastió, però mentre Starling explica què passarà hui, la inquietant sensació que molts no arribaran a veure el demà em invadeix. I jo sempre em fie dels meus instints.

Per sort o per desgràcia, estic en el correcte. És un dia plenament físic. Resistència, agilitat, velocitat, equilibri. Totes les disciplines, una darrere l'altra. I veig a la gent al meu voltant caure. Quan has crescut retorçant-te per carrerons i corrent durant quilòmetres fugint, t'acostumes. Però veure caure xics i xiques inconscients al terra, sagnant per l'impacte contra la roca, em marca més del que hauria de. El dolor no m'és aliè, però la sensació de llàstima, sí.

Jo ho faig bé. Conec el meu cos i les meues limitacions. Els bessons, que resulten anomenar-se Ren i Kai, també són força hàbils. La que més sofreix és Lux, però per a la meua sorpresa, és una mica més que una cara bonica i també arriba fins al final.

Al final del dia, només quedem setanta.

***
El segon dia, les coses es posen encara pitjors. Mai m'han torturat, però això és el més pròxim a la tortura que he estat.

Veiem coses horribles, imatges que van a poblar les meues pesadilles per sempre. Lux vomita l’ esmorzar, i la cara de Ren adquireix un color verdós al veure passar una imatge especialment brutal. La tecnologia del bastió està pensada per treure a relluir els teus pitjors pors.
He vist a Aetha morir de mil maneres diferents, però intento mantenir-me ferma. Pense en la veritable Aetha, pense en les seues idees, en el còmic buit entre les seues dents davanteres. Pense en tornar a veure-la, en omplir-la de tot l'amor que les meues pròpies barreres m'han impedit donar-li. I així els seus crits ja no sonen tan reals.

Eixa nit la gent plora i crida als barracons. Molts posen fi a les seues pròpies vides. No els culpe, però no ho puc suportar. Quan m'escabulleix a mitjanit per respirar aire fresc, mire les estrelles, veient en elles les pigues de la meua germana, i així em sent menys sola.

***

A partir del cinqué dia, comença la massacre. Ja hem passat proves de lluita, d'estratègia, d'armes. Sent la meua integritat declinar amb els dies. Hem lluitat pel nostre lloc en la prova, però ja només quedem al voltant de vint reclutes, tot i que un parell d'equips forts segueixen complets.
I és quan ens deixen enmig del bosc que vam travessar el primer dia, deixant-nos amb unes bengales de llum i gavinets de lluita. La resta, és el nostre problema.
L'objectiu és senzill: Cada equip ha de recuperar una banda del color assignat a tota costa. El mètode, és cosa nostra.



-Blau, el color de la lleialtat i l'esperança a Harchia - Lux trina quan veu que és el color del nostre equip.

- ¿La lleialtat té un color, Lux? - Li pregunte, intentant alleujar l'ambient de nerviosisme.

Durant aquests últims dies, la dinàmica entre els quatre ha canviat molt. Les proves, el dolor i la incertesa ens han unit, i ara som capaços de bromejar i en el meu cas, per primera vegada, obrir-me una mica. En veritat, tots ho fem.
Ren i Kai expliquen com és ser fills il·legítims d'un alt càrrec i d'una meretriz i de com han subsistit a base de fer de justicieros a sou.
Lux ens parla de les expectatives de la seua rica família. Per lo vist, el seu germà va ser un dels molts covards que es van retirar abans que ens portaren a la Zona Blanca, així que ara, el destí de la família recau sobre ella.
Jo els parle d'Aetha, de com vaig perdre un ull i de la quantitat de pastissos que menjaré quan siga Guàrdia d'Èlit. I així comencem a donar-nos suport els uns als altres.

- Clar que sí, Iv, i ja ho veuràs, trobarem la bandera de seguida.

No ho fem. Pasem tot el dia buscant sense descans, però només aconseguim trobar una banda groga i un cadàver. I ni rastre del blau. L'alba ens sorprén, exhaurits, amb una pluja torrencial, que només dificulta encara més les coses. Cansats i paranoics, saltant a cada mínim so, decidim canviar l'estratègia.

- Hauríem de dividir-nos - La idea ix de la meua boca de manera sobtada - Estem cobrint molt poca àrea i hi ha molt bosc.

- Tens raó - Kai assenteix - El meu germà i jo anirem més a l'est. Luxanne i tu aneu al nord-oest, i agafa, encén-la si trobeu la banda.

Assenteisc, apretant amb força la bengala lluminosa que m'ha deixat a la mà, i marxem. Durant la nostra exploració hem descobert el complex laberíntic del bosc, i el perquè de l'advertència silenciosa del Guàrdia que ens va acompanyar el primer dia. No és un bosc comú i corrent, i això només ho dificulta tot.

Després d'enredar-me en uns arbustos espinosos, llance un crit d'alegria. A la meua mà, brilla una banda blau cel, que encara que bruta, és el meu passatge cap a la llibertat. Encenc ràpidament la bengala, que brilla en l'aire grisós, i sent les llàgrimes córrer pel meu rostre. Ja està. L’he fet. Vaig a tornar amb Aetha.

- Veig que l'has trobada - Oïsc la veu de Lux a la meua esquena i vaig a girar-me, quan alguna cosa dins de mi em crida que no ho faça. No sona a ella. Segons després, ambdues caiguem al terra.

Forcege amb ella, intentant lliurar-me del seu agafament. Rodem per la maleza, fins que aconsegueix seure a cavall sobre el meu pit, subjectant les meues mans.

- Lux, què estàs fent? - El pànic em inunda, la sensació d'ofec és indescriptible.

- T'en recordes del xic roig al que vas humiliar el primer dia? - La seua veu ja no és dolça, és un riu d'amargor - Era el meu germà. El que havia de ocupar este lloc. Però sap que un rebuig com tu aprofitaria per matar-lo i va fugir, obligant-me a presentar-me. M'has jodit la vida, Ivory, jo no volia res d'això. Ja estic farta de pretendre que ets la meua amiga. Ens veiem a l’infern

El pànic creix quan envolta la meua gola amb les seues mans, i comença a apretar. He fallat, he baixat les defenses, i ara tot va acabar. La meua història va acabar per una xica rica mimada en la que he confiat tontosament. Tot el meu món s'apaga, i li dedique el meu últim pensament a Aetha, quan Lux afluixa el seu agafament i l'aire torna a omplir els meus pulmons.

Em tanque a l'aire, mentre el seu cos cau sobre mi, inerta, i veig a Kai, traient el seu ganivet de la carn tova del pit de Lux, seguit de Ren.

Kai estén la mà i m'ajuda a aixecar-me.
- No vas dir el primer dia que no venies a fer amics?
- Oh vinga, calla't i eixim d’açí
I així, els tres eixim del bosc cap al sol ponent i un nou futur.