Un dia va ser un edifici esplèndid, amb finestres de colors i grans salons de ball. Ara només és una ruïna de pedra a la perifèria de la ciutat, podrint-se entre la mala herba.

Em rondina l'estómac, i la ferida que tinc a la cama no té bon aspecte. Tot i això, no em detenc, he d'acomiadar-me d'ella. La meua única família. Aquella a qui, segurament, no tornaré a veure.

Quan entre en el seu racó de la vella catedral, l’Aetha s'alça ràpidament, angoixada:

- Què feies al carrer de matinada? És el Dia del Reclutament, no és segur eixir.

La meua germana menuda, amb els braços creuats sobre el pit, sembla molt més assenyada que jo. Segurament, ho és.

- Me’n vaig, Aetha.- Les paraules se m'acumulen a la llengua, amargues.- Vaig a participar en el Reclutament.

Aetha em mira amb aqueixos gegantins ulls de corder, sense assimilar la informació. Jo, que sempre li he dit com d’essencial és estar juntes, com d'important és no deixar que aquest món ens ensorre, ara l'estic abandonant.

Deixe la motxilla a terra, amb un colp sord, i comence a traure'n el contingut: menjar, menjar de veritat, no rates rostides ni deixalles podrides.
Aliments que nodriran la figura escanyolida d’ Aetha. I diners, un gran feix de crèdits, que m'han valgut la ferida a la cuixa. Apurada, continue traient coses de la bossa mentre parle.

- Necessite que lluites, Aetha, has de ser forta ara. Tornaré, t’ho promet. Tornaré i nadarem en crèdits i pastissos. -Les paraules ixen de la meua boca de pressa, sense cap convicció, però ella ha de pensar que sí, que tornaré.- Ací hi ha prou menjar i crèdits per a un període sencer. Ja saps on guardar-los i on amagar-te si…

M’obligue a parar perquè em tremolen les mans. Però per primera vegada en anys, somric.

Ara hi ha més curiositat que ira en la mirada de la meua germana. Sé que està intrigada, sap que no sóc de les que s’arrisquen. Jo actue amb calma, amb precisió. A qui li agradaven les bogeries era a Neo,i just per això només quedem Aetha i jo.

- Ivy… Vols morir? -És una pregunta seriosa, com totes les que formula la meua germana.- Estàs disposada a morir per una esperança?

Definitivament, ella és la més assenyada de les dues. Als seus deu cicles, Aetha veu el món d’una manera única i especial. I just per això he de deixar-la. Per a portar-li alguna cosa millor. Perquè quan torne, ella puga tindre tot allò amb què sempre ha somiat. Amb què sempre hem somiat les dues.

- No, Aetha, no vull morir. Vull donar-te alguna cosa millor que això - La mire, i se m'encongeix el cor mentre intente gravar a foc els seus trets en la meua ment. - I tu saps que ets especial. No deixes que et troben.

Després d'una abraçada sentida i un comiat fugaç, em marche sense mirar arrere, disposada a sacrificar tot el que sóc per sobreviure.

Em puge la caputxa en entrar als carrers de la Zona Baixa, una zona plena de fum i deixalles, amb gent moribunda en els racons. La Zona Baixa és el caldo de cultiu perfecte per a una revolució, però a ells no els importa massa. Els d'ací baix mai els hem importat massa.

Totes les coses boniques i netes que hi havia quan es va fundar la ciutat ja no existeixen. Ara només queden les restes marcides de tota aquella gent que confiava que el món canviaria algun dia a millor. Sorpresa per a ningú: no va canviar.

De fet, només ha anat a pitjor. Els que vivim ací, apartats, naixem i morim en condicions cada vegada més miserables. Patim una vida de fam i pobresa, amb només un dia a l’any per a poder canviar-ho: el Dia del Reclutament.

I eixe dia, en la meua vida, és hui.

Per primera vegada en set cicles, creue a l'altre costat. Per primera vegada en set cicles, sent la llibertat a la cara i l’aire net i pur sobre la pell. Sé que destaque, amb el cos ple de cicatrius i brutícia. Sé que la gent em mira de reüll i xiuxiueja, però no m'importa. Només m'importa guanyar i posar a resguard a Aetha.

Malgrat que els qui es presenten al Dia del Reclutament solen ser fills d'aristòcrates criats, per a això, tothom sap que fins i tot els gossos de carrer podem participar. Molts ho fan per aconseguir almenys una nit sota un sostre de veritat i un menjar calent, però jo no. No vull la caritat dels qui es creuen superiors.

Vaig a demostrar-los com de perillós pot ser un gos de carrer amb els ullals afilats i emmetzinats.

Finalment, arribe a la plaça major, on ja tothom està reunit. Torc la boca en veure que ja hi ha alguns d’aquests aristòcrates arrogants burlant-se de la gent de la Zona Baixa.

En passar al costat d’un xic ros i escardalenc, però amb robes que podrien vestir un senador, escup als llambordins polits als seus peus.

- Eh, què et passa, rata de claveguera?

Un gest de fàstic li torç el rostre, i intente contindre el riure davant el seu patètic intent d’intimidar-me.

- Ups, un accident.- Li somric, burleta, sabent que no oblidarà la meua mostra de menyspreu. Jo tampoc ho oblidaré. Serà el primer que em llevaré de damunt.

M’acoste amb confiança a l’estrada des d’on es donarà el discurs i les instruccions inicials, amb la mirada del arrogant ros clavada a la meua nuca. Estic a punt de girar-me i partir-li la cara d’imbècil que té, quan puja a l’estrada una dona imponent.

La plaça guarda silenci mentre les seues botes metàl·liques repiquen a la fusta. Si haguera de representar un tros d’acer amb una imatge, seria aquesta dona. Alta i forçuda, portant un uniforme lluent i amb una mirada del color del metall, analitzant la plaça. La capitana Starling, líder del cos de Guàrdies d’Èlit.

- Si esteu ací, és perquè esteu disposats a morir o a matar per sobreviure.-Les seues primeres paraules tenen el mateix impacte en la multitud que una allau. Demolidores.- No espereu cap mena de pietat ni per part meua ni per part de la resta de Guàrdies.

Compte amb això. Tots ho fem. Sembla que ser despietat és un requisit essencial per a ser Guàrdia d'Elit.
No obstant això, ho entenc.
Els Guàrdies d'Elit viuen exclusivament per protegir els alts comandaments, gent que té dianes dibuixades a l'esquena constantment.

Però ser Guàrdia d'Elit també significa viure en la Zona Alta amb completa comoditat per a tu i per a la teua família. Tindre tants crèdits com per a comprar tota la Zona Baixa. Això és al que aspire, no a llepar-li el cul a algun senador.

- I les proves, en què consistiran ? - Pregunta una xica a uns metres per darrere de mi.

Afine l'oïda, esperant sentir les següents paraules de la capitana, però només sent un tret i crits ofegats. Jo ni m'immute, és el meu pa de cada dia, però algunes persones criden i veig a un xic acatxar-se al costat del cadàver, plorant. Pobres criatures.

Norma número u, mai s'interromp a un alt càrrec i menys, a mi- La veu d’ Estarling vibra en el silenci que ha provocat el tret. Si abans la gent es trobava expectant, ara l'ambient està carregat de por.- Ara, sereu portats a les instal·lacions de les proves, però no tots tornareu. Només 10 de vosaltres, els millors, passareu a formar part dels Guàrdies d'Elit, honrant a aquesta cuitat

Diversos guàrdies entren en la plaça, agrupant les persones. Molts dels xavals reunits es fan mitja volta i arranquen a córrer , el ros arrogant inclòs, sent ara conscients que el perill és real.
Un somriure se'm dibuixa en la cara. No sé què faig ací, definitivament se m'ha anat el cap, però preferisc morir lluitant que com una deixalla als carrers més bruts de la Zona Baixa.

- Per què somrius, recluta? - Davant de mi, Starling em mira, amb aqueixos ulls de ferro colat escrutant la meua ànima.

- Perquè vaig a guanyar.