Quan la pacient va tornar a la consulta aquella tarda, la psiquiatra va saber de seguida que alguna cosa havia canviat. La seva mirada ja no era errant, ja no feia aquell aspecte del qui fuig de la seva pròpia ombra. Els seus moviments eren gràcils com els d’un gat.
Aquella vegada no es va asseure al divan. Es va quedar dreta, davant del quadre, amb la mirada fixa.

—La Celestina, què interessant —va dir en veu baixa.

La psiquiatra va alçar una cella.
—Coneixes l’obra? Què et suggereix?

La pacient va fer unes passes fins a quedar-se a pocs centímetres del quadre, com si el volgués traspassar. Tot seguit va passar els dits per sobre la tela, amb una delicadesa que semblava una carícia.

—Manipulació, engany, traïció... Falses promeses. —Va somriure, un gest que no li havia vist mai. No era un somriure de felicitat, sinó d’algú que ha entès massa tard el joc en el qual ha estat la peça.

—Vols parlar-me d’això?, què significa per a tu?

—Ja recordo què va passar aquella nit— Va interrompre, bruscament.

La psiquiatra va contenir el seu gest de sorpresa davant l’abrupta afirmació de pacient i la va convidar a seure, però ella va romandre immòbil.

—El viver —va continuar—. Aquella nit vaig veure la porta oberta i, al principi, vaig pensar que havia oblidat tancar-la. Però després... vaig sentir l’olor. Una flaire insuportable que em va encongir el cor. Era molt intensa. Els diferents aromes es barrejaven en l’aire en un batibull incomprensible, com si tot cremés des de dins. Llavors ho vaig entendre.

Els dits de la pacient es van tancar en un puny.

—Quan vaig entrar, les flames ja havien arribat als testos. El foc ballava entre les meves plantes, consumia els anys de feina, les arrels que havia alimentat amb les meves pròpies mans. Tot cremava al meu voltant, les plantes, els anys d’esforços i el meu futur. Ja no quedava res, només un buit al meu pit que m’ofegava.
Llavors el vaig veure. El meu soci, dret, observant-ho tot amb una cigarreta entre els dits i aquella expressió de satisfacció.

La psiquiatra es va inclinar cap endavant.

—Vas intentar salvar alguna cosa?

La pacient va mirar-la amb una expressió impassible i críptica.

—Sí. A mi mateixa.

El silenci es va estendre entre elles com la calma abans d'una tempesta.

—El vas matar —va dir la psiquiatra, amb aquella serenor professional, com si verbalitzar-ho fes menys terrible l’acte.

La pacient la va mirar, i durant un instant, els seus ulls van ser tan freds com el metall en una nit d’hivern.

—Sí.

No hi va haver remordiment en la seva veu. Només la certesa d’algú que ha pres una decisió irreversible.

La psiquiatra va agafar aire, intentant mantenir el control de la situació. El cor li bategava amb força. Va fer una pausa per trobar les paraules abans de continuar.

—Mara, això és molt greu, però puc ajudar-te. Hem de mirar com gestionar-ho. Seu i parlarem en profunditat.

Però la pacient va negar amb el cap.

—No, doctora. No en parlarem més.

Va fer un pas endavant. El bisturí brillava a la seva mà, tan ràpid que la psiquiatra només va notar una pressió al coll abans que la sang li comencés a brollar a batzegades, tenyint-li les mans tremoloses que inútilment intentaven tapar la ferida.

Els seus ulls plens d’angoixa buscaven alguna cosa amb la qual sostenir-se com en un intent d’aferrar-se a la vida. La seva mirada erràtica va fixar-se finalment en el quadre. La seva pròpia sang l’havia esquitxat deixant una taca vermella, exactament allà on la Celestina somreia amb astúcia.

La pacient va sostenir el seu cos mentre cedia, mentre la vida s’escapava en uns instants.
Després de l’últim alè, la va deixar caure i va sortir per últim cop de la consulta.