Havien passat dues setmanes aquest cop, quan la pacient va tornar a la consulta. Portava els cabells recollits en una cua a mig fer i semblava no haver-se dutxat. Duia un jersei que li quedava gran i la feia veure encara més prima. L’aspecte demacrat li despertava un sentiment de llàstima gairebé maternal a la psiquiatra. La va fer passar i va seure, com sempre va quedar-se absorta mirant el quadre de la paret.

Aquesta vegada va ser la pacient la qui ho va descriure.

-El gat devorant l'ocell, és una obra cruel i violenta que representa el triomf dels més baixos instints. L’ésser humà és en el fons un animal salvatge.

La psiquiatra es va sorprendre de la resposta però va mostrar cap reacció per no cohibir-la ara que semblava disposada a expressar-se. Tot seguit va convidar-la a estirar-se al divan. Va explicar-li que era molt important aprofitar l'oportunitat d'anar més enllà en els seus records per poder ajudar-la. Pensava que podia haver estat víctima d'una agressió i era primordial treure a la llum el record reprimit per poder treballar el trauma. D'aquesta manera, va explicar, la seva vida podria tornar a la normalitat.

La pacient va estirar-se i va tancar els ulls. La veu de la psiquiatra sonava suau com una brisa d’estiu que t’acarona la pell.
-Primer et faré algunes preguntes, contesta el primer que et vingui al cap sense pensar-hi gaire.
-Per què estàs aquí?
-Per difuminar el fum

La psiquiatra va fer una pausa abans de continuar.

-Com et dius?
-Mara
-Mara, quants anys tens?
-27
-On et vas criar?
-A Londres
-Per què vas venir a aquesta ciutat?
-Per començar el meu propi negoci.
-A què et dedicaves?
-Cultivava plantes medicinals.
-La pacient va regirar-se en el divan, semblava neguitosa.
-Ho estàs fent molt bé Mara, ara començarem amb la teràpia. Quan el compte enrere arribi a zero la teva ment estarà calmada i tornaràs a aquell dia, podràs observar què passa sense por de prendre mal. Ara relaxat i segueix les meves instruccions. Deu, nou, vuit, set, sis… dos, u, zero. Pots descriure el que veus al teu voltant?
-Ja era fosc, no veia bé la carretera. El vent bufava fort i les branques dels arbres semblava que em caiguessin al capdamunt del cotxe.
-Quin cotxe conduïes?
-El meu Buick Skylark 1980
-Cap on et dirigies?
-Al viver
-Per què hi anaves a la nit?
Havia d’acabar de fer un control de plagues a un nou producte que havia arribat de l'Índia. No podia esperar per revisar l’estat de les meves plantacions.
-Què vas fer quan vas arribar?

La pacient va agitar-se visiblement, li tremolaven les mans i el seu rostre reflectia temor, s’agafava el coll i estossegava. La psiquiatra va intentar reconduir-la.

-Mara, recorda que ara, aquí estàs segura, no pot passar-te res, intenta recordar què vas veure quan vas arribar al teu viver.

-Sàndal, fonoll, gerani, lavanda…

-Si, ja sé que cultivaves aquestes plantes, però vull que pensis què va passar aquell dia quan vas arribar al viver.

-L’olor, era l’olor tan forta… Sàndal, fonoll, gerani, lavanda!

-Feia més olor del normal?
-Sàndal, fonoll, gerani, lavanda!
La pacient va començar a cridar repetint les mateixes paraules una vegada i una altra. La seva respiració es va alterar, semblava estar patint una crisi d’angoixa. La psiquiatra va començar a contar fins a deu per treure-la d’aquell estat.
Desperta Marta, tranquil·la estàs bé.
La pacient estava pàl·lida com el paper, les gotes de suor li recorrien el rostre, tenia les pupil·les dilatades i els llavis tremolosos. La psiquiatra va oferir-li un got d’aigua i va seure al seu costat. Va agafar-li la mà fins que va deixar de sacsejar-se i va recuperar una mica de color a les galtes.
La pacient va sortir de la sala. La psiquiatra va sentir-se esglaiada. Malgrat i tenir la sensació d’haver fet progressos, el sentiment d’incertesa i la reacció de la seva pacient la feien sentir inquieta.

Va seure davant del quadre. Els ulls del gat la miraven, semblava una espiral que girava i girava i per un moment va sentir-se atrapada, com si no pogués escapar d’aquell predador.

Un estremiment va recórrer-li l’esquena.