Tenia la mirada fixa en el quadre penjat a la pulcra paret. La psiquiatra, en un intent de connectar, li va preguntar si reconeixia l’autor del “Guitarrista cec”. Ella no va contestar. La psiquiatra va explicar que la guitarra era l’element que oferia consol al cec i mantenia la seva connexió amb el món.
Era la primera sessió i no volia forçar la seva pacient si no estava preparada per parlar. La va convidar a posar-se còmode i tancar els ulls. El Rèquiem 626 de Mozart sonava suaument en el fil musical. Es va estirar en el divan de pell. La veu velada de la psiquiatra xiuxiuejava frases com “relaxa la teva respiració”, “concentrat en el pes del teu cos” i les repetia una vegada i una altra.
La pacient va deixar-se abraçar per les seves paraules i de sobte tenia la sensació que surava en un mar immens i fosc. La remor de l’aigua la bressolava i per un moment tot semblava un somni llunyà. No sentia por, no sentia ràbia, no sentia res.
La veu de la psiquiatra la va treure d’aquell estat, d’aquell no res.
-Ara vull que recordis que va passar aquell dia, recordes l’aroma que hi havia?
Una olor intensa a encens de sàndal va envair els seus narius de forma sobtada, el rebuig a aquella aroma va recórrer el seu cos causant un calfred. Va obrir els ulls, el rostre reflectia desesperança, movia les mans agitadament. Finalment, va posar-se dempeus i va sortir de la consulta sense girar la vista enrere.
La psiquiatra es va alegrar quan la va veure entrar a la consulta al cap d'una setmana. La va fer passar mentre l’observava atentament. Va pensar que estava més prima i les ulleres sota els ulls eren més fosques que l'última vegada.
La pacient va seure davant del quadre i el va observar abstreta. La psiquiatra li va preguntar si reconeixia l’obra “La vida”, ella persistia en el seu mutisme tot i que la seva cara va deixar entreveure una ganyota. La psiquiatra va explicar que era una obra marcada pel dolor i que parlava de la fragilitat de la vida.
Ella va estirar-se en el divan i va tancar els ulls. Sabia que la seva veu l’aniria guiant.
-Ara vull que recordis que va passar aquell dia, concentrat en la temperatura, feia fred o calor?
Una sensació d’entumiment es va escampar pel seu cos. Notava els músculs rígids, les mans glaçades i tota ella tremolava intensament. El soroll del vent contra les finestres de vidre era ensordidor. La psiquiatra observava les seves reaccions i va continuar preguntant:
-Pots descriure el que veus?
Els seus llavis es movien, però no emetien cap so. Finalment, va murmurar de forma gairebé inaudible:
—Una porta... una porta oberta.
La psiquiatra es va sorprendre en sentir la seva veu per primera vegada, però no va interrompre el fil de pensaments de la pacient. Ella seguia amb els ulls tancats, tot el cos tens, com si intentés contenir alguna cosa més gran que ella mateixa.
—Hi havia algú... o potser una ombra. No ho sé. —La seva veu va fluctuar, tremolosa, com si cada paraula costés un esforç monumental.— Però l’olor... —es va endur una mà al coll, com si li faltés l’aire—. L’encens era massa fort. I... algú cridava.
La psiquiatra va inclinar-se lleugerament escoltava atenta a cada detall.
—Qui cridava? —va preguntar, amb aquella veu tranquil·la que semblava que poder sostenir qualsevol pes.
La pacient no va respondre. Els seus ulls es van obrir de cop, plens de pànic, i va dirigir la mirada cap al quadre de "La vida". Però aquesta vegada no semblava que mirés l’art; semblava que mirés més enllà, com si hi hagués alguna cosa amagada darrere, observant-la també.
—Ja n’hi ha prou —va dir de sobte, amb una veu sorprenentment ferma. Es va aixecar amb un moviment brusc, fregant-se les mans contra els pantalons com si intentés esborrar alguna cosa que se li havia enganxat a la pell. Va sortir de la consulta, deixant la porta entreoberta. La psiquiatra es va quedar un moment immòbil, reflexionant sobre aquella resposta abrupta i les imatges que havien emergit durant la sessió. Alguna cosa no encaixava, i per primer cop va sentir intranquil·litat i frustració.
Quan va alçar la vista, es va fixar en el quadre. L’ombra d’una figura semblava haver guanyat pes, com si els colors s’haguessin enfosquit subtilment. Però era absurd, va pensar. Els quadres no canvien.