Acció. Tot es resumeix a això. No en el que pensem, no en el que sentim, no en el que voldríem fer. Accions, el que fem, el que ens defineix, el que queda quan tot el demés s’ha dissolt en records difusos.

El que diferencia la intenció del resultat són les accions. Quantes vegades ho he pensat? Quantes vegades m’he dit a mi mateixa que no tornaré a caure en el mateix cicle, que aquesta volta serà diferent? Però els pensaments no canvien res, les paraules, tampoc, només l’acció. M’alce d’on estava asseguda, no puc continuar ací, atrapada en aquest silenci. Camine per la casa, recorrent les mateixes habitacions, els mateixos espais que conec de memòria, però hui són diferents, hui pesen més. Els objectes tenen una estranya quietud, com si el temps s’haguera aturat per l’acció. Les cadires al seu lloc, les tasses encara a la cuina, l’olor de café que ja no és nou però que encara s’enganxa a l’aire. Tot sembla exacte, però no ho és, perquè jo no sóc la mateixa després de l’acció. La llum entra per la finestra i dibuixa ombres a les parets, em fixava en aquestes accions abans? En la manera com els rajos es filtren entre els llibres desordenats, en com la pols balla suspesa, com si no tinguera pressa per caure? No ho sé, no ho recorde. Potser mai m’hi havia fixat perquè mai havia sentit aquesta calma estranya, aquest buit ple de respostes que no necessiten preguntes. No sé quant de temps ha passat. Minuts? Hores? Tota l’acció s’ha diluït en aquesta inèrcia, en aquest deixar-me portar per una acció automàtica, necessària. Però ara ja està, tot està fet.

M’assec a la taula, les meues mans reposen damunt la fusta freda. Respirar sembla més fàcil ara, el silenci no pesa com abans, no m’ofega com abans de l’acció. És un silenci diferent. Pense en els dies previs, en les últimes paraules, en els últims gestos, accions. Com si cada moment haguera sigut una peça d’un mecanisme que s’havia posat en marxa molt abans que jo ho comprenguera. Hi ha coses que passen a poc a poc, com un degoteig constant que va omplint un got invisible fins que, un dia, sense avís, s’aboca tot en una acció. Ho vaig sentir abans de fer-ho, ho vaig saber abans de decidir-ho, un instant de lucidesa enmig del caos, com quan mires una peça d’escacs i, per fi, veus el moviment que ho canvia tot. Una línia invisible que s’ha estat traçant tota la partida i que només ara es revela eixa acció.

Sempre havia pensat que hi hauria un moment de dubte, que les mans em tremolarien, que el pes de la decisió i l’acció m’atraparia abans d’executar-la. Però no, va ser un moviment net, segur, com si ja l’haguera fet abans, com si no fora la primera volta, com si haguera estat escrita aquesta acció des de fa temps. L’aigua corrent a la pica, la llum dèbil de la cuina, el ganivet brillant sota els fluorescents. Petits detalls que recorde ara com instantànies després de l’acció, imatges sense so. I després, la quietud.

Ella hauria escrit aquestes paraules si haguera pogut. Però ara ja no pot, perquè les estic escrivint jo per ella, perquè sóc la seua filla, i perquè he sigut jo qui ha fet l’acció. Perquè si no ho feia jo, ho hauria fet ella. Ho vaig veure als seus ulls, en els seus gestos, en la manera com el silenci s'allargava cada dia un poc més. Només li va faltar pensar en un detall, que m’havia educat en l'acció. Que si alguna cosa m'havia ensenyat, era que les paraules no servien de res sense un moviment que les sostinguera, i jo no anava a quedar-me immòbil, no anava a deixar que ella prenguera l'última decisió, així que em va tocar actuar a mi. I ara, per fi, tot ha acabat amb aquesta acció.