Expressió. Abans l'estimava. La mirava i em veia en ella, en les seues expressions, en la forma en què el seu rostre es doblegava a la sorpresa, a l'alegria, fins i tot a la ràbia. Hi havia un temps en què les seues expressions eren les meues, en què cada gest em retornava una versió innocent de mi mateixa. Però ara han canviat.

No la reconec. No puc suportar la manera en què em mira, com si jo fora l'ombra d'alguna cosa que ha après a odiar. El seu rostre es tensa en expressions que no li havia vist mai, com si jo ja no formara part del seu món, com si qualsevol cosa que diga fora una ofensa que no pot perdonar. Cada moviment seu m'irrita. Cada parpelleig em resulta una expressió hostil.

Abans li parlava amb tendresa, amb por de fer-li mal, amb aquell respecte que una mare que ha conegut el dolor li deu a la seua filla. Però, la meua veu s'endurix amb cada intercanvi, cada paraula esdevé una arma. Em sorprenc a mi mateixa buscant el punyal precís per fer-li mal amb una expressió, per obligar-la a veure'm, perquè torne a expressar-se com abans, perquè em done aquella mirada plena de llum i no aquesta que em perfora i em condemna. Odie les seues expressions. Odie com em reflecteixen una versió de mi que no vull veure. Odie com em fan sentir.

Quan era petita, recorde que observava la cara de la meua mare per entendre el món. Ara veig com Laia fa el mateix amb mi, però en compte de buscar respostes, sembla que busca proves en contra de mi. Quantes vegades s'ha sentit rebutjada per mi? Quantes vegades he convertit les meues frustracions en les seues ferides?

El silenci s'estira entre nosaltres, un silenci ple d'expressions invisibles. Ella s’ha anat a la seua habitació, i jo em quede ací, atrapada en un mar de gestos, en una memòria d'expressions que ja no em pertanyen. No sé si algun dia podrem tornar enrere. No sé si puc suportar el que veig en el seu rostre, ni el que he après a veure en el meu.

Només sé que no puc evitar-ho. L'odie perquè em recorda qui he sigut. L'odie perquè cada expressió d'ella em mostra la projecció de la mare que no volia ser. Ser mare hauria de ser un acte d'amor, però per a mi s'ha convertit en una lluita contra les meues pròpies expressions. Expressió de frustració, d'incapacitat, d'una dona que intenta estimar però que només aconsegueix projectar les seues pròpies ferides en la seua filla. L'expressió d'una mare que vol ser millor, però que no sap com trencar el cercle de dolor que es reflecteix en cada gest, en cada paraula, en cada silenci.

Cada expressió que em torna Laia és un colp, una ferida oberta que em recorda com el passat pesa sobre mi. No vull veure en ella les meues misèries, no vull projectar en ella les meues inseguretats, però com evitar-ho si cada expressió d'ella em retorna la imatge de la mare que mai he volgut ser? L'expressió de desaprovació als seus ulls em devora per dins, em fa sentir encara més impotent.

Amb la seua expressió de ràbia encara present al meu cap, sent la necessitat de moure'm, d'allunyar-me del pes d'aquesta tensió. Em pose en peu i, quasi sense adonar-me'n, comence a caminar cap a la cuina. Potser allí, en la rutina de tallar, bullir o fregir, trobaré un instant de calma. Potser allí, entre els sorolls familiars dels ganivets i l'aigua corrent, podré deixar anar, per un moment, aquesta expressió que m'ofega. La meua expressió es relaxa lleument mentre deixe que les meues mans facen alguna cosa, qualsevol cosa, per no sentir la buidor que m'emplena, l’expressió.