Projecció, per això hui he discutit amb Laia. Encara em crema la gola. Em pregunte si tot això és només una projecció de la meua pròpia frustració, una ombra del que vaig viure a la seua edat, que ha trobat el camí cap a la meua filla sense jo poder evitar-ho. M’he promés moltes vegades ser diferent, no alçar la veu, no reproduir els patrons que vaig veure, però ací estic, atrapada en un cercle que no sé trencar. Sé que la meua reacció no té res a veure amb ella, sinó amb allò que jo mateixa projecte en ella, els meus propis temors, les meues inseguretats, les pors d’una mare jove que intenta no perdre’s. Però, com evitar-ho quan tot allò que desitges que no passe sembla que es repeteix una vegada darrere l’altra?

Em quede asseguda al sofà, sense cap projecció, mirant el buit. Les paraules que li he dit em pesen com pedres. Em pregunte si ella es sent com jo em sentia de petita, si alguna volta ha tingut la sensació que tot el que fa és una projecció del que s’espera d'ella. Laia no té tretze anys per a mi, té vides, vides que estan sent construïdes mentre intente veure’m reflectida en ella. Però, per què estic tan preocupada per la seua manera de ser si tot el que vull és que ella siga lliure de les meues pròpies projeccions?

Recorde quan era petita. Tot el temps em mirava a l’espill i pensava qui volia ser, projectava. Les meues ànsies de ser adulta em feien créixer més de pressa del que volia, però no per això deixava de veure'm com la xiqueta insegura que no sabia si les coses que feia eren realment les seues o simplement les que els altres volien veure. A Laia li passa el mateix, però ella encara no ho sap. A mi, a vegades, em sembla que em reconec en ella, la seua necessitat d’espai, el seu silenci, les seues reaccions que em confonen. És com si estiguera mirant-me en un espill, en eixa projecció, però un espill que no reflecteix la realitat.

Laia tanca la porta, i jo em quede allí, davant d’ella, sense saber què fer. Què dir-li quan tot el que puc sentir és que no sé com dirigir-la, com evitar que caiga en el mateix buit emocional on jo vaig caure? Potser el que no vull veure és que el buit que tem és el que jo mateixa he creat. Les meues projeccions, els meus errors, s’estan convertint en la seua realitat, i no sé com parar la projecció.

Em mire en l’espill, no per veure’m, sinó per buscar alguna cosa que em recorde qui sóc realment fora de la projecció. Però el que veig és una versió distorsionada de mi mateixa. No sé si estic sent qui vull ser o simplement qui crec que he de ser en base a la projecció. A cada pas que faig, veig ombres d’allò que vaig ser; totes les meues pors es projecten davant de mi. Quan mire a Laia, no veig només la meua filla. Veig la meua infantesa, veig els meus somnis incomplets, la projecció que tenia, veig la meua vergonya. I, al mateix temps, sé que ella no és jo. Però és tan difícil no veure’m en ella, en cada paraula, en cada gest. Perquè les nostres vides no estan tan separades com voldria.

He intentat evitar aquest moment tota la meua vida, però ara, mentre el silenci ompli la casa, sé que la projecció no només em persegueix a mi. També la perseguirà a ella. I el que més em fa por és que potser no sé com ajudar-la a trencar aquest cicle. Però ara només sé que l’única manera de parar-ho és reconèixer-ho. És veure les meues pròpies projeccions, acceptar-les, i començar a caminar cap a una altra direcció. Si no ho faig jo, qui ho farà? Potser, si les veig amb claredat, podré per fi desfer-me'n. Però hui, només sé que no puc continuar amb aquesta projecció.