Mai li he guanyat, ni una sola vegada, els cops que havia quedat en primera posició era perquè no hi assistia pel fet que no li donava la gana. També era d’esperar, era la persona amb més talent de l’últim segle, el digne successor del clan. Jo no era res, en comparació…

—De res, germana Lisy. —Em va mirar amb un plàcid somriure, això em va fer sentir culpable dels pensaments negatius que tenia aquell moment, era una noia molt dolenta, potser mai havia sigut una bona persona. Em sentia massa petita davant Even, sempre em feia recordar al meu germà, Liv, amb 5 anys més que jo. Ell era el meu millor amic, ens passàvem hores i hores junts quan no treballava. Era ell el qui m’explicava les coses de l’exterior. Tot i que sempre quan el pares no estaven al davant… perquè no deixava que expliqués res de fora, encara no entenc el motiu, però segur que tindran les seves raons. Li faig una reverència fugaç i marxo de la pista sense tornar el cap. Aquí també era el punt final a un llarg dia, era temps d’anar al meu punt de descans, la meva “nova casa”. Era definitivament molt millor que la que havia estat durant tants anys. Em vaig asseure a la teulada, no tenia son, un altre cop. O potser tenia son, però no volia dormir, cada cop que dormia no sabia què li esperava, si la mort de la seva família o els últims minuts d’Anne. Anava a buscar la polsera al braç dret, però no la vaig trobar, llavors m’adono que la té el germà Even. Faig aparèixer 3 objectes ja molt gastats pels anys i els començo a parlar. Eren una forquilla de fusta per als cabells per a dona, una polsera i un anell d’home del mateix tipus de material.

—Mama, papa i germà, on esteu? Fa 8 anys que estic sola al món, i encara no he trobat a ell. Us prometo que, tan bon punt que m’hagi venjat, us aniré a buscar, i serem una família un altre cop, creixeré amb vosaltres, em casaré, es casarà Liv, us veuré envellir, us veuré… no, no, això ja ho he vist, no us morireu mai, mai, mai! —La meva ment ja no estava al Mont dels Immortals, estava lluny, molt lluny, a l’altre punt del regne, la meva veritable casa. Tot allò era el que em quedava del meu passat, no havia pogut treure res més d’ells, perquè si fos una cosa més distingida tenia por que s’assabentessin res, sobretot aquí. He de viure, vull venjança. El foc del meu cor es va apagar bruscament quan una mà freda es va posar a la meva espatlla. La reacció meva va ser treure l’arma immediatament, donar-me la la volta i deixar anar el primer atac, sense veure qui era fins que un parell de dits van immobilitzar l’espasa.



—Què estàs fent aquí? No te n'hauries d'anar a dormir, potser? O per no ser vista per ningú, hauria sigut millor idea posar-te roba blanca, en lloc de negre, ja quasi és el toc de queda, millor que no et vegi ningú. —Even un altre cop, no entenc per què s'ha aficionat a molestar-me cada dos per tres.

—No hauria de preguntar-te jo, aquesta pregunta? Què fas que no estàs a casa teva?

—Aquests dies vas molt despistada. Crec que ja és hora que practiquis la reacció i el teu instint de perill. Cada nit, vindré aquí a fer-te classes particulars sobre això, no vull tenir una germana de la mateixa classe que sigui una inútil. Si et sembla començarem ara.



—No et preocupes que ens trobin ara?

—Tens una idea millor? De dia hi ha classe teòrica, de tarda classe de pràctiques. Crec que de nit és el millor moment. Serà una hora només, després te’n pots anar a descansar. No vaig tenir cap altre remei que acceptar que vingués cada nit aquí. D’ençà d’això van passar uns 3 anys més. En un principi no volia que vingués, però després, a poc a poc, ho vaig anar consentint, uns cops era aquí, d’altres a casa seva… Tot i que on més freqüentarem al final seran els boscos. Encara que davant la gent seguim fent veure que no tenim cap relació diferent. Cada cop que descansàvem, li parlava del meu passat, tenia com una cega confiança en ell que ni jo ho puc explicar. Com si fos un amic inseparable, un germà, diria. La mala notícia és que encara no tinc cap pista sobre ell. Aquest secret em pesa com un món a sobre meu, i no sé si la podré compartir amb algú. Ni sé exactament quina relació tinc amb Even. Companys? Amics? O no res? Hauria de tornar a confiar? Li pregunto a ningú mirant les estrelles del cel. Agafo del vestit la placa de jade d’ell. Estic quasi del tot segura que té alguna cosa a veure amb aquí. S’assembla a la meva placa, però és més decorada i de millor qualitat, és a dir, hauria de ser una persona important al mont dels Immortals. Del rang de Mestra. Per desgràcia meva, he tingut molt poques ocasions d’apropar-me a aquell tipus de persones. I no sé ja què puc fer per trobar una mísera pista seva. Sense adonar-me’n, els meus ulls es van entelar, creia que era neu a la cara, però eren les meves llàgrimes que es van interposar amb el paisatge blanquinós. Vaig eixugar-me la cara i torno a la meva cambra baixant de nou de la teulada. La polsera… la polsera encara està al canell dret d’Even. No l’he demanat mai que me la retornés, no por què m’hagi oblidat, sinó que penso que si no la tinc sempre a mà, algun dia podré alliberar-me del dolor, de la nostàlgia i del sentiment de culpa. Vaig guardar fugaçment en veure que s’apropava Even. Però tot i així ho va veure.



—Què tens a les mans? —Va arrufar una mica les celles i me la va despenjar amb suavitat del vestit, com encuriosit. Quan ho va veure clar, les va arrufar encara més.



—D’on l’has tret, aquesta placa? —Em va donar una sensació que coneixia molt bé a la placa.



—Porta amb mi molts anys, la vaig trobar de petita a la meva terra, em va semblar bonica i me la vaig quedar. Que és que per casualitat coneixes al propietari de la placa? —Vaig decidir provar-ho.



Even ja semblava haver pres una decisió.



—No, però em semblava una placa del clan nostre i em va semblar curiós. —A la seva cara tornava a lluir el somriure de sempre, com si tot allò d’abans fos pura il·lusió meva. Llavors em va tocar a mi arrufar les celles meves. Mentia, estic del tota segura d’això. Ho noto, encara i que la seva expressió sigui tan normal. No per res, sinó perquè els seus dits passaven contínuament per les vores de la placa i l’estrenyia amb tanta força que fins i tot els seus dits s’havien tornat encara més pàl·lids.

—Llavors, la placa… —No he pogut evitar preguntar.



—Me la quedaré uns dies, a veure si puc trobar al propietari de la placa. —Va sortir de la meva cambra amb pas ferm. En un tres i no res, tot va quedar de nou en silenci. El silenci em fa pensar en més coses. Ah… Una nova nit de no dormir. Abaixo la mirada, dirigint-la a la petita peixera que tenia al costat, sense saber exactament què fer.

Van passar uns mesos en què tot semblava tornar a la normalitat, però tot havia canviat des d’aleshores al mateix moment, Even a poc a poc va deixar de venir i a deixar de parlar-me a soles. No entenc el motiu. De la mateixa manera que no entenc per què em sento trista, melancòlica i cansada, com si una part meva se n’hagués anat amb Even. La vaig notar amb claredat quan em va tornar la placa una setmana després d’aquella nit, com si s’hagués assabentat d’una cosa molt grossa i que potser té res a veure amb mi, però que no sé què és exactament. Això m'inquieta i molt. Em sentia estar enmig d’un mar revoltat i que no sé el camí de retorn.

—Ei! Lisy! Torna a la realitat! Que ja ve Mestra! Si et veu així, ja veuràs com et castigarà. Au va. —La veu preocupada de Lilian em treu dels pensaments.



—Ah? Què m’has dit? Mestra? Perdona’m és que me n'he anat un moment. —La resposta va ser un cop al meu cap per part seva.

Tal com m'havia avisat, va arribar Mestra i tots van callar de cop. Agafem els llibres i comença les classes diàries de matí. Vaig estar intentant prestar una mica d’atenció, però el meu cap sortia de l’aula contínuament. Quan va arribar l’hora del dinar, Lilian i Alsia es van apropar molt preocupades.



—Lisy, et notem molt apagada aquests dies, passa alguna cosa? Et podem ajudar nosaltres? Alça el cap, nena! Estàs molt canviada, saps? —Em sacseja suaument Alsia. Està tan preocupada que li estan a punt de caure les llàgrimes… Em poso dreta i els indico que em segueixin fins a arribar a una cantonada sense ningú. Trec la placa i ho mostro per primer cop davant d’elles.



—Però… Aquesta placa és de Germà Even. Com és que ho tens tu? Espera, no em contestis… crec tenir la resposta… Ja sé el perquè… Lisy! Estàs bé!? Estàs pàl·lida com la cera, estàs bé? Et trobes malament!? —La veu de Lilian em va petar a les meves orelles i la força explosiva em va fer trontollar. Tot això lligava! El perquè de la seva expressió quan va veure la placa, perquè s’ho va emportar uns dies, de la seva fredor després… Em vaig sentir faltar l’aire. Lisy, Lisy, has caigut un altre cop en la falsa amistat, que es trenca amb una bufegada de vent. La placa… d’Even? Vaig tenir a l'assassí davant els meus nassos durant tants anys! Tants anys! Guardo la placa, trec la placa i surto a tota velocitat en direcció a casa d’Even, que no ha vingut a classe per malaltia. Tot i que és només un truc per no anar a classe. Sempre que no hi volia assistir treia a aquest motiu. Sorprenentment, vaig notar un fred glacial recorrent pel cos, això que el meu poder és el gel.



—Lisy! Espera’t! Què fas!? A on vas!? —Ja vaig sentir molt lluny les veus de les noies, serro les dents i accelero una mica més per no girar-me a veure-les.

Instants després, tiro a terra la porta d’entrada a la sala principal de la casa d’Even i el veig assegut com si res i aixeca el cap amb naturalitat, mostrant un somriure radiant en veurem, com si m’estigués esperant fa molt de temps. Si això hagués succedit hores abans, correria eufòrica fins al seu davant, però ara només veig la dolça màscara enganxada a la cara de dimoni. Ja ho sabia tot, segur! En el moment que va veure la placa ja ho sabia! I ara què fa amb el somriure? Tenia aquell mateix somriure quan va matar amb les seves mans els meus pares i pintava de vermell el terra de casa meva? La fúria extrema em va portar increïblement a una falsa calma. També va ser en aquest moment quan vaig veure un canvi en el meu poder: El gel ja no era gel cristal·lina, sinó que a fora l’envoltava un foc blau, també anomenat “foc del dimoni” tenia la vaga idea que això era una mala senyal, però no em va importar gens.

—Saps a què vinc a fer? Coneixes als meus pares? I al meu germà? Oi que et sorprèn que no m’hagis trobat? Em mataràs també ara? —Li mostro un somriure sarcàstic.



—Lisy, Lisy! Tranquil·litzat un moment i jo t’ho explicaré, no és així!

—Que em tranquil·litzi? Com vols que ho faci? Saps com és veure amb els teus ulls la mort de tots els teus familiars? Ho saps? He viscut 11 anys dins l’ombra de la venjança, i no pararé fins a fer-ho.



—Even, fill meu, per què li expliques tant? Tot és en va. Ja està endimoniada, el que has de fer si no vols que matin a tots, és matar a ella. —Apareix Mestra darrere d’una porta.



—Fill? Llavors tu ets la seva mare? També vols morir? Mata’m si tens valor, mata’m abans que et mati jo per venjar-me.



—Lisy! No! Para i és el camí de retorn. Només has de deixar la teva espasa. —Ho diu en to de súplica, però poc m’importa ja.



—I ho dius tu? Un assassí? Un mentider? Un gallina?

—Even, ella ja no és la Lisy que coneixies, recorda-ho. Aquest cop ho solucionaré per tu, però serà l’últim cop. —Després d’aquesta frase, fa un conjur d’immobilització al seu fill i treu l’espasa per enfrontar-me a mi.



—No sabia que eres filla d’ells, si no t’hauria matat només entressis a la prova d’accés… Però dona el mateix. Moriràs avui i us reunireu.

—Coneixes als meus pares, de què? —Li pregunto mentre li bloquejo els atacs.



—De què? D'acord, t’ho diré. Els teus pares eren germans meus al clan d’aquí, la teva mare era amiga meva i ens havíem enamorat d’una mateixa persona, el teu pare. El resultat és que ton pare va escollir a ta mare i se’n van anar quan ella estava embarassada, suposo del teu germà. Jo estava feta una fúria, perquè no entenc per què ell no em va escollir. Si jo era infinitament millor que la teva mare! Llavors, em caso amb el primer que em va demanar matrimoni i vaig tenir un fill, que és Even i el vaig matar disfressada de ta mare i vaig deixar una “prova” que provés que va ser ella l’assassí. S’ho va creure. I als 14 anys, va baixar del mont i els va matar als tres. Ja no hi ha ningú que no em digui a la cara que no li agrado ni cap noia millor que jo. Però no sabia que tu existies. Però igualment, soc la guanyadora. Moriràs. —Va riure com una boja, potser més que jo. Se'm va glaçar la sang. Tot això estava planejat, fins i tot el seu fill!

—No et mereixes ser mare, no ets ni persona! Ets un dimoni!

—Dimoni? Jo? Potser. Però ningú ho sabrà. Estàs acabada! —L’espasa es va dirigir al cor meu, moriria. Sí, però sense haver-me venjat… Vaig tancar els ulls, derrotada. Però el tall no arribava, va arribar el so del xoc del metall contra el marbre. Obro els de nou els ulls i veig que una altra espasa va travessar el cos de Mestra. Era Even.



—Even, soc, soc la teva mare! Em mates per ella!? —va obrir els ulls al màxim.



—No, ho faig per mi. —Treu l’arma del seu cos i ella cau inerta. Però abans que reaccioni, ell se suïcida!

—Even! Què fas? Ets boig! —Li sacsejo amb totes les meves forces.



—Ho… Ho sento… Ens veiem 16 anys després… I va tancar els ulls.



—No! No, No! Obre! Obre! Què vols dir amb allò dels 16 anys?—Vaig veure com el seu cos es desvaneix a poc a poc… Per anar fins a una flor de lotus del jardí.

—Això era el que volies dir? Sí, segur! T’esperaré! —Em vaig agenollar davant ella i toco suaument i somric.



[***]

Després vaig ser jo la cap del clan, millor dit la dona del cap, que està malalt.

—16 anys… Avui es compleix 16 anys… Mentider! Mentider! No et parlaré més. —Surto molt enfadada del jardí. Em trobo amb Lilian i Alsia a la tarda.



—Ei! Desperta’t del somni! No tornarà! —És el que em diuen les dues cada dia.



—Ja… M’ho ha cregut un altre cop. —Ric melancòlicament. Torno a casa després d’un dia sencer del treball. Noto una altra presència a dins. Un lladre? Agafo la daga de la màniga i entro.



—Lisy. Quant temps. He tornat. No soc mentider. —La cara del meu somni. Even! Per fi! El meu marit! Corro als seus braços i ara sí que soc feliç.