El Dia del Reclutament sempre és el més mortífer. Potser per això l’alba és especialment bonica, perquè sé que, per a mi, podria ser l’última.



Ajusto les corretges de la feixuga motxilla de lona i pujo com puc per l’ampla escala de la fortalesa de pedra que anomeno casa. No sé què passarà, però estic tranquil·la. Fa temps que ho esperava, era vida o mort, tenia davant l’única oportunitat de poder trobar el que he buscat fa tants anys. Aquí és on descansem tots els que hi participem en aquest dia que serà per oblidar. És l’últim cop que torno aquest lloc, tant si visc o no. Han passat 3 anys d'ençà que vaig arribar aquest forat negre només per un objectiu: ell. Com era? Ja em costava formar el seu rostre, només sabia que hi havia l’escassa possibilitat que estigués dins aquella muntanya. Sense saber que estava estrenyent la placa feta amb jade de color blanc llet que dormia a la meva bosseta del vestit. Va seure al llit de pedra negra. Només faltava unes hores per començar, quan el cim de la muntanya nevada adquireixi un color daurat, centenars de cossos inerts i llacs de sang decoraran aquest bell però fred paisatge al mateix temps. La calma abans de la tempesta sempre és la més agonitzant, però ningú gosava a interrompre’l, esperant que mai arribés el moment de visitar la porta de la mort. Però aviat es va fer sentir el greu so del campanar, ressonant a tots els racons del poble de principiants, anunciant l’inici de la prova més sanguinolenta de tota la història.



Feia estona que he abandonat aquell forat negre, la meva casa, com l’anomeno. Davant meu només es veu alguns arbres lluitant de valent per sobreviure al fred d’aquell lloc. Algunes vegades he vist cadàvers ja congelats i sepultats per sempre baix la freda neu; alguns sense caps, altres dividits en dos… però la majoria era per la ferida mortal als seus cors que ha deixat per sempre de treballar. Intento no fer veure que m’és indiferent les seves morts, però evito mirar-los massa estona, perquè no sé si ho puc aguantar. La prova està feta per això, només per escollir als millors, els altres serviran de fertilitzant de les terres que estic trepitjant, qui sap si jo seré la següent. Noto una altra presència just rere meu, algú em persegueix per buscar la millor oportunitat per matar-me i així tenir més probabilitats de sortir gloriós de la prova. Em vaig aturar, em giro de sobte, sense deixar-li temps a amagar-se. Un noi de la meva edat, interessant. Faig aparèixer la meva espasa i en un dos i no res, el so dels metalls sonava al lloc. La música es va aturar en sec amb l’espasa enfonsant dins la seva carn i el cop sec del seu cos, ja rígid, en colpejar-se contra la blanca neu, tenint de color carmesí la neu del seu voltant. Vaig sospirar i li vaig desitjar al cor que la pròxima vegada no vingués a aquest lloc tan perillós i segueixo la ruta. Els que es quedin vius fins 5 dies després i d’ells els 50 que més persones hagi matat, podran entrar a la muntanya.

Després d’ell van venir el segon, el tercer, el quart… no sabia quantes persones havia matat durant aquest dia, però sé que han sigut molts. No el miro mai després de matar-los, inclòs quan la meva espasa travessa els seus pits, per por de no tenir prou valor per fer-ho. Al quart dia es va trobar amb la seva millor amiga de la fortalesa, tres anys havia de tenir almenys algunes amistats, si no, quin tipus de vida seria? La vaig veure recolzada a un arbre, visiblement pàl·lida i amb diferents graus de ferides, tot i que no l'arribarien a matar, però de segur que no serien ferides lleus.



—Estàs bé Anne!? Com t’ho has fet això? —La vaig ajudar a posar-se de peus, ja que amb prou feines s'aguantava dreta.



—Sí, estic bé… només estic una mica esgotada… No et preocupis… —Va tancar els ulls i va perdre el coneixement.



La vaig portar fins a la cova on havia descansat aquests dies, encenc ràpidament una foguera i després netejar-li les ferides que té arreu el cos. Quan he acabat, ja era massa tard per sortir a matar a gent, a més estava no podia deixar a Anne sola a la cova. Avui serà un dia de no dormir…

He de dir que, tot i ser amigues fa anys, mai hem compartit el mateix espai per dormir, ara que no em veu i no puc adormir-me, surto a fora a rebre l’aire gèlid de la nit. Ja quasi no puc recordar els dies que no feien fred aquí. Si l’any estava compost per 365 dies, 360 estaven cobertes de neu. En recordar dels dies que he estat a la fortalesa, m'adono que a part del dolor i de combats contínues, només Anne s'havia apropat a ella i s’havia assegut amb ella a parlar, com una llum d’estiu espanta les tenebres del meu cor, que cura les meves ferides i que m’acompanya durant tots aquests anys espantosos. Encara recordo la seva primera mirada, el seu primer somriure… Tantes coses… En realitat tampoc he estat amb ella molt de temps físicament, perquè tenia jo por que se’n riguessin d’ella. Ens intercanviàvem mirades de dia, i només ens apropàvem l’una a l’altra durant els entrenaments lliures, on quasi sempre no apareixia massa gent. Eren molt pocs els que sabien que teníem una bona amistat, que eren els altres millors amics de l’Anne. És 2 anys més gran que jo, més alta i la més bonica d’aquest curs. Jo semblo una mota insignificant en comparació, però va continuar al meu costat, sense importar els comentaris que li feien els altres. He pensat que seria la noia amb més sort del món i que havia d’estar a la seva altura, llavors m’he esforçat al màxim per sobresortir en poders, si el meu principal objectiu era trobar a ell, el segon era per poder ser a la seva altura. No tinc ni idea de quan vaig estar a fora, només vaig tornar al món real quan he cregut sentir que Anne es va despertar i s’hi va acostar, però quan he entrat a dins vaig veure que no s’havia mogut del lloc, he pensat que era una il·lusió i he sortit de nou.



L'endemà per fi es va despertar, semblava molt cansada, a més d’estar molt pàl·lida. En veure-la, em vaig apropar amb un got d’aigua.



—Com et sents? Vols alguna cosa? Encara queda una estona per tornar i finalitzar la prova, no et moguis, si estàs cansada pots continuar descansant, et portaré carregada, aquí estarem segures.



Dos dits de la meva mà dreta es van posar suaument sobre el seu canell, per on es pren la pols, em vaig sorprendre que no tenia res, era com una persona de bon estat de salut, de fet, ni tan sols semblava que estigués cansada. Si feia això tindria algun motiu, ja m’ho explicarà després de la prova. Aquest descobriment em va calmar, com ja sabia que estava bé, la vaig deixar sola a la cova amb tranquil·litat.



Quan vaig veure que era el moment oportú per marxar, la vaig despertar. L’ajudo a posar-se dreta, però noto que fa veure que no s’hi aguanta, finalment, per estalviar temps i forces, la vaig carregar a la meva esquena. Vaig decidir anar per un camí amb poca afluència de gent, així per evitar a altres competidors que ben segur ens intentaria matar.



Al principi Anne no es movia de l’esquena, com si estigués adormida. Però quan ja estàvem molt a prop de la sortida, es va despertar, no sé per què, però em dona la sensació que s’estigués acomiadant de mi.



—Lisy, recordes el dia que ens vam conèixer? També era un dia d’hivern, però, en canvi, era jo qui et portava a sobre tu estaves ferida pels combats a l’entrenament… Eres tan petita, tan lleugera i tan insegura… Mai parles del teu passat, mai t’uneixes a la classe com una més… Ara de cop i volta, ja han passat més de 2 anys i som competidores per un segell que ens portarà a aquella muntanya… Saps, és dolorós matar a gent que tu coneixes, que t’envolten, però si no ho fas, la següent a morir ets tu. Si tingués una altra opció, no ho faria… Lisy, sé que tu ets molt bona i m’ajudaràs, no? —No em va donar temps a reaccionar quan un objecte afilat em va travessar, se’m va tallar la respiració, no podia creure que ella, la meva millor amiga, m’alçaria l’espasa.



—És per això que vas fingir les ferides? — la llenço a terra mentre que utilitzo un conjur de gel per congelar la meva ferida. Havia de sortir viva de la prova, si no tots aquests anys d’entrenament haurà sigut en va. Vaig serrar les dents, posar-me dreta i agafar la meva espasa. —No vàrem dir que seríem amigues per sempre i que aniríem a estudiar juntes?

—No era la meva intenció, però no sé si te’n recordes, però hi havia una regla que deia que si mates a una persona que ha matat a altres, immediatament les persones que hagi matat anteriorment, t’ho passen a tu… Tu ets la persona que ha matat a més, si tu mors, jo tindré assegurada la plaça, i la del meu amic també, a ell el conec des de nena i no el vull perdre. —vaig veure que estava decidida a matar-me i donar lloc al seu amic. Ocupava jo algun lloc en el seu cor? O sempre m’ha volgut utilitzar? Què era jo, res? Vaig creure sentir com el meu cor era trepitjat, vaig sentir com les meves es tornaven freds, molt freds. Una llàgrima es va perdre entre la neu de la terra blanca. Quan la meva mirada es va posar sobre ella, l’última espurna de llum es va apagar als meus ulls, que no es tornaran a il·luminar mai més com abans.

—Amiga, serà l’última vegada que diré aquesta paraula per a tu, si ja ho has decidit, doncs hauràs de fer-me veure que ets capaç d’arrabassar aquesta primera posició de les meves mans. —No em vaig moure del lloc, esperant que ella comencés primer, encara esperava que es penedís d’això i que no voldria matar-me, que graciós. És clar que no es va penedir, quedava clar que no deixaria anar aquesta oportunitat. A partir d’aquest moment, la nostra amistat va arribar fins a un punt de no retorn. Si volia arribar al seu objectiu, no podria mantenir aquesta amistat, menys a cost de la meva vida. Sense més remordiments, vaig començar el meu contraatac, no podia perdre.



Després de molt temps de combat, a poc a poc se li nota més exhausta, vaig aprofitar el moment idoni per donar-li l’última estocada. Però ella també es va adonar de la meva intenció, i ella va reunir totes les forces, per això, quan la meva espasa es va endinsar al seu pit, també vaig sentir com la seva separava la carn del meu ventre. Però a diferència d’Anne, jo estic viva. La vaig deixar suament a terra, com si només estigués dormida. La sortida no estava massa lluny, en sortir ja seria alumna en el llegendari “Mont dels Immortals”.

Quan vaig arribar a la porta, moltes cares, coneguts i no coneguts van dirigir les seves mirades cap a on estava, però ara no tenia temps ni volia prestar atenció a cap d’ells. Només vaig dir una frase cap a la persona que vestia de blanc— devia ser el supervisor—, abans de perdre completament el coneixement:

—Lisy Asta, del curs de principiants E. —No em despertaria fins tres dies després, quan ja m’havia convertit en alumna oficial, estava ja més a prop del meu objectiu. Més a prop d'ell.