3 anys després…

Fa tres anys d’aquella tarda que encara que vulgui, no puc oblidar. Serà la primera vegada que aniré a visitar-la, a la meva amiga, al que resta d’ella. Potser no tindria ni dret d’anomenar-li “amiga”. No l’he visitat abans per dos motius: la primera, perquè he estat tots tres anys estudiant noves lliçons, noves classes, a part de les pràctiques i els entrenaments que són tan cansats que no et vols ni moure després. La segona, és perquè no he tingut l’ocasió, ja que només quan acabin les proves que se celebren cada tres anys, tinc l'oportunitat única per escapar-me. Baixo lentament les escales, sense fer soroll, evitant la gent, perquè no està permès baixar del Mont dels Immortals sense l’autorització dels mestres, estava estrictament prohibit. Les escales eren en un principi de marbre blanc molt ben polit, tant que quasi no es diferencia de la neu perenne d’aquella zona i els núvol que neden per allà, si tenim una mica de sort i ens trobem el dia solejat, seria un espectacle, un paisatge encara més paradisíac del que ja hi és sense sol. Contrastava totalment amb els últims esglaons que vaig baixar, en tres anys, no havia canviat res, continuava sent el forat negre de sempre, amb les portes tancades del mateix color, amb les poques espelmes que il·luminaven els passadissos i que feien pampallugues, com si es poguessin apagar d’un moment a l’altre, donant encara més ambient ombrívol a l’espai. Travesso portes i més portes, girant-me en algunes ocasions, vaig tardar molta estona per no ser vista per ningú. Per fi em vaig aturar davant una porta que era igual que les altres anteriors, els que no coneguessin l’espai haurien pensat que era el mateix lloc, però jo tenia molt clar que havia arribat al lloc correcte. Vaig respirar dues vegades abans d’obrir suaument la porta i dir en veu baixa:

—Anne, ja vinc! —El vent fred i sec em va obligar a tancar els ulls, i a poc a poc em vaig endinsar dins aquell mantell blanc, el començament de tots els meus malsons que tenien a veure amb ella.

Tot estava igual que tres anys abans, però també tot havia canviat alhora, havia desaparegut l’olor de ferro oxidat, ja no existia aquella por que et puguin matar al pròxim instant… Sense adonar-me’n, em frego suaument la cicatriu que em va quedar a l’esquena, una de les proves que no para de recordar-me què va passar. Mentre els meus pensaments vaguen lluny de la realitat, els meus peus em guien cap al meu destí, uns cops a la dreta, altres vegades a l’esquerre… Fins a arribar a una petita làpida una mica lletja i simple que ja està mig tapada per la neu acumulada a sobre. M’aturo davant d’ella i començo a destapar mentre li parlo:

—Fa molt de temps que no em veies, eh, Anne? Tres anys, saps per què no he baixat en tant de temps? Per què tenia por, por d’enfrontar-m’hi a aquesta realitat. No t’han portat a casa perquè jo els havia dit que t’havia reduït a cendres. Els havia donat un grapat de cendres dins un pot. Soc molt dolenta, oi? Si en realitat t’havia matat i t’havia enterrat aquí! Te'n recordes que m’havies preguntat pels meus pares i pel meu passat i que no t’havia respost? —M’aturo uns instants per agenollar-me davant d’ella, faig aparèixer una petita foguera, unes peces de fruita que he guardat durant molts dies i una ampolla de licor de poma amb uns gotets al costat, després d’això continuo—Jo era una nena que vivia molt lluny d’aquí, enmig dels pics d’Ivori, allà pel l’est del nostre regne, no hauria d’haver aparegut mai aquí, creia que tindria la vida d’una noia normal, creixeria amb els pares, em casaria, tindria fills, nets, tal com m’ho explicava el meu germà gran, que treballava amb el pare a la ciutat, però tot va canviar quan jo tenia 10 anys, quan una nit vaig veure com van morir tota la meva família, assassinats sense cap mirament, sense cap explicació. Jo em vaig salvar perquè m’havien amagat dins d’un armari que estava tapada amb altres coses, a més vaig tenir la sort de poder veure mitja cara seva, va passar davant del meu amagatall sense saber que hi havia una persona, vaig sortir només quan em vaig assegurar que s’havia anat ben lluny, fins que es van extingir el so de les seves passes, els vaig enterrar als tres junts a baix del pi mil·lenari que teníem al jardí, el nostre lloc preferit. Des d'aleshores no vaig tornar mai més allà, els vaig prometre que tornaria només quan m’hagi venjat d’ell. —Alço la mirada cap al cel, em semblava detectar una altra presència, la d’un noi. —Me n'haig d'anar, et tornaré a visitar quan pugui. Que descansis.

Persegueixo la lleugera olor diferent del que pertany a aquest espai. Me’l trobo just a la vora d’un penya-segat, acompanyat per una suau melodia.

M’apropo i el reconec, el germà major del clan dels Immortals, Even. Era d’uns 20 anys, vestit de blanc, que si no fos pels seus cabells llargs i negres, quasi se'l podria perdre dins la neu. Sempre m’ha semblat molt familiar, com si el conegués d’algun lloc. Estava tocant una flauta feta amb jade, una melodia molt trista, em semblava com la pèrdua d’un ésser estimat.

—Germà Even, què fa aquí? —Li pregunto molt seriosament. No hauria d’estar aquí. Haurà escoltat la meva conversació?

—No ets tu també aquí, germana Lisy?

—Quan ha vingut aquí?, és que he escoltat la melodia i m’hi he apropat per la curiositat. —Podia descartar que hagués escoltat res.

—Doncs… Per què t’ho hauria de dir? No em dona la gana.

—No es pot entaular cap conversació amb tu! —Li va alçar la veu uns instants després, una mica cremada.

—Bingo! Però no hi ha premi. Si no vols que et descobreixin, no em facis enfadar, que sinó… qui sap si ho dic a la mestra? T’adverteixo que em parlis amb una mica més de respecte. —Em va donar ganes de donar-li una bufetada a la cara.

—Bé, gràcies per no dir res, germà Even. — També li vaig regalar un somriure, que no m’ha sortit massa bé. —Ha sigut una agradable conversació, me n'haig d'anar i gràcies pel seu temps. —Però abans que pogués donar un pas, una mà va tirar de mi pel canell dret.

—No es pot pujar ja per allà, que et trobaran, a més està ja tancada la porta.

—Gràcies per avisar, em quedaré aquí. —Li dic secament, no m’agrada que em toquin.

—T’he dit que no es pot tornar pel camí que has pres, però no que et quedessis a la nit. Hi ha una altra manera. —Sense preguntar la meva opinió, va fer un conjur i vam desaparèixer d’allà per seguidament arribar a una cambra desconeguda. Era molt bonica, tota decorada amb objectes molt valuosos, em dirigeixo a Even, preguntant-li amb la mirada.

—És casa meva, no sé on vius —Va respondre innocentment.

—Gràcies, germà Even per ajudar-me. Bona nit. —Li vaig fer una reverència per anar-me’n, però em va agafar una altre cop pel canell dret, no em va quedar més remei que parar de nou. Tot seguit, vaig sentir com unes boletes rodones es van escapar del canell, era la polsera que em va regalar Anne, el primer regal seu. Li vaig clavar una mirada amb ira encesa.

—Me'l quedo una temporadeta, m'ha agradat. Ja t’ho tornaré quan em cansi. Ah, si veig que durant aquest temps, ha desaparegut o qualsevol cosa semblant, diré tot el que he vist avui a la mestra. —Em va amenaçar al final, abans de fer una senya amb la mà per indicar-me que me n'anés. Només jo podia sentir com feia petar els meus artells, difuminada després pel vent sec d’una altra nit gelada.

L'endemà, ja a la classe de la meva mestra, m’assec com sempre al costat de la germana Lilian, 2 anys major que jo, d’una rica família aristocràtica de la capital, però la seva àvia la va enviar aquí perquè no sofrís les penúries de ser una filla en una societat d’homes. A més a més, després de la mort de la seva mare el seu pare es va casar amb una altra, quan va venir aquí just acabava de néixer el seu germanastre, sis anys abans.

—Lisy, Lisy, has estat ahir amb el germà Even? Quan he passat pel seu costat he vist que la teva polsereta estava al seu canell, us haveu…—Va riure de forma maliciosa, li vaig tapar la boca perquè callés.

—Lilian que no! No és com penses!

—Què penso jo? Mira com t’està mirant! Quina sort! Només us porteu quatre anys, jo crec que potser!

—Que potser què, germana Lilian? De què parleu? —Es va apropar donant salts la germaneta Alsia, 2 anys més petita que jo, va néixer i créixer al clan, de manera que mai ha sortit d’aquí. És l’única noia nascuda aquí, per aquest mateix motiu tots l’estimen.

—Res, que estàvem parlant que potser no has vingut a classe. —Li dono un copet al front mentre li dic una mentida. En aquest precís moment, la mestra va aparèixer de la porta i tots van callar.

—Avui hi ha classe de combat individual, els contrincants es decidiran a sorts. El millor de la classe podrà emportar-se un objecte al Magatzem dels Tresors. —Era la prova que fèiem cada dos mesos, sempre eren les mateixes condicions. Però clar, els guanyadors habituals eren Even i Lilian, alguns cops ho era jo, poques ocasions. L’espasa que tinc ara ha sigut un dels premis que m’he emportat.

La primera ronda, era contra una noia que tenia tres anys més que jo. Vaig passar sense problemes, sempre perdia contra mi. A la següent ronda, només en quedàvem 5, els guanyadors de la primera ronda. Alsia va tenir la sort de passar directament a la ronda final, ja que va agafar la bola sense nom, és a dir, que no tenia contrincant. Enfront meu, era un noi de la mateixa edat que Even, el germà segon, Kerlan. Aquest em va costar més, pel fet que també portava més anys que jo estudiant. Quan vaig posar l’espasa sobre el seu coll, en senyal que havia perdut, va dir:

—Veig que ara només Even et pot fer perdre. Pot ser que en poc temps ni ell serà rival per a tu.

—No, això encara no és possible, em queda molt encara per estudiar. —L’ajudo a posar-se dret i surto de la pista de combat per a descansar i esperar la ronda final.

En poc temps em tocava sortir de nou, aquest cop amb Even, ara només veure la seva cara i escoltar el seu nom em donava ràbia. I això que dies abans encara l’admirava.

—Germà Even, un altre cop. —Li dic mentre ens fem la salutació abans del combat.

—Sí, dic el mateix. —El somriure que sempre duia penjat a la cara es va amplificar una mica més.

Tots dos vam fer aparèixer les nostres espases i començar a atacar.

Aquest combat va durar molt de temps, sense una victòria massa clara. Quan anava a fer-li una atacada al pit seu, va interposar el seu braç dret al davant, a més allà estava la meva polsera, vaig tenir un instant de por i l’atac va donar al buit, el que provocar la meva pèrdua definitiva acte després. L’espasa seva ja estava a la meva cara.

—Has perdut. La pròxima vegada procura no pensar en altres coses al combat—El seu somriure, sense gaire rastre de cansament, em semblava a una bufetada a la cara. Abaixo la mirada per no veure’l.

—Gràcies per la lliçó… Germà Even.