Tic, tac, tic, tac.

Les agulles del rellotge es mouen frenèticament i el policia amargat, segurament amargat perquè em nego a parlar, les segueixen amb els ulls, amb més ganes que jo de marxar d’aquí.

- A veure, t’ho preguntaré per última vegada. M’has mentit?

- Que no! L’he vist de veritat.

- Però no l’havies vist mai en persona.

- Jo sí- l’interromp la Sabri-, i estic seguríssima que era ell. Em va assetjar, agent, em va assetjar! Em va violar i va fer de la meva vida un infern! Creu que no el vaig veure prou com per no reconèixe’l, tot i que no el veiés de veritat?

Tot i que el meu subconscient encara dubta, la Sabri m’ha assegurat que és ell tantes vegades que no puc fer sinó creure-m’ho.

- Espera. Què dius? Que et va assetjar?

- Busca, busca. Cas Andreu Pérez, o alguna cosa així.

El policia, ara encuriosit, tecleja amb impaciència fins que troba el cas.

- Andreu Pérez, sí. A veure, noies, ho sento. Us prendré declaració, però no puc fer res més. El mort s’ha identificat oficialment fa unes hores, i era ell.

- Que no!- salta la Sabrina, mentre jo m’aixeco i l’agafo de l’espatlla perquè s’aguanti dreta. Està molt més afectada del que em pensava.

- Potser m’he equivocat, Sabri.

- Pobre de tu- remuga, i treu la meva mà de la seva espatlla-. M’estic tornant boja. Necessito un whisky.

- Però si encara tens disset anys.

- M’és igual, el meu cap…

- Estàs en una comissaria, Sabri.

- Oh.

A l’uníson, mirem el policia, però no ens ha sentit. Encara està centrat en la pantalla, segurament llegint sobre el cas.

- I la Caterina, que l’han trobat?- pregunto a l’oficial, i penso en en Ton, que ara la deu estar trucant desesperat.

- No. Segons la inspectora en cap, no ha deixat rastre.

M’ho imaginava.

El policia ens dirigeix a la sortida de la comissaria, on veiem en Ton, Eloi i laTeia.

- Hi ha hagut sort?- demana l’Eloi, amb un bri d’esperança que se’n va tan bon punt veu la cara de la Sabri.

- Ni cas- murmura la meva germana amb un fil de veu.

- Però potser m’he equivocat al descriure-te’l.

- Jo segueixo pensant que no, Tània. Ton, has trucat la Cate?

- Trenta vegades. No respon, no està activa i ningú sap d’ella. No va voler que la meva mare entrés a la seva habitació d’hospital després de l’operació.

M’assento al terra, davant de la comissaria i, amb l’ànima per terra, els meus amics s’assenten al meu costat. Què fem, ara?







Ha passat una setmana des de la mort de l’Andreu i cada dia em torno més boja. El veig per tot arreu i el sento encara més. Cada persona amb qui xoco pel carrer, cada model dels pòsters publicitaris, cada actor dels anuncis de la televisió. Molta d’aquesta gent té el mateix rostre, la mateixa mirada que l’Andreu i la seva veu em sona igual que la del violador de la meva germana, i en la veu, encara puc percebre aquell desvergonyiment amb què em va demanar si sabia on estava la Cate, i que em fa venir nàusees quan el recordo.

Una boira espessa i incòmodament humida em tapa la visió mentre camino pel Port Vell, arrossegant les cames pel passadís de fusta que m’encamina cap a casa. Accelero el pas tan bon punt, d’entre la boira, distingeixo la llum del fanal que s’acaba d’encendre i evidentment, em trec els auriculars per sentir qualsevol cosa que passi, sobretot ara que no puc veure pràcticament res amb tot aquest núvol espès que ha decidit baixar i posar-me les coses encara més difícils.

I encara se’m posen més difícils quan la veig.

L’iris verd i la pupil·la que s’engrandeix. Els seus ulls, que no em treuen la mirada de sobre. I m’aterreixen. Però ella no ho està pas, d’aterrida. Lentament, la boira s’escampa i deixa al descobert el seu cos. Em mira amb curiositat, i em fa mal. Al cor i al cervell, que m’està explotant, per cert.

La Cate em mira, intentant recordar on m’ha vist. I les meves cames no em deixen córrer.







- Tània! Tània, jo et crec. Va, deixa d’ignorar-me. Ah, no, s’està despertant.

Em desperto marejada, sense saber on soc, i obro els ulls lentament, només per saltar del llit de l’espant. Jo tenia raó. Tinc raó i ningú m’ha cregut fins ara. Bé, o tinc raó o la pastilla de l’insomni que em prenc cada nit no és el que em pensava.

- Tània, no t’espantis.

La Cate em mira amb por, i s’aparta amb por que li pugui fer mal, com si ella fos la que hauria d’estar horroritzada. A part que una noia desapareguda està davant meu, no entenc ni on soc ni què està passant.

- On soc? Soc a l’infern? Merda. Déu existeix? Hòstia, si ho hagués sabut, m’hauria portat bé.

- No ets a l’infern. Ets a l’hospital.

- Ah. És veritat.

- Et vas entrebancar intentant córrer i et vas fer un cop molt fort al cap.

Ai, quina vergonya.

A poc a poc, recupero els sentits del tot i m’adono que és veritat. Estic rodejada de màquines amb pantalletes i una agulla (no, si us plau). Però no hi ha ningú més, a part de la Cate.

- Espera. Què collons hi fas, aquí? El teu germà i els altres saben que encara ets viva?

La Cate es posa tensa i mira la sala per comprovar que estem soles de veritat.

- Per això he vingut. Em vas veure l’altre dia al Port Vell, i m’has de prometre que no li diràs a ningú.

De sobte, em venen ganes de jugar una mica. Vull dir, la situació ja és prou surrealista. Què més podria fer sinó divertir-me una mica més?

- Podria fer-ho- dic despreocupadament-, però…

- Però què?- remuga ella, en veure les meves intencions.

- No, no. Només vull saber perquè.

Ella sospira, empassa saliva i acosta els seus llavis a la meva orella.

- Flakka- xiuxiueja.

- Flakka?- repeteixo, confusa.

- No cridis! Flakka. És una mena de droga nova. Provoca deliris, però està tan poc desenvolupada que molta gent mor quan l’utilitza. Jo vaig… Vaig ficar el nas on no hauria d’haver tafanejat, i… Vaig descobrir un càrtel de droga. On hi havia l’Andreu.

Poc a poc, les peces em van encaixant i, tot i que no m’agrada, em sento més important per haver tingut raó.

- He estat amagada a casa el meu pare. Com que es van divorciar…

- I per això t’assetjava l’Andreu? Perquè vas descobrir el seu càrtel?

- Em va trobar per les xarxes, em va començar a amenaçar i després es va obsessionar encara més, així que va passar a assetjar-me sexualment.

- Ho sento molt, Cate, de veritat.

- Sort que ja s’ha mort…

- Què?

- Que s’ha mort. Que bé, oi?

- No, no. No s’ha mort. Jo el veig.

Tot semblava massa fàcil.

- Que no, Tània. El van identificar.

- Jo el veig, Cate! He de marxar d’aquí. M’estarà buscant.

- No! Eh, Tània! Estàs delirant!

M’aixeco ràpidament i, sense equilibri, em dirigeixo a la finestra i, per sort, estic al primer pis. L’obro, salto i arrenco a córrer tan ràpidament com el meu estat em permet. Sort que la Cate no pot sortir perquè en teoria, està perduda. Després de córrer apressadament sense rumb, caic, esgotada.









- Mira, mira! S’està despertant! Tània!

Ràpidament, distingeixo en Ton, que m’està sacsejant sense parar, i al seu costat, la Teia. Tornem a estar en el port, i deu ser mitjanit.

- Què passa?

- T’hem trobat a la vorera i no reaccionaves- diu la Teia-. Necessitem disculpar-nos. Nosaltres també el veiem, Tània. Nosaltres també veiem l’Andreu per tot arreu.

Semblen verdaderament preocupats i una mica delirants, la veritat. Els seus ulls miren a tot arreu a una velocitat al·lucinant.

- De veritat?

- Jo crec que encara és viu i es va falsificar alguna cosa- afegeix en Ton-. No puc més, Tània. El veig per tot arreu. No puc més.

- I l’Eloi?

- Ara ve.

- Com aneu?

L’Eloi acaba d’arribar amb una bossa que no havia vist mai.

- Tots veiem l’Andreu per tot arreu menys tu?- pregunto.

- Jo no veig res. Tot i que…

L’Eloi agafa la bossa i hi posa la mà.

- Tinc teories de per què.

En un costat de la passarel·la, als tres se’ns congela la sang. La Teia, que està al mig, m’agafa la mà, tremolant.

De la bossa en surt el puny d’una pistola, que ell acaricia amb delicadesa.

- Ei, ei, Eloi. Calma. Què passa?- diu en Ton, intentant suavitzar la situació.

- Calla, fill de puta. Tània. Vine aquí.

A contracor, empasso saliva i em planto davant d’ell intentant semblar com més indiferent possible, tot i que el meu cor va a cent per hora.

- Sí?

- On és la Caterina?

- Què?- em faig l’innocent, amb un calfred que em recorre l’espinada.

- Que em diguis on és la Caterina. Sé que és viva, i també sé que t’ha vingut a veure a l’hospital.

- Com ho saps?- pregunto, somicant, tement per la meva vida… I la de la Cate.

- Fa tres anys que us aguanto, així que no em preneu el pèl!- crida ell.

- Ei, ei. Què vols…

- Crèieu que jo era el vostre amic? Algú en qui confiar i que confiava en vosaltres?- abaixa la veu, rient descaradament- No em feu riure. He fet un gran esforç vigilant-vos i assegurant-me que no féssiu cap estupidesa. O sigui que o em dius on és la Cate o trec la pistola del tot.

- Ets del càrtel, no?

- Oh, quina inspectora estàs feta.

Cada vegada més ràpidament, la sang em comença a bullir i la meva expressió passa de por a ràbia. A ràbia absoluta.

- Els cabrons dels meus caps em van fer vigilar-te- continua, traient la pistola del tot-, perquè l’Andreu es va posar on no havia de posar-se i es va acabar involucrant en merdes. Sabeu com hauria pogut acabar el càrtel si investigaven el nano més a fons? Sort que va morir. M'ha evitat molts maldecaps.

- La violació de la meva germana et sembla una merda?

- Què? No, no. Nosaltres l'hem vist. Encara és viu.

Per alguna raó, això li fa molta gràcia, i arrenca a riure descaradament,

- Sí... És possible que provés alguns projectes del càrtel amb vosaltres.

- Fill de puta- murmura la Teia.

- I després va venir la germana de’n Ton- continua l'Eloi, sense fer cas de la Teia-. La molt inútil es va deixar veure mentre ens espiava- riu, mirant en Ton, que s’està mossegant el llavi per contenir les llàgrimes-. I sé que continua viva. Digue’m. On. És. Ja.

- No.

D’acord. Les meves esperançes de seguir viva ja estan al zero, però encara em queda un bri d’esperança, d’esperança de que se n’adoni del que està fent.