El jardí de la casa de color lavanda solia ser el lloc més feliç dels suburbis de Barcelona. Jo mateixa tinc milers de records, cada un més bonic, d’aquells que et fan saltar les llàgrimes i et fan feliç sense saber ben bé per què.

Recordo tenir set anys i riure sense parar en aquell jardí, amb la mandíbula adolorida de riure tan fort, mentre ella explicava coses que havia sentit a la taula dels grans a Nadal, i callar i riure per sota el nas quan venia el seu pare a portar el berenar. Però amb el pas del temps, aquesta casa ha passat a ser el lloc on passen totes les històries de terror que expliquen els nens petits de campaments, amb les llanternes sota la cara.





Pirouette, pirouette, triple pirouette… I una altra amb plié, plié i un grand jeté. Estirant la punta. Estirant la puuuunta.

- Bé, noies, perfecte. Això és tot per avui.

Entre aplaudiments ensordidors, agafo tot el que és meu a correcuita i abans que ningú ja estic davant de la porta de l’escola de dansa, esperant que la senyora pèl-roja i amargada de darrere el taulell me l’obri, mentre jo moc el peu al ritme de la música de l’escalfament d’avui per deixar anar l’estrès i la impaciència abans no pugui pujar al cotxe de ma mare, posar-me els auriculars i passar olímpicament de tots. Pesats.-- - Teia, pots venir un moment?

- Què?- rebufo i em giro mirant el meu professor de ballet amb una cara descaradament somrient, tan somrient que la gràcia és que es vegi que no somric d’alegria.

- Eeem… Tinc la beca preparada per la Magalí, però ella té una lesió al canell, i crec que no…

- Ella m’ha dit que no serà res.

- Però jo no ho veig així, Teia, i…

- Em falten dues classes amb tu, i no vull acabar-les malament. Ja buscaré una altra beca, no passa res. I m’encantaria seguir parlant amb tu, eh…- mentida- Però mira, ja ve la meva mare. Adeu.

Ho agafo tot i marxo apressadament al cotxe d'en Ton. O si més no, el cotxe que condueix en Ton.

- La teva mare et matarà, Ton- esbufego.

- Mira, doncs tampoc és gaire mala idea. Així potser se’n recordarà de que existeixo.

Rebufo, m’assento al seu costat i m’aferro a la meva motxilla com si em pogués protegir de qualsevol burrada que pugui fer el meu millor amic amb un cotxe que no ha conduït en la vida i a contracor, assenteixo perquè ell arrenqui.







Sempre m’ha agradat la Sabrina. Però no de la manera convencional, mai me’n vaig enamorar. Més aviat, m’agradava el fet de saber que ella em considerava una amiga, algú que li deia Sabrina en comptes de Sabri i algú que tenia empatia per ella, sobretot després del que va passar. No estava acostumada a que la gent em tractés com una amiga, i és clar, la indiferència amb què ho va deixar anar, així de cop, em va deixar una mica trastocada.

- Em tractava com una… Una puta, saps? I ell era… Era una mala persona, una molt mala persona. Gràcies al Senyor, que em va ajudar a lliurar-me’n.

Això és l’únic que no m’ha agradat mai de la Sabrina des de que la vaig conéixer. Aquesta fe tant convencional que li havia imposat el seu pare i que encara em repugna de tant en tant.

- Segur que no et fa res parlar-ne?- diu en Ton, gairebé xiuxiuejant, amb por d’ofendre-la. Això em recorda que encara no ho he parlat amb ell.- No, no. Parlar les coses em fa més forta.

- D’acord. I… Com creus que va trobar la Cate?

La Sabrina es queda mirant el terra, pensant, fins que puja la mirada amb els ulls molt oberts.

- La teva germana al mateix institut que tu, oi?

- Sí…

- A segon d’ESO?

- Sí… On vols arribar amb això?

- I saps si hi ha una noia a la seva classe que es diu Coralina?

- Sí!- exclama en Ton, saltant de la cadira- La Cate i ella eren molt amigues, però la Caterina la va deixar de banda i ella es va enfadar. Ei, la Coralina no serà…

- És la germana de l’Andreu, oi?- interrompo.

La Sabrina assenteix, empassant saliva i mossegant-se les ungles amb més força que mai. Jo em recolzo en una taula, intentant processar el que està passant.

-I tu creus que vol venjar la seva germana o…- pregunta en Ton, cada vegada més preocupat.

- No, no ho crec. Però deu haver-li demanat el seu whatsapp a la seva germana, o alguna cosa així. Aquest nano va a per totes.

Segon d’ESO. La Caterina fa segon d’ESO i té tretze putos anys, i em sento com si m’haguessin apunyalat al recordar que aquest tal Andreu en té disset.

- Ja l’han operat?- pregunta la Sabrina, intentant trencar el silenci.

- Ahir. Ara encara està dormint- contesta en Ton.

- Escriu un diari?- torna a preguntar ella, i des de llavors, tot em comença a fer mala pinta.

- Eh… Sí, però no voldràs…?

- Doncs anem a la seva habitació.

- Què?

- Què de què? Ho tindrà escrit, no?

- Però és el seu diari, Sabri…- diu en Ton, estupefacte, xiuxiuejant com si hi hagués algú més entre nosaltres.

- Però és la teva germana, Ton…- l’escarneix la Sabrina, amb el mateix to que ell. Tot i que a mi m’ha convençut des del principi, vols dir que és gaire cristià, això? Bueno, no ho sé, no en tinc ni punyetera idea.

En Ton sospira i mira el seu mòbil.

- D’acord. Per cert... Que vindrà, la Tània?

- A mi m’ha dit que vindrà directament a casa teva. Ja hi deu ser- diu la Sabrina.

- I per què? Com sabies que acabaríem anant a casa meva?- replica en ton, enarcant una cella.

- Ets fàcil de convèncer- riu ella.

- Ja havies pensat tota la moguda del diari, no?- La Sabrina arronsa les espatlles, enigmàtica, i en Ton no pot evitar riure. Em fa feliç veure’l somrient de veritat, i em fa encara més feliç que encara somrigui quan sortim de casa la Sabrina, la casa color lavanda.





Mai m’havia dit estúpida. De fet, mai havia vist la Sabrina enfadada. Potser va ser el seu to, o potser els seus ulls aterrits, o potser va ser el fet que ella mai l’havia sentit dir cap paraulota.

Tot anava bé, o tan bé com podia anar donades les circumstàncies. En Ton s’havia implicat molt en la cerca d’aquest tal Andreu. Com tots, la veritat.

Bastant abans d'arribarja vèiem la Tània, amb un peto rosa i la seva cinta blau cel que li dona tanta personalitat, i amb… Ell?

-Què collons hi fa, aquest aquí?- em retreu en Ton, com si fos culpa meva.

- I jo què sé. La Tània sap que us heu barallat, no? El deu haver fet venir perquè us reconcilieu.

- No ens hem barallat, és culpa seva. Ell no em creu. No es creu que el germà de la Julieta m’odia.

- Ja hi som, ja tardaves. Deixa la Julieta d’una vegada, que estan amenaçant la teva germana!

- No fiquis la meva Julieta en això, eh!

Oh, està tan pesat des que es va enamorar de la Julieta… Em separo d’ell i vaig a saludar-los als dos, que ja s’han acostat a nosaltres i estan parlant amb la Sabrina.

I des de llavors, no he entès gaire bé tot el que acaba de passar fins que la Sabrina m’ha dit estúpida i jo m’he trobat al llit d’en Ton, plorant a llàgrima viva.









-En què estaves pensant, Teia? Que el puto Andreu gairebé entra a casa! Si no fos per la Tània, ja estaríem tots morts! Que aquest tio és capaç de tot!

- A veure, morts no, eh…

-Tu calla, Eloi.

L’Eloi calla i empassa saliva, mirant a la Tània i en Ton, que arronsen les espatlles i l’acosten a ells mentre intenten separar la Sabrina de mi.

No havia deixat la porta ben tancada i, mentre buscàvem el diari de la Sabrina, la Tània, que estava fent guàrdia, ens ha avisat que havia impedit un noi d’entrar a casa nostra, un noi que la Sabrina després ha identificat. És clar, era l’Andreu.

- Ei, ei. Calma’t, Sabri. No ho ha fet expressament- l’interromp la Tània- Deixa-la.

-Però…

- Deixa-la.

L’Eloi m’abraça mentre la Sabrina s’asseu al meu costat.

-Ara sap que la seva víctima està hospitalitzada. Li has dit, no? Tània?

- Li he dit perquè la buscava. No sabia què inventar-me, d’acord?- crida ella, defensant-se.

-No, no passa res. Però hi hem d’arribar abans que ell.

A correcuita, sortim tots de casa de’n Ton i ens dirigim a l’hospital, que no està gaire lluny a peu. No sé en quin moment ens hem reunit tots una altra vegada. Feia molt que no ens veia a tots junts, però em fa feliç, i intento captar el moment en la meva ment.

-Ei, Teia. Només volia dir que… Ho sento. No ens hauríem d’haver barallat per tot allò de la dansa. És una bajanada.

En Ton m’agafa per sorpresa, i jo em limito a somriure.

-No passa res. Sempre seràs el meu millor amic, Ton. Encara que segueixis obsessionat amb la Julieta.

Ell somriu i m’abraça mentres caminem. Sospiro i tot sembla perfecte per un moment. Anem en bon camí per trobar l’Andreu, el grup està reunit una altra vegada i feia temps que no sentia les abraçades de’n Ton.

- Ei.. Gent, mireu.

L’Eloi s’ha quedat petrificat davant del mòbil, que la Tània agafa de les seves mans.

- Adolescent mort als suburbis de Barcelona. Va ser assassinat fa tres dies. Es creu que la víctima, que va ser cremada, és... Andreu Pérez, de disset anys.

-Sí, mama? Què passa?- en Ton està a un altre costat parlant amb la seva mare- Com? Però si la Caterina està a l’hospital! Com que no hi és? Mama? Mama!

En Ton penja i ens mira, aterrit, mentre nosaltres el mirem a ell, esfereïts. El món s’acaba de congelar i tanmateix, les meves cames tremolen com mai.