M’ho vaig arribar a plantejar en un punt de pura desesperació, però vaig perdre tot l’interès tan bon punt vaig descobrir que la Julieta, la meva bonica Julieta, estava interessada en aquell demoníac magatzem d'informació confidencial i gent desesperada per una cosa que anomenen amor. El món em va caure als peus, però vaig prometre’m que s’enamoraria de mi com em deia Ton Moreno i que ni el seu germà inútil em pararia els peus. I no necessitaria cap aplicació d’aquelles mai més, clar.

- Ei, Ton. Contesta’m! Ton?

- Perdó.

- La Julieta? Estàs pensant en ella, oi?

- És clar.

- A veure quan ens la trobem. Sempre que vaig a casa teva no se sent res…

- Doncs no et menteixo. El seu germà crida moltíssim. És un imbècil. Ei, que no em creus? T’ho prometo! T’ho prometo per tot!

- Que sí, Ton. Jo no t’he dit que no.

Els seus ulls miren a una altra banda amb impaciència i la pluja fangosa colpeja la finestra amb violència, mentre busco un altre tema de conversa on no es noti gaire que el necessito amb mi desesperadament. Si més no, algú que em doni una excusa per no haver d’anar a casa fins que sigui hora d’anar a dormir.







Mai m'he sentit gaire atret pel ritme frenètic de les ciutats, on tot va de pressa i em sembla un suïcidi trepitjar el carrer en hora punta, però hi ha coses que fan adelitar-se d'aquesta massa de pisos, botigues i gent excessivament capitalista anomenada Barcelona. Com per exemple, la casa de la meva millor amiga, una casa que des de fa uns mesos ha passat a ser una mica de la meva propietat. Penso en tot el que he de fer avui amb els ulls endormiscats mentre la meva millor amiga se m’acosta amb una carpeta plena de papers que cauen pels costats i un entrepà, deixa anar tot el que porta a les mans i fot un terrabastall que em fa saltar de la cadira.

- No hem d’estudiar per l’examen?

- Ja- contesta ella, com si a l’examen entrés tot aquesta muntanya de notes-. Això és la introducció.

S’asseu i va traient els fulls desordenats, però jo no he acabat.

- I això? A què venen, aquestes sabates de taló?

- M’he d’acostumar pels premis- es manté ferma, però es posa vermella i al final no pot evitar mirar a terra, avergonyida.

- No soc ningú per dir-te que ho deixis, però acabaràs malament. Si us plau.

- Què insinues? Que no em veus capaç? Soc forta, Ton, però mai t’ho he semblat. I si vols jugar, jugarem. Digue’m si ja has anat al metge.

- No tinc res.

Ara soc jo qui mira a terra, centrant-me en la simetria de les rajoles per a ignorar qualsevol animalada que pugui sentir.

- Doncs el que acabarà malament seràs tu- sento com si les paraules se’m clavessin sense pietat al cor, però em mantinc ferm i empasso saliva abans de parlar.

-Enfada’t si vols, però no siguis cruel, si us plau. Menja una mica, va- li acosto el plat, però ni el toca.

- Jo no soc cruel. I això és per la meva germana. Si et semblo cruel, per què segueixes aquí?

-Perdo la noció del temps d'ençà que obro la boca fins que acabo davant de casa meva, amb l’espinada estremint-se pel fred que em gela les pestanyes, i encenc el mòbil perquè m’ha arribat un missatge i si us plau, que no sigui d’ella.

Fins demà. T’estimo.







- Quin és el teu cas preferit?

- Què?

- Que quin és el teu cas preferit. De la sèrie.

- Ah. El sisè.

La infermera que fa dues hores que està al costat de la Cate mira a terra, pensant. Arronsa les espatlles i agafa la mà de la meva germana amb encara més força.

- És un bon capítol. Però jo prefereixo el segon.

Miro la paret grisa i trista on recolzo l'esquena perquè no es pugui veure gaire que n’estic fins al capdamunt d’esperar com si no tingués coses a fer. Com què? Doncs no ho sé… però qualsevol cosa abans que esperar per una inútil que no va avisar que li feia mal fins al final.

- Quan l’operaran?

- No ho sé, rei. Però te’n pots anar.

- No, no. No tinc res interessant a fer.

Ella assenteix i mira la meva germana amb una tristor on jo veig un punt de ràbia.

- T’importa si vaig a resar?- deixa anar amb rapidesa, com si s’ho hagués pensat molt abans de preguntar-m’ho. Jo nego amb el cap i se’n va, posant-se bé el hijab.

Quan em quedo sol, m'assec a la cadira on estava ella i observo la Cate, dormint plàcidament amb aquella serenitat que molt sovint envejo profundament. Veig el seu mòbil a la butxaca dels pantalons, li trec perquè no l’incomodi i em disposo a silenciar-lo quan veig la pantalla i un calfred em recorre tot el cos, mentre em tremola la mandíbula quan intento assegurar-me a mi mateix de que tot ha sigut un miratge. El cap em dona voltes i el ritme trepidant del cor segueix la meva respiració alterada mentre intento endevinar la contrasenya del seu mòbil. Però cap funciona.

- Ei. Estàs bé?- no m’he adonat de la presència de la infermera, que enarca una cella.

- Sí, sí. Has trigat molt poc.

- Hi ha un parell de jueus, ja hi aniré després. Ei, la doctora m’ha dit que d’aquí a deu minuts ja podran operar la teva germana, però necessito un parell de papers abans. Els teus pares… els teus pares vindran?

Sospira quan arronso les espatlles, amb aquesta mirada de tristesa amb un punt de ràbia, ara barrejada amb… melancolia?

- On és el lavabo?

- Al fons del passadís. Que et trobes malament?

- Una mica- per què hauria de mentir?-. Ara torno.

Amb les llàgrimes a punt de saltar i amb ganes d’arrencar-me la boca per no cridar, camino ràpidament pel passadís, ple de metges, cirurgianes més tapades del normal i pacients amb les cares llargues per a arribar tan ràpidament com puc a fora de l’hospital. Després de respirar sorollosament en un intent fallit de calmar-me, agafo el mòbil i em venen ganes de resar perquè em contestin, tot i que mai he trobat digne parlar amb algú que jo considero un amic imaginari.

- Tània? Necessito ajuda. La teva germana va… sí, no? Sí, sí. Ho sento. Escolta…. Necessito parlar amb ella. Hola, Sabri. Volia preguntar-te el nom d'aquell noi que... sí, aquell. No! No pengis, si us plau! Ah... D'acord. Merci.

Almenys coincideixen. Espera. Però qui collons és, aquest Andreu?







La meva mare m'ha advertit tota la vida del fet que la gent es torna imbècil un cop els ajudes, i no s'hi pot fer res. Com que jo sabia que el pare la va deixar per la veïna de dalt tot just després que la mare li pagués una quimioteràpia inventada, mai havia fet cas de les seves incessants i atabaladores advertències que m'havien deixat sense amics algun cop perquè les seves mares no suportaven la meva. I no vaig confiar-hi mai, en ella. Fins ara. Quan aquell missatge d'un tal Andreu en el mòbil de la Cate ha fet brotar la llavor de mania envers la gent que m'havia estat plantant ma mare fins que va deixar d'atabalar-me, per sort o per desgràcia. Andreu. Andreu, Andreu. Així que Andreu...

Empasso saliva i obro el mòbil de la Cate, la contrasenya del qual he endevinat eventualment al recordar l'aniversari del seu xicot.

"He doblat el preu. Si encara ho vols, vull seixanta mil euros. En metàl·lic. On tu saps. I si no, t'hauràs de gastar aquests diners en pastilles del dia després, puta".

És trist, eh, però hauré de donar la raó a la meva mare, tot i que només en el fet que la gent és imbècil. Això que no s'hi pot fer res, ho va dir perquè encara no coneixia el seu fill amb setze anys.