He estat tota la nit donant voltes en el llit cercant una solució que no va voler aparèixer. Quan encara no ha sortit el sol i la foscor regna a la cambra, surto del llit fent ressonar les molles. A poc a poc, amb cura de no despertar ningú, abandono l’habitació.



Malgrat que la prova no és fins a la tarda, els meus nervis i la inquietud, no m’han deixat aclucar els ulls.



En el silenci de la nit baixo les escales fins a arribar al primer pis. Ocultada per les ombres passo per davant un guàrdia que no s’adona de la meva presència. Camino pels antics passadissos que tantes vegades he creuat al llarg dels anys fins a arribar a una gran porta de fusta. La modesta entrada oculta el que hi ha a l’interior, l’arma més gran de cap regne: el coneixement.



Obro les portes de la biblioteca de Nocturna i camino entre les prestatgeries cercant alguna pista. Estic hores entre llibres i pols. Sé que la resposta està amagada entre aquests fulls, però no la trobo.



Aixeco el cap del llibre que tinc a les mans i observo el mapa de Frisa, el regne que ocupava els voltants de la mansió abans que es creés Nocturna, que hi ha penjat al fons de la cambra.



Davant el mapa hi ha una columna d’ivori que sosté un llibre obert. M’apropo al mapa desesperada hi agafo el llibre.



Passo les pàgines a poc a poc i llegeixo les paraules amb cura, els meus ulls fixos en el símbol que hi ha devora de Selena, la deessa de la lluna, el mateix que hi havia a la pista.



És impossible oblidar la imatge elegant i poderosa de Selena. La meva infància estava plena de relats sobre ella i de com va salvar el regne de Sila amb la seva força i determinació creant soldats de lluna que van eliminar als bàrbars que van assolir el regne.



Malgrat que la història és impactant, el que sempre m’ha agradat més és el seu temple que hi ha a l’oest del regne i que per tradició tots els Nocturns visiten els dissabtes.



Em quedo uns moments observant la imatge del temple, el cor accelerat. El temple de Selena, m’assabento. La pista es refereix al temple de Selena.



Observo el rellotge de fusta que penja de la paret. Només queden cinc minuts per la prova i encara no he arribat al punt de trobada.



Guardo els apunts que he pres dins la borssa bandolera de llana que porto i surto corrent de la biblioteca.



Creuo els relliscosos passadissos xocant-me amb membres del servei fins a arribar a l'entrada principal de la mansió, on les parelles esperen.



L’Oriol està assegut a les escales, donant-me l’esquena mentre parla amb na Sara. Tots dos semblen letals amb les dues espases entrecreuades que porten cada un a l’esquena.



M’acosto a ells a pas viu, alternant la mirada entre les meves dagues i les seves espases. Amb les presses d’abans no he tingut temps de tornar a l’habitació i agafar les armes pesants.



-Bon dia, Neus- exclama na Sara traient-se els cabells de davant dels ulls- Com estàs?- N’Oriol es gira i em saluda amb una gesta de la mà.



-Bon dia, Sara- La salut. Em giro cap a n’Oriol- Crec que he descobert on hem d’anar. El símbol…



-Neus Falconer i Oriol Martínez, prepareu-vos, sou els següents- M’interromp en Lluc quan ens crida del peu d’escala.



Baixam els esglaons amb cura de no caure amb la rosada del matí que banya els esglaons i que els fa mortífers.



Ens apropam a un Lluc amb rostre seriós. En arribar i intercanviar salutacions, caminam cap als límits del terreny de la Mansió. En apropar-nos als límits de la propietat, apareixen unes grans reixes d’or blanc.



Ens aturam davant les grans portes que hi ha a la reixa i en Lluc amb la seva característica greu i impertorbable veu ens explica: -Teniu dues hores per trobar el vostre company i tornar amb ell a la Mansió. En cas que us perdeu, caleu foc a aquest pal- m’ofereix un petit pal d’un intens blau- deixarà un rastre que els nostres sentinelles trobaran fàcilment. Durant el camí potser trobeu que us sentiu observats. L’Escola ha enviat diversos corbs que us observaran i ens transmetran el que feu. Així, en cas de no completar la tasca a temps, podem valorar la vostra actuació i qualificar. Per saber quant de temps us queda, heu de pressionar aquest interruptor- li dona a n’Oriol un cercle amb un interruptor que es fica dins la butxaca dels seus calçons.



-Bona sort, soldats- diu quan arribam a les grans reixes de la Mansió.



-Teniu cura- ens demana mirant-me fixament.



Quan creuam la reixa i caminam cap al temple, em giro, en Lluc, des de la llunyania em saluda. I aquest gest, tan senzill ocupa la meva ment durant més temps del que m’agradaria.



Durant els primers minuts, mentre caminam seguint el sinuós camí de pedres, li explico a l’Oriol el que he descobert.



Amb pas lleuger anam cap al temple, emprant el mapa que he agafat de la biblioteca com a guia.



-Si seguim per aquest camí, hauríem d’arribar en menys de vint minuts- li explico assenyalat el camí dibuixat al desgastat mapa.



-Doncs, no és massa juny, oi?



-No, els Silans van construir el temple a prop del poble perquè s’hi pogués anar de seguida i així venerar a Selena. - li explico.



Caminam en silenci, sentint només els ocells cantar i el vent bufar. Al cap d’una estona, quan sortim de l’arbreda que envolta part de la Mansió i pujam un elevat turó, albiram l’inefable temple que s’alça a uns metres de distància.



Davant del temple hi ha un riu que ens separa d’ell. Massa ample i profund com creuar-lo nedant.



Reviso el mapa cercant un altre camí.



-Podem creuar el Fira si caminam una estona cap allà- diu l’Oriol assenyalant un lloc a la dreta del temple- Hi ha un pont que podem emprar- A la vegada que ho diu assenyala el pont en el mapa.



Mentre caminam cap al pont, a poc a poc, el sol s’oculta deixant pas a una de cada vegada més fosca nit.



Amb cura de no relliscar amb l’antiga pedra, creuam l’antic pont fins a arribar al peu de la gran escala.



-És més gros del que imaginava- comenta admirat l’Oriol.



-No havies vingut mai?- pregunto sorpresa.



-No, els meus pares són de Mirel. Allà no creuen en els mateixos déus. La nostra deessa de la lluna és un déu, Moonil- Afegeix amb un somriure nostàlgic.



Un calfred recorr el meu cos en sentir el nom d’un dels pobles que van ser conquerits per l’Imperi de Nocturna.



L’Oriol es fot d’espatlles intentant llevar importància a l'assumpte.



-Mira- diu mentre assenyala el corb que hi ha a l’alt de l’escala observant-mos



Pujam les escales de quars blanc amb cura de no apropar-nos a l’ocell. En travessar l’entrada del temple, ens trobam amb una gran cambra il·luminada per diverses espelmes d’oli. La lluna brilla més que mai a través de les vidrieres. L’espai és circular i està envoltat per diverses columnes amb imatges de Selene i la llegenda gravades en elles.



Al centre de l’espai, hi ha una gran font rodona i just enmig d’aquesta, flota una lluna de marfil. La font està custodiada per quatre unicorns d’aquest mateix material. Al fons de la cambra s’alça una gloriosa i imponent escultura de Selena.



Sense pressa, entram a l’interior, observant embadalits la magnitud del lloc.



-És una meravella- Expressa l’Oriol mentre acaricia la crinera d’un dels unicorns. No puc estar-ni més d’acord. Envoltam la font, un per la dreta i l’altre per l’esquerra, fins a arribar als peus de Selene.



-No sembla que sigui aquí, estam tots sols- Assenyala el meu company.



Un estrèpit trenca el silenci. Ens giram donant l’esquena a l'estàtua. De sobte, apareixen diverses figures que ens envolten i empunyen les seves espases cap a nosaltres. L’Oriol desembeina una de les seves espases i es prepara en cas que decideixin atacar. Ràpidament, agafo la daga que tinc al braç dret i l’empunyo fermament.



-Sentim espatllar la vostra visita- diu la dona de cabells vermells i mirada espavilada que es troba davant meu. Ho diu amb un somriure que deixa clar que sent el contrari. La seva postura i veu segures, així com la manera en què la resta l’observen com si esperessin ordres seves, em fa pensar que potser és la líder del grup.



-Què voleu de nosaltres?- interroga el meu company.



-De tu? Res, traïdor. Què podem voler d’un covard que no lluita per la sang que va ser vessada i per les vides que es van dur del seu regne quan ells,- m’assenyala com si fos jo culpable- van desolar-ho?



-No, és ella a qui volem- Diu a la vegada que es gira cap jo i m’assenyala amb la seva espasa. Me vigila, m’estudia, com si volgués llegir els meus pensaments i anticipar els meus moviments.



La dona fa un pas endavant, cap nosaltres, i la resta del grup fa el mateix.



Maleeixo a mi mateixa per només haver agafat les petites dagues.



-No facis ni un pas més- L’aviso. Pujo la daga i la col·loco en posició, en cas que hagi de llançar-la. Ella profereix una rialla burlesca com si creies que no tenim res a fer contra ells. De cua de l’ull miro n’Oriol que sembla a punt d’atacar. De cop i volta, veig com una figura borrosa surt de darrere l'estàtua i s’acosta a n’Oriol. Abans que pugui avisar-li, l’home li dona un cop amb l’empunyadura al cap, tan fort que aquest cau inconscient en terra.



-Oriol!- El crido mentre deixo caure la daga a terra i em llenço al seu costat per comprovar que està viu. M'agenollo bruscament devora seu.



Ha estat un acte tan instintiu, llançar-me a ajudar-lo que no he pensat en el que està passant: que estic indefensa i en mans d’ells.

L’home que tinc devora intenta agafar-me pels braços. Instintivament, desembeino la daga que tinc a la cuixa i li la clavo a l’espatlla, ell adolorit em deixa anar. Aprofito els segons que guanyo i m'aixeco agafant l'espasa de l’Oriol. Els intrusos es preparen per atacar-me.



-Allunyau-vos! La volen vivia! És meva!- Crida la líder.



S'apropa a mi i amb l’espasa alçada, corr cap jo. Esquivo la primera estocada, però el seu cop, massa fort, em fa perdre breument l’equilibri. Ella es gira ràpidament i la seva espasa es dirigeix cap al meu pit. Intercepto el cop amb l’espasa i faig un pas cap enrere, cap a l’estàtua. Em preparo a atacar, però la noia, massa bona, esquiva cada cop i amb un darrere atac em deixa cap per avall a terra. Es col·loca damunt meu i unes altres mans em posen un mocador al nas i a la boca i tot es torna obscur.









Em desperto sobresaltada. El meu cap sembla embotit. No reconec el lloc. Tot està fosc i l’humit aire sembla cremar-me els pulmons. Intento fregar-me els ulls, però no puc.



Tinc les mans atrapades, lligades. Vull moure les cames, però han tingut el mateix destí que les meves mans. Les cordes que han emprat semblen prémer-me més amb cada intent de moure'm.



El meu cor i la meva respiració sembles fer una cursa a veure quin pot anar més de pressa. I un pítid ensordidor retruny dins el meu cap. Tanco els ulls en un inútil intent per calmar els meus sentits.



Sento el renou d’una porta obrir-se i una lleugera llum entra dins l’habitació.

Em concentro en els passos d’aquell que ha obert la porta, malgrat porta un fanal, el seu rostre cobert per la caputxa de la capa que porta, el manté en l’anonimat. Arrossega un objecte metàl·lic fins on soc. La figura s’atura i encén la llum que hi ha damunt nostre amb el foc del fanal i s’asseu a la cadira que ha arrossegat. Quan aixeca el cap i em mira als ulls, el seu rostre queda al descobert.



No m’ho puc creure, de totes les persones del món, de tots els enemics que té la meva família, entre tantes persones que podrien haver volgut raptar-me, mai m’esperaria que l’única persona que he pogut anomenar amiga ho feies.



L’Alba es treu la caputxa i amb un rostre de pesar diu:

-No és res personal Neus, però tu tens alguna cosa que nosaltres necesitam.- Fa una breu pausa i continua:

-Quan Nocturna es va crear, els regnes que hi havia abans no van decidir formar part, saps? Varen ser obligats. Molts de ciutadans van perdre-ho tot, la seva llar, la seva família, tot. Jo inclosa.- La seva mirada sembla anar-se’n a un altre lloc, un lloc que sembla molt de temps desaparegut.



-Hi ha gent, com l’Oriol,- assenyala a l’altra banda de l’habitació on un Oriol inconscient està lligat a una cadira- que van decidir oblidar, perdonar per tot el mal que van fer, però molts, no poden. Com podrien? Imagina’t Neus, que el lloc on vas créixer és reduït a cendra i on abans l’olor dels lliris regnava l’ambient ara només el fa l’olor de la carn podrida de la gent amb què vas viure tota la vida. Per això et necessitam- M’observa amb els seus grans ulls- Ets la solució, ets la nostra oportunitat de recuperar tot allò que vam perdre.



-Com bé saps, el Roc dona poders a un nombre molt reduït de persones. Malgrat que aquests poders siguin útils en certs contextos, totsols no serveixen de massa, poden controlar el clima, crear tempestes i uns pocs més de trucs de màgia, però poc més.- Explica.



-Com bé podràs haver intuït ja, aquests poders no podran solucionar el meu problema, però hi ha una persona, una única persona en el món que té poders, capacitats extraordinàries que poden ajudar-me i ets tu Neus.- Poso els ulls com unes taronges- T’estranya que ho sàpiga? Podries haver-m’ho dit, som amigues, Neus- Profereixo un esbufec irònic.



-Rebràs el premi a la millor amiga de l’any- dic amb ironia.



-Neus, ja t’ho he dit, no és res personal, és per un bé major. Com anava dient, cercàvem una màgia com la teva, però fa segles que es va perdre, però quan vam esbrinar que abans de ser aquesta bèstia, el Roc era un home i que va tenir fills, vam cercar la seva descendència.



I això ens va dur a la teva família. Vam vigilar-vos molt atentament. Gràcies a això vam descobrir que aquests poders que tant cercàvem els tenia la duquessa Míriam, ta mare, i vam voler… Com dir-ho?- dubta un segon- fer-li una proposició que no li va agradar gaire i va decidir, bé, evitar que els seus poders arribassin a nosaltres. -Mala decisió si preguntes per la meva opinió- afegeix



És massa informació per processar. Quan ma mare va caure malalta, van dir que era per una malaltia incurable, que no podíem fer res per ajudar-la. No puc creure que tingui poders, que ma mare tingués poders o que morís per tenir-los.



- Per això et necessitam, ho entens, cert? És per un bé major.- L’Alba agafa un objecte de la seva butxaca i me’l posa al coll. Només en fregar la meva pell, sento com crema la meva pell i em buida per dins.



-Serà ràpid, ho prometo- Diu mentre m’agafa per evitar que em mogui. -Queda poc- assegura amb un somriure després dels pitjors segons de la meva vida.



A poc a poc, amb el pitjor dolor que he sentit mai, tanco els ulls. Sento un estrident soroll i l’Alba crida. Obro els ulls, el primer que veig és el seu cos sense vida en terra i el Roc amb el grup d’Ales de Sang, devora meu. El darrer que penso abans de tancar els ulls és que Lluc Sorrell és el capità d’Ales de Sang.