Recorro els passadissos que tan bé conec, cada racó ple de records. Travesso les habitacions en les quals m'he criat i m'acomiado en silenci de les parets que m'han vist créixer. Camin sense parar-me, amb la mirada perduda, capficada en un remolí de pensaments. Els meus peus es mouen cap endavant, cap al pati de la Mansió, però la meva ment em crida que fugi, crida que sempre és millor viure com a fugitiva a morir en el reclutament. Però ho ignoro, no puc fugir, la meva família pagaria el preu.
Malgrat l’asfixiant por, segueixo cap endavant amb el cor desbocat i la determinació de qui no pot permetre's equivocar-se.
Quan finalment arribo al pati, no puc evitar esbossar un amarg somriure. L'espai, semicircular està suspès sobre un penya-segat, oferint unes imponents vistes de la mar Rosa. Sempre m'ha fet pena que en un lloc tan bell se celebri un esdeveniment tan sanguinari com és el reclutament.
El primer dia de juliol, en commemoració de la Unificació dels Regnes i la Creació del Regne Nocturna, se celebra el Dia del Reclutament. Durant el solstici d’estiu els joves de disset anys que desitgen ingressar a l’exèrcit presenten una sol·licitud. Molts es presenten amb la motivació de formar part de l’escamot d’Ales De Sang, un grup de poderosos guerrers protegits pel Roc, una criatura extraordinàriament forta, capaç de provocar catastròfiques tempestes. Una vegada el Roc t’accepta com a part del grup concedeix poders sobrenaturals, però són pocs els que han comptat amb aquesta benedicció.
La gran prova té lloc al pati de la Mansió: un desafiament mortal que posa a prova no només la força física, sinó també la intel·ligència i la voluntat de cada aspirant.
En un món on els carrers respiren fam i tothom camina sabent que els punyals són més ràpids que els crits, no és d’estranyar que davant una oportunitat de tenir una vida millor, molts estiguin disposats a posar en perill la seva vida per aconseguir-ho.
Sempre m'havia tocat ser una simple espectadora, protegida per uns guàrdies, veient com uns altres s’havien d'enfrontar al seu destí. Fins avui.
Ahir a la nit, un soldat i amic de la família va comentar que estava sorprès que haguessi decidit participar tenint en compte quant odiava el procés en el passat. Així vaig descobrir que algú havia presentat la sol·licitud en el meu nom. El com i el perquè són encara un inquietant misteri.
Pensar en el que m’han fet fa que el meu cos bulli de ràbia i impotència perquè una vegada registrada, no hi ha marxa enrere, ni tan sols el títol dels meus pares m’ha lliurat d’aquest destí.
Ara sóc part del reclutament. No ho he triat, no he tingut elecció i això em consumeix.
Desperto de l'insomni en què he estat somita i m’obligo a observar el meu voltant: a la meva dreta s’alça un escenari. Tres grans miralls daurats s'alcen imponents al límit del penya-segat, cadascun custodiat per dos guàrdies tan impassibles com estàtues de pedra. Enfront de cada mirall, una cua formada per poc més d’una dotzena de joves esperen inquiets el seu torn.
Em col·loco en la més propera, darrere d'una noia que tremola incontrolablement. Respir profundament, intentant controlar una respiració que cada vegada es torna més costosa, més dolorosa. Amb lentitud la fila va avançant. Al costat dels guàrdies una dona de rostre avorrit ratlla els noms dels aspirants. Enfront d'ella, els joves travessen el cristall un darrere l'altre i desapareixen.
La meva ment divaga davant les possibilitats d’allò que pot haver-hi després del cristall. Reviso mentalment cada reclutament que he presenciat a la recerca d'alguna pista. Abans d'adonar-me, la noia del davant meu passa el mirall i em trobo davant la dona, pronunciant el meu nom: -Neus Falconer-
-Deixa la teva motxilla aquí. La recuperaràs una vegada hagis aconseguit passar la prova- diu amb una veu monòtona i clara. Deixo caure la motxilla al terra, devora d’una dotzena més, sentint-me alleujada de desfer-me d’aquell pes addicional.
Els meus passos vacil·len però em forço a avançar, situant-me en la línia marcada davant el cristall. Abans de poder pensar, de poder intentar fugir per darrera vegada, una estranya força m'estira i m'empeny cap al mirall. En atravessar-ho, una espessa foscor m'atrapa i un silenci eixordador m'envolta.
Ja no sento els ocells cantar, ni al vent murmurar. Els sons de la multitud cessen de cop, com si tot hagués desaparegut, tot menys jo. No hi ha res a la vista, només negror. Camin a cegues, pas a pas, amb un cor accelerat i una respiració dificultosa.
El temps sembla distorsionar-se i cada minut que transcorre em sembla una eternitat. Avanço sense rumb fins que apareix davant meu una taula, il·limitada per una tènue llum. Sobre aquesta, tres petites caixes negres, de la grandària d'un puny. Devora una de les capses, recolza una nota de presentació elegant. L’agafo amb cura i la llegeixo xiuxiuejant “Tria’n una. Bona Sort, aspirant”. Totes les emocions em colpegen alhora: dubte, vacil·lació, por, intranquil·litat… Cadascuna es barreja, i fusionen entre elles, creant un monstre del qual no puc fugir i que m’ofega.
Tot el que succeeixi a partir d'ara dependrà del que sembla una simple decisió: triar una caixa. Però, en realitat, podria significar la diferència entre la meva supervivència o la meva fi.
Observo atentament les caixes davant meu. Són idèntiques, de la mateixa grandària, mateix color, mateixa forma. No hi ha res que em pugui oferir una pista de què hi ha ocult sota cadascuna. Aixeco la mà acariciant suaument la superfície de les tres, cercant alguna resposta. Però quan frego la tercera, la més allunyada, alguna cosa reacciona dins de mi, cridant que aquesta és la correcta, com si m'estigués convidant a triar-la. I ho faig. Amb cura aixeco la lleugera caixa, deixant-la a l’altra banda de la taula.
Al dins hi descansa una altra nota “Davant teu s’obrirà el camí, surt-te’n i la foscor no et deixarà escapar”.
A poc a poc aixeco el cap. El panorama ha canviat per complet. On abans només regnava la foscor ara s'estén un infinit bosc d'altes sequoies, que semblen acariciar el cel. Davant meu, a uns quaranta metres, s'erigeix una porta d'or amb inscripcions gravades i un camí de pedra em guia cap ella. A la meva dreta un immens rellotge de sorra marca el pas del temps. Ja està en marxa. La prova ha començat.
Sense pensar-m’ho, m’arrenco a córrer cap a la porta. Corro fins que els peus deixen de fregar el terrai els meus pulmons em cremen cridant que pari. Però no paro.
-Només un poc més- m’animo amb veu cansada
-Neus!-Un crit aterrador em sacseja -Neus, ajuda'm!- la veu desesperada del meu germà em crida. M’aturo en sec, el ressò de la seva angoixa em trenca l’ànima com un ganivet atravessant carn. Giro el cap a la dreta, buscant-lo, però no hi ha ningú.
-Lucas!- El crido amb totes les meves forces, però només hi ha silenci. Busco per totes bandes, donant voltes sobre mi mateixa, cercant-lo, però no hi ha cap rastre d’ell. No obstant això, ho continuo sentint, repeteix una vegada i una altra el meu nom, amb la seva veu dolça impregnada de por. Està espantat. Està en perill.
Tanco els ulls, respir profund i em concentro, intentant esbrinar la procedència de la veu. Espero un segon. Dos. Tres. Fins que em torna a cridar. Aquesta vegada ho noto clar: prové darrere de mi.
Em voltejo i veig com una silueta corre per la meva dreta fins a aturar-se darrere un gruixut tronc, mig ocultat entre les ombres. Avanço cap ell.
-Lucas- El crido. La silueta surt de darrere l’arbre. En lloc de Lucas surt una criatura de la nit, feta d’obscuritat. El seu rostre és terrorífic, com sortit d’un malson. La seva llengua li bífida recor els fins i trencats llavis, com si estigués veient un deliciós menjar. Com si jo fos el seu menjar i estigués famèlic.
-És un parany- me n’adono. Miro al rellotge amb desesperació: a penes queden uns segons. És un parany, em repeteixo una vegada i una altra mentre corro, maleint-me a mi mateixa per haver caigut en la trampa. Lucas està fora de perill en la mansió, amb els meus pares, segur i protegit.
Corro amb totes les meves forces, vigilant el rellotge. Cada segon que passa és com un cop al cor.
A penes queden un parell de segons. Conto els segons murmurant pregàries a la deessa de la nit, suplicant arribar a temps.
-Deu metres… Nou metres… Vuit metres..- quan el rellotge bolca el darrer gra de sorra, els meus dits s’aferren al pany. Amb un moviment desesperat estiro i fortament pas la porta.
Una lleu brisa m'abraça mentre caic de genolls a la humida herba. Ja és quasi de nit. A poc a poc m'incorporo, desorientada, amb un dolor que ressona als meus ossos, asseient-me en l'herba. Sospir alleujada d’adonar-me que torno a ser a la Mansió. Em trobo d'esquena al mirall i davant meu, desenes de caps es giren. Avergonyida m'aixeco.
Un home major, de pèl canós i de possat rude, al qual reconec com, el General Sorrell, el director de l'escola, em saluda -Enhorabona, Neus, ha superat la prova. Ja és oficialment una recluta. Aviat anunciaran els grups i els cadets encarregats de la vostra formació- arrenca a caminar i contínua mentre el segueixo cap a l’escenari. -Ha d'esperar aquí fins que arribin tots els reclutes- diu assenyalant un racó a l’ombra. M’acomiado i em recolzo contra una de les columnes, lliscant-me cap al terra. A poc a poc recupero el control del meu cos.
-Sembla que ho necessites- diu una dolça veu. Aixeco a poc a poc el cap. Una noia, somrient i de cabells rossos i arrissats m’ofereix el que sembla una cantimplora. -Gràcies- dic acceptant-la. Després del primer glop tot el meu cos sembla desfer-se d’alleujament.-Sóc Alba Amat, i tu? - diu somrient -Neus, Neus Falconer- contesto. El seu rostre somrient es torna de cop a un de sorpresa.
-Neus Falconer? Com la filla del duc de Lunaris?-
-Sí, exactament.-
-Ets la filla del duc?- Pregunta
-Sí, però podries no dir res, almanco no per ara.-
-És clar- seguidament afegeix amb un somriure -No diré res… -
-Atenció aspirants- Ens interromp el director- Aquest any sou 44 els aspirants que heu passat la prova i heu sobreviscut. Enhorabona! -una ona d’aplaudiments recor el pati- Heu demostrat una gran fortalesa i perseverança. Superar aquesta prova no és sinó el començament d’un camí ple de desafiament. Sou l'orgull de Nocturna. Ara sereu dividits en grups. Confio en el vostre compromís i treball per seguir endavant. Que l’honor i el deure us guiïn sempre!- El director baixa i una dona uniformada comença a dir els grups. - Pronuncia nom rere nom. Desconnecto. Els minuts els sento hores fins que, finalment,
-Neus Falconer. Grup 4. Cadet encarregat: Lluc Sorrell-
|
