Som quatre dones i quatre homes, formant un cercle incòmode mentre esperam el nostre cadet. N’Alba em somriu des de l’altra banda, com si volgués calmar els meus nervis. Em sento més tranquil·la només de tenir-la a prop.

-Grup 4. Amb mi. -Una greu veu trenca el silenci.

A uns pocs metres, un jove alt i musculat, vestit amb l’uniforme de l’exèrcit, es recolza contra l’escenari amb els braços tatuats plegats. Ens observa avorrit, però els seus intensos ulls em vigilen atentament, amb curiositat, com si fos un trencaclosques que vol desxifrar. El seu rostre, dolorosament atractiu, es manté impassible mentre continua:

-Seguiu-me

Sense dir res més, es gira i camina cap a la mansió. Inquiets, l’obeïm.

-Com sabeu, la Mansió pertany a la família Falconer, ducs de Nocturna. Fa vint anys, molt amablement ens van cedir la major part de la mansió per poder entrenar als nous reclutats. Avançam per obscurs corredors il·luminats per les tènues llums de les làmpades.

Quasi no puc distingir els rostres que adornen les parets, rostres que tantes vegades he observat, de persones que fa temps que no són amb nosaltres. En un silenci aclaparador pugem les infinites escales del primer i segon pis. Creuam innumerables portes fins a arribar a un passadís a l’ala est de la fortalesa.

El cadet s’atura davant unes grans portes. Rota fins a enfrontar-se a nosaltres i ens escruta amb la mirada. -Aquestes són les vostres habitacions. Dones a l'esquerra i homes a la dreta. Diu assenyalant les portes obertes.

-En cinc setmanes tindrà lloc la primera prova.- fa una breu pausa i sospira avorrit abans de continuar- Cada prova que fareu pel següent any us sumarà punts. Segons la posició que quedeu a les proves, així com la vostra actuació o resolució, rebreu més o menys punts i aquests, suposaran la vostra puntuació final i el vostre destí. En teoria ja us sabeu les normes de l’Acadèmia així que no les diré. Quan acabi el reclutament, entre vosaltres hi haurà quatre tipus de persones:- Cessa breument, observant-mos un a un, aturant la seva mirada pel que sembla una eternitat, fent-me sentir més exposada que mai- els que no hauran sobreviscut a les proves o a l’entrenament; els que destacaran, que seran enviats a treballar a les fronteres del que eren els distints regnes com soldats corrents; els que no destacaran, però encara seran vius. (Aquests seran enviats a treballar en distints sectors com l’agrari i tèxtil) i per finalitzar aquella única persona que rebrà la possibilitat de formar part d’Ales de Sang.- Diu això amb un somriure de superioritat com si creies que cap de nosaltres pogués aconseguir-ho.

-Descanseu. Demà serà un dia molt dur per alguns de vosaltres. A l’alba en el pati. No arribeu tard- i de la mateixa que va aparèixer, desapareix. Agafo iniciativa i m’endinso en la cambra. L’habitatge és molt espaiós, quatre llits adornen l'espai i un quadre penja damunt cada una, una gran finestra deixa veure la posta del sol. Agafo el primer llit que hi ha. Res més tombar-me, sense adonar-me'n, caic profundament adormida.

N’Alba em saqueja suaument.

- Neus, desperta’t- em xiuxiueja. -És tard….A dalt-

M’incorporo ràpidament i colpejo sense voler n’Alba qui fa un gest de dolor.

-Perdó- dic corrent cap al bany. Hem vesteixo tan ràpidament com puc amb l’uniforme. Amb els pantalons encara en la mà, m’acosto al marc de la porta i dic amb un somriure: -I Gràcies- Ella riu.

Baixam en silenci per les escales fins a arribar al pati on ens esperen la resta de grups i cadets. Darrere d’ells se situen 3 rings envoltats d’una densa expectació.

-Avui practicarem combat cos a cos. Us cridarem de dos en dos i us situareu al centre del ring. Això és una avaluació inicial per veure les vostres capacitats. No podeu emprar armes i tampoc fer lesions greus als vostres contrincants. No cal dir que qualsevol mena d’infracció de les regles seran sancionades.- Després d’una breu pausa, en Lluc anuncia: estora 1: Francis Felret i Ricard Beller, estora 2: Neus Falconer i Laia Balrives; estora 3: Sara Fidel i Mònica Gil-

Amb pas vacil·lant, intranquil·la, camino cap al ring mentre na Laia em segueix. Ens situam al centre d’un gran cercle vermell. Tremolo incontrolablement. Estic preparada, em puc defensar, recordo. He estat durant anys entrenant amb la guàrdia reial, sé què he de fer. Els sis reclutats ens preparam, expectants, observant com na Mireia, la cadet del grup 5, s’acosta el xiulet. Però quan xiula, tot es descontrola.

Laia m’ataca amb una rapidesa brutal. El primer cop em fa caure de genolls amb un sonor renou. Ràpidament, intenta donar-me un altre cop, aquesta vegada dirigit al cap, però aconsegueixo girar i evitar-ho. Mentre ella es gira cap a mi, em poso dreta, sacsejant el creixent dolor que s’estén pel meu estómac.

Començam a girar al voltant del ring, esperant el següent moviment. Intenta atacar-me però esquiu la puntada. Esquiu un cop de puny rere cop de puny, però sembla no cansar-se. Quan li encerto un cop de puny en la cara, contraataca. M’agafa el braç i m’enderroca al terra. Es col·loca damunt meu i m’immobilitza el cos amb el seu i m’agafa les mans damunt el cap.

De sobte, gira el seu cos, donant l’esquena al públic, protegint-nos de qualsevol mirada externa. La seva mirada sàdica em paralitza mentre amb un somriure pertorbador extreu un objecte afilat i l’enfosa al meu melic. Crit de dolor. No puc treure-la de damunt meu. Tanco els ulls davant un destí inevitable, resant en silenci perquè sigui ràpid.

Quan la fi sembla inevitable, el temps s’atura. Literalment. Laia flota immòbil damunt meu, puny alçat. Amb un darrer esforç, m’arrossego fora del ring, deixant un rastre de sang. Quan el temps sembla tornar a la normalitat, aprofito la desorientació de Laia i li dono amb totes les meves forces, un cop. Na Laia cau inconscient.

Baixo la mirada al meu melic. La meva samarreta plena de sang. M’arrossego com puc fins a sortir del ring, allunyant-me de la noia que hi ha inconscient allà. Crido tan fort com puc, que no és gaire. N’Alba es gira, em mira amb un rostre espantant. En Lluc que m’ha estat observant tot el temps té una expressió estranya, com si el també hagués notat el canvi al temps. Tots dos corren cap jo en veure la sang que taca la superfície. Sento com tot es torna borrós i abans que el meu cos toqui el terra, unes fortes mans m’agafen.

A poc a poc, obro els ulls, que s’intenten acostumar al sol que s'infiltra per les grans finestres. Observo el meu voltant. Estic sola. Cinc lliteres omplen una senzilla habitació.

Dirigeixo la mirada cap la zona malferida que està envoltada en gases. Intento incorporar-me, però aturo quan deixo anar un gemec de dolor. Em deixo caure en la llitera i tres persones entren a l'habitació. N’Alba, en Lluc i una remeiera s'apropen a jo.

-M’alegra veure que està conscient, senyoreta Falconer- Diu la dona. N’Alba s’acosta i m’agafa la mà, preocupada. En Lluc es col·loca a l’altra banda del llit observant-me impassible- Em podria indicar què recorda?- Li narro tot el que ha passat, des del reclutament fins a la ferida al ring. Ella afegeix amb una cara de tristesa: -Ha estat inconscient durant una setmana. Va perdre molta sang, però el cadet Sorrell va treure-la a temps. Uns minuts més i….

-La noia ha pagat pels seus actes. Com ha atemptat a mort contra una companya, ha rebut el mateix destí que t’esperava. Encara no coneixem la seva motivació, però creiem que té a veure amb el fet que siguis filla del duc. Li interromp Lluc amb la seva profunda veu. Sempre que l’escolto el meu cos reacciona, com els ratolins cap al flautista d'Hamelín, com les abelles a la flor més dolça.

-La part bona és que el teu cos sembla regenerar-se a ritmes extraordinaris i potser en unes setmanes puguis reprendre els entrenaments.- Anuncia.

Els dies passen gradualment, tornant-se en setmanes i aquestes en mesos. Cada nit carrego amb el pes d’aquell secret que ningú sembla saber, aquell secret que ni jo comprenc. Amb cada dia que passa, amb cada entrenament que completam, em preparo per a un destí que no sé si vull o si arribaré. Aconseguiré així mateix passar les proves, arribar a fi de curs?

Durant la primera setmana no vaig poder fer gaire a causa de la ferida. No vaig poder entrenar amb els meus companys, mentre lluitaven entre ells, corrien o es preparaven físicament, jo m’asseia en una cantonada observant-los, analitzant-los, els seus errors, els seus punts forts. Després Lluc va decidir que si no podia entrenar amb ells, almanco hauria d’entrenar llançament d'armes i cada nit, mentre els meus companys dormien, fèiem ús de l’aula d'entrenament. Els primers dies van ser frustrants, les armes es desviaren sempre massa lluny de l’objectiu, però una vegada Lluc es va situar darrere jo i em va col·locar bé, cada llançament es va tornar més precís, senzill. A mesura que passaven les setmanes l’home que semblava tan fred i distant es va anar obrint, deixant veure un home que segurament pocs coneixen, amable i graciós, però igualment ferm. I les nits que abans no volien que arribessin es van tornar en els moments més esperats. Quan les seves mans agafaven les meves per corregir-me els temps s’aturava, sempre. La seva mirada, abans indesxifrable ara càlida, brillava amb una tendresa silenciosa que em feia ofegar als seus ulls.

Fa ja tres setmanes que m’he incorporat al grup, dos des que puc seguir el seu ritme i una des que vaig guanyar el meu primer combat. Avui és el meu primer combat amb un home. Jun, el meu contrincant, obre els ulls com unes taronges quan s’adona que no pot esquivar el meu cop de puny i cau al terre donant el combat com a finalitzat. N’Alba i en Lluc m’observen atentament, orgullosos, mentre surto del ring. Quan arribo amb la resta del meu equip una veu anuncia:

-Apropeu-vos tots. Durant els següents dos dies, es durà a terme la vostra primera missió. Ben aviat, després de dir les parelles, agafareu de l’urna un paper amb la vostra missió i vosaltres, juntament amb el vostre company, haureu de superar la prova en un temps determinat al paper, supereu-la i obtindreu punts. Les parelles que començaran demà són: Sara Fidel. Grup 7 i Montserrat Sany. Grup2; Ana Roser. Grup 5…-així van seguint els noms, i els escollits es col·loquen fent cua per agafar un paper de l’urna que hi ha damunt una columna quadrada blava devora l’autora del discurs.

-Neus Falconer. Grup 4 i Oriol Martinez. Grup 6- Un home de cabells arrissats i gran somriure surt de l’altra banda de la cambra i es dirigeix cap a mi. L’Oriol. Caminam junts i fem cua en silenci. Parella a parella agafen un paper. Quan és el nostre torn, l’Oriol fa un gest perquè jo agafi el paper. Insereixo la mà i regiro els papers que hi ha de dins. N’agafo un i l'hi mostro: “TROBAR EL COMPANY DESAPAREGUT” Abans de ser raptat, el vostre company va deixar aquest dibuix: dos lines verticals i una horitzontal damunt que semblen una taula. Trobeu-lo abans de 2h. Bona sort.