El meu cor bategava amb força, semblava que anés a sortir de mi en qualsevol moment. Les meves mans tremoloses cobrien els meus llavis, procurant no deixar un sol sospir que delatés el meu amagatall.
L’armari era tan petit, tan obscur, tan tancat. Em sentia atrapada. Notava cada camisa, cada jaqueta adherint-se a la meva pell, engolint-me en la foscor. Una gota cristal·lina, freda, rodolant pel meu front, tractant de mantenir la calma.
L’ansietat apoderant-se de cada centímetre del meu cos. L’aire no m’arribava als pulmons, m’ofegava. El meu cap feia estona que ignorava la situació exterior, podia sentir en Miquel, suplicant, però no era capaç de comprendre cap de les seves paraules.
Un fibló directe al meu pit em va retornar a la realitat, ja no era dret, estava assegut, contra una de les parets, aferrant-me a la meva camiseta com si fos un salvavides, la meva única esperança.
L’últim que vaig fer, va ser tancar els ulls, el meu cap reposant sobre la fusta d’aquell armari.
Devien haver passat unes hores quan un raig de llum, em va despertar. Ja no era a l’armari, tot al meu voltant era blanc. No un blanc qualsevol, no, un d’aquells que et provoca mal de cap.
“On soc?” Vaig murmurar, encara desorientada. La sala al meu voltant rodava, no aconseguia percebre la resta del meu cos, amb prou feines podia mussitar cap paraula. Vaig repetir la pregunta, aquesta vegada més alt, un pèl desesperada. Era al cel?
Una dona vestida de blanc va aparèixer poc després, per al que a mi em semblava un àngel, resultà ser una doctora. Ella em va prendre la temperatura, em va fer un parell de qüestions i em va explicar com havia arribat fins allà: Poc després que perdés el coneixement, noi - que vaig deduir que es referia a en Miquel - havia trucat a l’ambulància i m'havien traslladat fons al llit on jo em trobava ara.
Les següents hores van ser plenes de confusió i estrès. Notava les passes dels metges corrents amunt i avall, els crits entre ells quan un pacient necessitava assistència i, malgrat el desordre, tots els meus pensaments s'acabaven enfocant en ell, en Miquel.
Com es devia haver sentit en veure’m allà indefensa. Com es devia trobar mentre jo jeia al llit de l’hospital. Estaria pensant en mi? Les ganes de trucar-li m'envaïen. L’impuls d’agafar el telèfon creixia dins meu cada instant.
Afortunadament, la meva mare es va presentar just quan jo ja em vestia per a marxar. La meva moto seguia al pati dels Cerdà, ja l’aniria a buscar l'endemà al matí, aprofitant que visitaria al meu amic.
Durant el trajecte en cotxe cap a casa, vaig intentar contactar amb ell. Múltiples vegades, per diversos mitjans, però no hi va haver cap resposta. I si l'hi havia passat res? I si en Jordi m’havia escoltat? I si l’hi havia fet alguna cosa a en Miquel?
Aquella nit, no vaig poder dormir. La meva ment estava infestada pels pensaments i preocupacions que rodejaven al noi. Sentia el pes dels llençols sobre meu. El so de la pluja contra la meva finestra només va afegir llenya al foc, sent una altra de les causes per les quals no vaig poder aclucar l’ull.
Van passar dies i no vaig rebre cap senyal per part d'en Miquel. Vaig anar a Can Cerdà l’endemà del meu ingrés, però ningú em va contestar quan vaig trucar a la porta, així doncs, vaig agafar la meva moto del pati i vaig tornar a casa.
El dilluns, no es va presentar a l’institut i em va tocar aguantar l'avorrida classe de Matemàtiques sola, cosa que em va sorprendre, ja que a ell l'entusiasmaven les matemàtiques i mai s’havia perdut una lliçó.
El dimarts, jo continuava sense resposta, fins i tot havia portat a classe aquells croissants que tant li agradaven i que jo acostumava a portar el primer dimarts de cada mes. No em podia creure que rebutgés el seu menjar preferit.
Dimecres i dijous, van passar desapercebuts. Vaig caminar per davant les seves finestres i la casa semblava deserta. Sí, hi havia els mobles, però no es veien signes que ningú hi hagués fet vida en almenys una setmana. Les fulles taronges i seques omplien el jardí, ningú les havia recollit, fet que va alertar totes les meves pors.
Va ser el divendres, però, que ho va canviar tot.
Tot just entrar a l’institut, em vaig topar amb l’Emma, l'exparella d’en Miquel. La pèl-roja em va apartar de la multitud i em va xiuxiuejar a cau d’orella.
No vaig ser capaç d'entendre més de dues paraules, arran del seu accent novaiorquès. Vaig poder comprendre certs termes com ‘casa’ o ‘Miquel’, que ella sempre havia pronunciat com a ‘Michael’ – amb el pas del temps, havia esdevingut una broma interna entre el noi i jo – però, no vaig poder desxifrar gaire part més del seu missatge.
Després de Biologia, em vaig dirigir al meu armariet, per a dipositar-hi els meus llibres i prendre la llibreta verda que sempre utilitzava en aquella matèria. La meva mirada va estar enfocada en una paret durant la classe, no m’interessava l’herència genètica, ni les biomolècules, només en Miquel i el seu estat.
Va ser, tornant a casa, quan ja era fosc i al cel només s’hi veia la lluna platejada, quan em vaig adonar d’un fet més aviat peculiar: no només la lluna il·luminava la nit, una llum tènue eixia del pis superior de la casa d'en Miquel. Probablement era un familiar, fins i tot, un lladre, però una guspira d’esperança dins meu suplicava que fos ell.
Vaig deixar la motxilla a terra, just on començava el seu jardí i vaig córrer fins a la porta de darrere, que sempre havia estat oberta quan havia visitat la casa. Amb una simple empenta, es va obrir.
Els meus dits van palpar la paret fins a trobar un interruptor. La cuina era més neta del que mai l’havia vist. La taula parada i una nota al mig d’aquesta. Em cridava, em demanava, volia que la llegís.
Em vaig acostar amb passos cautelosos, procurant no fer gaire soroll, en cas que jo no fos l’única intrusa en la llar.
Els meus dits van alçar el full, la tinta atzabeja encara regalimava sobre el paper. Vaig començar a llegir-la i llàgrimes van inundar els meus ulls:
“Papa, sé que no estaràs llegint això, sé que mai t’he interessat tant per a preguntar-te on soc, què faig, per què ho faig.
És per això, que t’escric a tu mama, que sempre has sigut més empàtica, més emotiva, més humana. Et vull demanar perdó, perdó per no haver estat mai la filla que volies, vaig intentar-ho, de debò, però no és qui soc.
He passat any rere any intentant acceptar el meu cos, la meva cara, els meus sentiments, tot, procurant mai decebre’t. Creu-me quan et dic, que jo m’he odiat molt més a mi mateix del que tu o el teu home m’heu pogut detestar.
Cada vegada que la meva mirada requeia en el mirall, em volia arrencar els ulls, arrencar el pit, arrencar el cor. He viscut una vida plena, sí, però no gràcies a vosaltres.
I a tu, que sé que llegiràs aquesta carta, et suplico que no ploris per mi. Gràcies a la teva companyia he arribat fins on soc ara, t’he d’agrair l’ajuda i les abraçades i els petons que m’has ofert.
Quan em vas donar aquella abraçada sota la pluja, no em va importar mullar-me perquè per un instant vaig creure que el món era menys cruel. Eres allà el dia que vaig plorar en la meva habitació, sense esperar que ningú em vingués a salvar.
A tu t'escric perquè sé que no m’has jutjat, ni quan m’he trencat, ni quan m’he perdut. Tu em coneixes com ningú més mai ho farà.
No vull que pateixis per mi, no em fa mal marxar. Recorda’m amb aquell somriure d’orella que sempre has elogiat, i amb això, jo ja seré feliç.
T’estimo, no te n’oblidis mai.
Miquel.”
Sentia les meves galtes humides posant-se vermelles a cada instant que passava. Les meves cames van pujar al pis de dalt amb una rapidesa que ni tan sols el meu cap entenia. El meu puny va colpejar la porta del bany repetidament, la llum que havia vist des del carrer procedia d’aquella habitació.
Les llàgrimes queien sense parar. No… No… No…
“Miquel! Obre la maleïda porta! MIQUEL!” Vaig implorar, forcejant el pany, fent la força necessària per a entrar al bany.
La porta va cedir dos minuts després, quan ja era massa tard.
La banyera era plena, aigua vessava pels dos costats i, allà, jeia el meu amic, amb els ulls tancats. No respirava, no es movia. El seu cos immòbil restava en un bassal d’aigua escarlata que amagava gran part del seu cos nu. La seva pàl·lida pell ara guarnia múltiples ferides en els seus canells.
Em vaig abalançar sobre el noi, portant el seu cap al meu pit i acariciant els seus suaus cabells mentre jo sanglotejava.
Tenia en braços el meu millor amic, mort.
El meu amor.