En Jordi? El seu pare?



Havia estat en Jordi, el seu pare.



La seva resposta, tan simple, havia desconcertat tot el que creia saber d’en Miquel i la seva família.



En Jordi? El mateix home que m’havia acollit cada estiu mentre els meus pares treballaven? El mateix Jordi que m’havia regalat nines a cada ocasió presentada quan jo era petita? El mateix Jordi que havia fet de pare quan el meu no podia fer-ho?



No, no podia ser.



Em vaig aixecar de sobte, sense pensar, preparada per marxar. El Jordi que jo coneixia mai tractaria així al seu fill. Algun sentiment dins meu em va frenar just quan creuava el marc de la porta. Els meus passos ferms em van retornar al llit d’en Miquel, decidida a no abandonar-lo.



No sabia què fer, mai m’havia trobat en una situació semblant.



“Miquel?” Vaig xiuxiuejar, aquest cop ni tan sols seient al matalàs. Ell es girà cap a mi. Les seves galtes envermellides ressaltaven sobre el blanc del seu rostre. Es va aixecar amb la mateixa parsimònia amb la qual caminava cada dia fins a l’institut i tancà la porta de l’habitació, evitant que jo en pogués sortir.



Els seus ulls maragda trobaren els meus. Una entesa silenciosa entre nosaltres dos. Vam seure a la catifa sense dir ni una sola paraula, la situació no requeria comoditat, només algú que l’escoltés a ell.



“No et demano que ho entenguis, ni tan sols que m’ajudis.” La seva veu trencada em va afeblir el cor. La seva mà agafant-se fortament a la meva, com si tingués por de deixar-me anar, com si realment l’hagués deixat sol després de veure la seva esquena ferida.



“Només et demano que ho mantinguis en secret.”



Aquelles paraules em van tocar encara més. La seva esquena era un llenç de violència i en Miquel estava suplicant que no li digués a ningú? Les meves mans van estrènyer les seves, procurant compartir la serenitat que el noi davant meu sempre m’havia portat.



“Tu saps que no puc guardar un fet així, Miquel…” El silenci de l’habitació era eixordador. Les meves paraules van ser l’únic que trencava la calma del moment, com quan cau una copa a terra i ningú és capaç de pronunciar un mot.



Li vaig demanar amb un fil de veu el temps que portava patint l’abús. Ell, tan ben plantat com sempre, em va regalar un mig-somriure. Per un instant, vaig deixar de banda el conflicte en què ell es trobava i li vaig tornar la rialla.



S’aixecà la camisa blava, de cotó, descobrint no només les marques roges que ja havia contemplat sinó també dues cicatrius sota el seu pit. Em recordaven als llampecs al cel en un dia de tempesta, o a les arrels d’un arbre centenari que ha vist desgràcies i alegries al llarg de la seva vida. El seu cos era ple de marques que mostraven tot el que en Miquel havia aguantat amb tan sols divuit anys, semblava que ja hagués viscut tota una vida.



La meva reacció va ser quasi immediata i el vaig embolcallar en una tendra abraçada, els meus dits recorrent cada racó de la seva nua esquena, una que durant tant temps havia desitjat acariciar. La seva delicada pell tremolava sota el meu tacte, no volia moure’m, no volia que s’acabés.



Un clinc-clinc em va despertar de la meva fantasia. Algú intentava obrir la porta.



“És ell.” Em murmurà en Miquel, aferrant-se a mi i amagant la seva cara entre la meva espatlla i el meu coll. No em volia deixar anar i, francament, jo tampoc volia apartar-me.



“Idiota!” Se sentí des del pis de baix. Uns passos forts i pesats pujaren les escales. Jo vaig córrer cames ajudeu-me i em vaig ocultar dins el petit armari de la seva habitació.



En Jordi entrà pocs segons després i llançà el seu maletí a través de la sala. Una mà ferma va entrar en contacte amb la galta d’en Miquel. No em va caldre veure-ho, va ressonar per tota la casa.



“De qui és la moto que hi ha al pati?” La seva veu va exclamar. Una veu irreconeixible, una que ja no era la del dolç Jordi que sempre havia apreciat. “Qui hi ha a casa meva?”



Un altre cop sec.



“Contesta, inútil!”



Estava en perill, havia de marxar.