No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure un home plorar.
Només n’havia vist algun a les pel·lícules. I el meu avi quan havia mort la meva àvia, feia molts anys. Veure’l a ell, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera, sanglotant com una criatura amb els ulls serrats i l’aire que no li sortia de la boca, em va fer por.
Vaig quedar-me pausada, allà, de peu, sense saber què fer. M'inundaven un munt d’emocions i pensaments dins meu, però cap semblava fer-ne justícia de la situació. Per què plorava? Què havia passat? Com és que mai havia vist un home plorar?
Ell era allà, en un racó de l’habitació. La llum tènue amb prou feines em mostrava el seu rostre. Les seves llàgrimes, però, s'il·luminaven com estels en un cel de tristesa. Aquelles llàgrimes, tan amargues en contrast amb la seva pàl·lida pell. Les seves galtes eren humides i vermelles, mentre les gotes rodolaven avall sens parar.
Ell va alçar la mirada, aquells ulls en els que m’havia perdut infinitat de vegades, ja no eren buits. El preciós verd, que em recordava als camps de primavera del meu poble, ara semblava més fosc, com si els núvols d’hivern haguessin ocultat la seva felicitat.
Amb pas ferm m’hi vaig acostar. L’escena davant meu m’horroritzava. El seu petit cos tremolava com una fulla. Li volia dir alguna cosa, qualsevol cosa, però la veu se'm va quedar atrapada a la gola, com si tingués por de trencar el silenci.
“Miquel?”, vaig arriscar-me a demanar, com si el noi plorós davant meu fos un desconegut. Ell alçà la mirada, perdut en la tristesa que l’envoltava, tardà en reconèixer-me. De seguida es va tornar a cobrir la cara, evitant acceptar la realitat: jo l’havia vist plorar.
“La porta era oberta.” Vaig intentar excusar-me, procurant no irrompre en la seva privadesa. El noi va fer que sí amb el cap apàticament. S’aixecà del racó amb parsimònia i el cap ajagut i em va demanar que marxés. Jo, vaig prescindir de la seva petició i, amb cautela, vaig reposar al llit, on ell jeia, amb una mà en la seva esquena.
Feia estona que no sanglotava, els seus plors eren ara silenciosos.
En intentar acariciar-lo, una escletxa del seu dors va quedar descoberta. Allà restava una traça vermella, coent en la seva frèvola pell.
En Miquel no es dignà a moure’s i va ser la meva oportunitat per alçar més el teixit de cotó. Amagava, en ell, marques i cicatrius que eren testimoni d’anys de violència. Era clar, doncs, que mai gosat demanar ajut. Lentament, tot va encaixar: la mandra del noi, la desgana amb la que realitzava tasques, el silenci eixordador que l’envoltava cada vegada que es creuaven en els passadissos de l’institut…
“Miquel,” vaig murmurejar, amb la veu més dolça que vaig poder trobar en mí. “Miquel, qui t’ha fet tant mal?” Abatut, aixecà el cap i vam connectar les nostres mirades un cop més. Les seves respiracions eren accidentades, desiguals, aspres.
Cap resposta.
“Miquel, contesta’m, si us plau”, vaig repetir, aquesta vegada, afegint-hi un lleu moviment de la meva mà esquerra sobre la seva cuixa, agitant-lo suaument.
Cap resposta.
“Miquel.” la meva veu va exigir, evitant mostrar signes de feblesa davant aquell escenari. “Contesta’m. Qui t’ha fet tant mal?”. Jo implorava, resistint les llàgrimes que es formaven als meus ulls. No suportava veure al meu millor amic d'aquesta manera, patint en secret.
Ell es girà, mostrant per fi el seu rostre, que havia demanat múltiples vegades veure. No podia ignorar el gran tall que ara guarnia el seu clatell, un tall que mai abans havia vist i que, des d’on jo seia, semblava sagnar amb especial delicadesa.
Va obrir la boca, però cap mot semblava ser l’indicat, l’adient, el que realment necessitava per a poder expressar el seu dolor. Un petit gemec va escapar dels seus llavis tremolosos en el moment en què vaig acostar la meva mà a la seva galta.
Els seus ulls es van tancar per moments quan la meva pell va fer contacte amb la seva i, tot i aparentar tenir por per un instant, vaig poder escoltar un sospir que l’alliberava de tanta tensió.
“Qui ha estat? És algú de l’institut? Digue-m’ho, si us plau.” Vaig suplicar per darrer cop, mirant-lo fixament als seus ulls cristal·lins.
Va agafar aire, armant-se de valor, i va dir:
“En Jordi.”
