Vaig mirar a Joan amb els ulls plens de preguntes. Ell mantenia un somriure tranquil, com si ja haguera vist aquell moment moltes vegades abans. L’aire encara feia olor de pa torrat i tarongina, però la visió de la meua infantesa s’havia esvaït lentament, com el reflex d’una onada que es trenca en l’arena.



—Açò… —vaig intentar dir, però les paraules se m’enganxaven a la gola—. Açò no pot ser real.



—És tan real com tu i jo, Martina.



Vaig recular un pas, dubtant si havia de tornar a tocar aquella porta. Havia sigut tan intens, tan viu… Els records s’havien despertat amb una força aclaparadora. Joan, en canvi, semblava acostumat a aquella màgia estranya.



—D’on ha eixit aquesta porta? —vaig preguntar-li.



Ell es va girar cap a mi, deixant que la llum tremolosa del fanal li marcara els contorns de la cara.



—No ho sé exactament. En aquests últims cinc dies m'he dedicat exclusivament en investigar aquesta porta. Tampoc vaig poder dormir. Alguns la troben per accident, altres la busquen sense parar, i jo, estava assegut quan de sobte va aparéixer davant meu. També he trobat que tan sols apareix durant 7 nits i després torna a desaparéixer màgicament...



Les seues paraules flotaven en l’aire de la nit. Per alguna raó, vaig pensar en les festes de la Mare de Déu de la Salut a Algemesí, on la gent ballava les muixerangues elevant-se cap al cel com si pogueren tocar el passat amb les mans. Sempre m’havia preguntat com es sentiria formar part d’aquella tradició, com si el temps poguera suspendre’s per un instant enmig de la música i els colors.



—Què passa si torne a travessar la porta? —vaig dir finalment.

—Per què noho comproves?

Aquella resposta només va provocar que tinguera més ganes de tornar a obrir-la, aleshores vaig allargar la mà cap al pom, i, altra vegada, la foscor del parc es va fondre en una nova realitat.



Ara no era la casa dels meus iaios. Davant meu s’estenia un paisatge que coneixia bé, però que alhora se’m feia diferent. Era la ciutat de València, però de com devia ser fa dècades. Els carrers empedrats de Ciutat Vella s’estenien en una xarxa laberíntica, amb les ombres de les Torres de Serrans perfilant-se contra el cel.



Podia sentir la remor del Mercat Central, ple de gent comprant bunyols i xocolate, i l’olor de pólvora que anunciava unes Falles que encara no havien arribat. Tot era familiar, i alhora desconegut.



—Per què em porta ací? —vaig murmurar.



Joan es va situar al meu costat, contemplant a una família composta per una dona, una xiqueta, un xiquet menut i un home.



—Qui són? —vaig preguntar-li—. Pareix que són molt feliços, veritat?



— Sí, tens raó—. Va dir mirant-los com si recordara alguna cosa molt llunyana.



Vam caminar pels carrers, passant per davall de les balconades plenes de cadires de boga i geranis. La gent parlava amb aquell valencià cantat, suau i ple d’expressions.



—Joan—vaig dir.



—Dis-me.



—Això no és el meu passat. És el teu!



Va assentir amb el cap.



—València té moltes històries, Martina. I potser aquesta porta vol que tornes a fer el teu somriure innocent i pur, perquè pot ser que no hi haja altra oportunitat i et penediràs durant tota la teua vida.



—Per què ho dius?



— La família d'abans era la meua família, que van morir el 22 de febrer de l'any passat en un incendi. Aquell dia isquí de ma casa per a comprar i quan torní, ja no em quedava res.



—Ho sent, de veritat —li vaig dir immediatament.



— Saps, quan jo òbric la porta, el que hi ha a l'altre costat sols es dolor i llàgrimes, a més, a la resta de persones els ocorre el mateix. En canvi, és diferent amb tu.



—Per això estaves plorant la nit passada?



—Sí, però gràcies a tu he pogut veure'ls somriure una altra vegada.



I aleshores, amb la mateixa suavitat amb què havia aparegut, la visió es va dissoldre en l’aire, i vam tornar al parc il·luminat pel fanal tremolós.



—Si vols pots quedar-te dins, el temps no funciona de la mateixa manera que ací. Torna a viure tots els bons moments de la teua vida. —Em va dir mentre m’ensenyava l'hora en el seu telèfon mòbil.



—No.



—No? Però Martina, tu sempre em contes que t’agradaria tornar al teu passat, que no tens a ningú i...



— Per primera vegada, ja no vull mirar enrere, la vida no es troba en el que va ser, sinó en el que encara està per ser. Tots hem tingut bons i mals moments i em faria mal que foren els mateixos al llarg de la meua vida.—Vaig dir mentre m’aguantava les llàgrimes, sincerament, el meu cor deia “sí, sí” i el meu cervell deia “no, no, no”.



Va somriure, com si haguera esperat eixa resposta des del principi. Sense dir res més, vam començar a caminar, deixant enrere el fanal i el passat que ja no ens pertanyia.Amb el temps, la porta va desaparéixer, i els records del passat es van convertir en anècdotes i no en pesades cadenes. Vam tindre nous dies, nous riures i noves històries, i ell sempre va estar al meu costat.



No va ser un final perfecte, ni un començament grandiós, però, per primera vegada, el futur no em feia por.



I això era suficient.









FI.