Vaig tancar els ulls i vaig respirar profundament, intentant calmar la sensació de vertigen que m’envaïa. Aquell parc sempre havia sigut el meu refugi, l’únic lloc on podia recordar qui era abans que la vida em reduïra a un engranatge més d’un sistema insensible. Però ara, alguna cosa havia canviat.



Després d’obrir els ulls de nou, no li vaig apartar la mirada, mostrant que jo estava ací i que no ho ignoraré ni escaparé.



— Feia temps que volia ensenyar-te una cosa. — Va dir l'home en la veu serena que usava sempre que parlava amb mi.



— Què et passava? — li vaig preguntar.



— Alguna vegada has pensat a poder viatjar al passat? Tornar a viure els bons moments de la teua vida? — em va dir amb l’expressió més dolça que havia vist mai.



— Això sols ocorre en les pel·lícules.



— Jo també pensava això fins que ho vaig descobrir.



— El què?



— Per favor, seguix-me i promet-me que no li'l diràs a ningú.



Li vaig prometre i el vaig seguir amb curiositat i em va dur cap al lloc on l’home havia assenyalat la nit anterior. No hi havia res a simple vista, només la gespa il·luminada per la llum esmorteïda del fanal. Amb passos lents, vaig caminar cap allí, com si un impuls irracional m’arrossegara.



Quan vaig arribar, vaig notar una petita oscil·lació en l’aire, com quan una pedra trenca la superfície de l’aigua i vaig parpellejar, convençuda que era el cansament jugant-me una mala passada. Al final el vaig poder veure. La llum del fanal vibrava en aquell punt com si no poguera decidir si il·luminar-lo o esquivar-lo.



Hi havia una porta solitària, vella i marcada per les ferides dels anys enmig de la vegetació del parc. Vaig allargar la mà, i el pols se’m va accelerar en notar una lleugera resistència. El tacte de la fusta era fred, suau en alguns llocs i rugosa en altres. No sabia com n’havia arribat o fins i tot qui l’havia posat en aquell lloc.



No vaig tindre temps de processar-ho, perquè en aquell mateix instant, l’home em va parlar. És curiós, envorela porta em vaig oblidar de tot el meu exterior.



—Tu també pots veure-ho, veritat?



—Sí —vaig respondre una mica estranyada per la seua pregunta.





—Què és això? —vaig preguntar, amb la veu entretallada.



Ell va baixar la mirada un instant, com si busqués les paraules adequades.



—És una porta —va respondre finalment—. Et transporta a un lloc que no tothom pot anar.



Vaig quedar-me uns segons mirant-li als ulls tractant de comprendre què volia dir-me fins que ell va trencar el silenci.



— Si no em creus, prova obrir-la tu mateixa. Per cert, el meu nom és Joan, crec que mai ens hem presentat.



—El meu nom és Martina — vaig dir amb un somriure en la cara.













A continuació, vaig obrir la porta amb una barreja d’expectació i por. No sabia què esperava trobar darrere, però alguna cosa dins de mi em deia que ja no hi havia marxa enrere.



Una llum tènue em va envoltar, càlida, com si una mà invisible m’abraçara amb suavitat. I en un parpelleig, la nit fosca del parc es va esvair.



L’aire es va omplir de tranquil·litat. Una olor de pa torrat i a galetes va colpejar-me amb la força d’un record massa temps soterrat.



Vaig reconéixer aquell lloc abans fins i tot de veure’l.



Era la casa en el camp dels meus iaios.



Els rajols rojos tenien les mateixes esquerdes de sempre, els testos amb flors i més plantes com la menta que el meu avi i la meua àvia regaven cada matí continuaven alineats al costat de la porta, i la taula de fusta, on per a dinar menjaven paella o on sopàvem les nits d’estiu, estava al pati amb gots de vidre i un plat de taronges en el centre.



I allà, amb les gallines i l'herba verda, hi havia una xiqueta menudeta. Una versió de mi que no pensava en el seu futur ni en el seu passat, solsdisfrutavael seu present. Era jo, amb un vestit blau i les mans plenes de pintura, asseguda en terra, dibuixant als animals i les planetes que me n’anava trobant en un full arrugat. Aquesta era la xiqueta que un dia vaig ser.



Vaig sentir un nus a la gola.



Em vaig acostar amb cautela, quasi amb por queel més mínim movimentpoguera trencar la fragilitat d’aquell moment. El cor em colpejava el pit quan la iaia va eixir de sa casa, cridant-me perquè entrara a sopar.



La seua veu.



Mare meua, la seua veu.



No sabia com reaccionar. Em vaig adonar que no podien veure’m i per alguna raó em vaig sentir alleujada. També volia quedar-me ací, perdre’m en aquell passat on el món era més senzill, on no havia d’eixir a les cinc del matí per agafar un metro atapeït, on no em sentia esgotada cada segon del dia.



Però no podia amb tanta melancolia i vaig tornar al meu present.



— I bé? No és meravellós? — va dir-me el Joan.



Vaig assentir amb el cap. Encara que intentava parlar, les paraules no eixien de la meua boca. No he pogut evitar pensar en: Joan també va viatjar al seu passat... o al meu? Aquesta porta només et pot transportaral passat?