Sempre estava en aqueix parc assegut mirant unes flors,escoltantels ocells, a l'aigua... A vegades, quan isc a la vesprada del meu treball, parle amb ell. És un home amable, tranquil, educat i amb els peus sobre la terra. Mai van eixir temes personals ni tampoc érem amics de l'ànima, però sentia que li podria comptar de tot. Amb ell ni els silencis em semblaven incòmodes.



Però aquella nit tenia una cosa inquietant, alguna cosa que em va fer detindre uns metres abans d'arribar. Estava assegut en la vora d'un banc amb el rostre enterrat entre les seues mans, sota un fanal que palpitava al ritme dels batecs del cor.





Per un instant vaig pensar a continuar caminant, fingir que no l'havia vist, però no em va semblar correcte i em vaig acostar amb cura. En veure'l ell va alçar la vista, i el meu cor es va detindre. Una sola mirada seua, quasi em parteix l'ànima.



—Està bé? —vaig preguntar, encara que sabia que la resposta era evident.



Ell va murmurar alguna cosa amb una veu seriosa. Després va assenyalar amb el dit alguna cosa en la foscor del parc.



—Què? —vaig preguntar, però l'home es va alçar de colp i es va anar caminant lentament mentre jo li observava sense saber com reaccionar.



No vaig entendre res del que havia passat, però vaig sentir un calfred recorrent-me l'esquena. Vaig decidir continuar caminant i intentar oblidar-me del que acabava de passar.



En arribar a casa i tombar-me en el llit, van començar a aparéixer imatges sobre la meua infància, és l'única cosa que em queda. Ara només soc una més que es deixa la pell per comprar una mica de menjar i dormir en un xicotet departament compartit.



— Què és el que vaig fer malament? Jo era feliç, treia bones notes, i em portava bé amb tots. Ara...— Sense adonar-me'n, les llàgrimes em van començar a acariciar les galtes, i em vaig adormir com si haguera caigut en un coma.



Una altra vegada, de tornada a la rutina de cada dia. Un xiulet insuportable em desperta a les cinc del matí, em dutxe, netege el departament, em compre un café, i vaig al treball amb metro, amb l'esperança que no em roben el poc que tinc en aqueix llarg trajecte. Després de la DANA tot s'ha tornat més complicat. Arribe a la meua oficina i faig això de sempre: cridar a desconeguts perquè canvien de companyia de telèfon, i creieu-me, jo ho passe pitjor que els que estan a l'altre costat, sempre vaig ser introvertida, però necessite els diners.



Isc exhausta de l'estació del metro a les onze de la nit, i passe pel"PerquedeCabecera", en l'Avinguda Pío Baroja, per a gaudir del seu silenci, la seua tranquil·litat i la seua naturalesa. És l'únic moment del dia en què empermetdisfrutar, l'únic moment en el qual recorde que és viure, l'únic moment en què puc ser jo. No m'importa si n'és l'últim.



Aqueixa nit me'l vaig tornar a trobar. Aquesta vegada no estava plorant, encara que si se li podia a veure trist o amb por, no ho sé amb seguretat. Per un instant, vaig pensar a apropar-me una altra vegada. És possible que el puga ajudar, encara que potser no m'he d'involucrar en assumptes personals. Al final vaig baixar la mirada i vaig accelerar el pas.



No obstant això, mentre avançava, vaig sentir una estranya pressió en el pit, com si algú o alguna cosa estiguera observant-me, a més a més, en donar-me la volta, el banc estava buit.



"Que estrany...", vaig pensar intentant calmar-me. Vaig continuar caminant, amb la sensació que alguna cosa no estava bé.



—No l'ignores — va ressonar una veu pertot arreu creant un efecte d'eco.



Em vaig quedar paralitzada. Vaig sentir que l'aire es tornava més dens, com si el silenci de la nit volguera esclafar-me i... en uns passos més endavant, ho vaig veure de nou.