–Hem d’aconseguir l’última clau –Vaig dir seriosament. No m’ho puc creure. Just quan penso que puc viure una vida tranquil·la i passa això.

L’Adam es va apropar i em va donar una abraçada a la qual l’Iris es va unir.

–Trobarem una clau el més ràpid possible –Va intentar reconfortar-me l’Iris.

–No hi ha temps! –Vaig respondre mentre m’aixecava de la cadira de rodes.

–Eh! Para! –Va cridar l’Adam.

–Victòria, tornem a casa –Va dir l’Ernest –Allà tindrem temps per discutir-ho. A més a més, ja és tard. La buscarem demà.

–El meu pare té raó, Vic –Va dir l’Iris. –Descansa i demà ja ens preocuparem.



No estava d’acord, però no em va quedar d’un altre. No vaig poder descansar.

L'endemà, vaig notar a l’Iris una mica més cansada de l'habitual, estava preocupada per mi? Vaig estar tot el matí insistint, però ningú em veia cas. A la tarda, l’Iris va anar a treballar a canvi de l’Ernest, i ell es va quedar amb nosaltres, encara que l’Iris va replicar moltíssim.

Vaig demanar-li a l’Adam que anés corrent a buscar les pistes que ens quedaven. L’Ernest va veure això i em va parlar amb calma.

–Victòria, filla. Si t’estresses, res sortirà bé –Va dir amb calma. –Respira amb mi.

Vaig respirar amb l’Ernest i, la veritat, sí que em va ajudar a calmar-me. Sé que té raó, sempre s’ha de pensar amb el cap fred.

–Males notícies –Va dir l’Adam entrant a l’habitació. –Només ens queda el poema estrany aquest.

–Oh, no… –Vaig sospirar.

–Jo dic d’anar a buscar una altra pista –Va aconsellar l’Adam.

–Calma! –Va exclamar l’Ernest. –Des de quan us rendiu tan fàcilment? Deixa'm veure el poema.

Dit això l’Ernest va mirar el poema i en un parell de segons va dir:

–Això és el poema del Rubí d’Ànima.

–És una cosa de veritat? –Va preguntar l’Adam.

–És clar! Que no us ho ha dit l’Iris?

–No… No ens ho va dir… –Vaig dir.

L’Iris no m’enganyaria, oi? Potser no se'n recordava que tal cosa existia! L’Adam em va mirar i automàticament vaig saber que ell pensava el mateix.

–I…Eh…Què és el Rubí d’Ànima? –Va preguntar l’Adam per parar aquell silenci incòmode.

–Doncs el Rubí d’Ànima és el rubí més gran que mai s’ha vist a Rubídria. El rubí era d’un vermell molt potent i estava incrustat a una paret –Va explicar l’Ernest. – Els nascuts a Rubídria pensaven que tenia poder i, quan no sabien que escollir, hi anaven a preguntar quina decisió prendre. Llastimosament, fa pocs anys uns lladres el van trencar per vendre’l. Això va ser una bogeria! Tothom estava trist i amoïnat –Va continuar. –Ara, a la zona on estava, només hi ha un forat. La gent ja no hi va, només recorden el que van perdre…

–Ala –Va dir l’Adam. –Que fort. Jo encara flipo amb el fet que hi ha gent nascuda aquí.

–Literalment l’Iris és nascuda aquí, Adam –Vaig contestar-li. –Per cert, l’Iris… sabia sobre això…?

–És clar que sí! –Va exclamar. –La seva mare era una fidel creient.

–Ah, molt bé… –Vaig dir ràpidament, amb un fil de veu. –Ernest, on era el Rubí d’Ànima?

–Està bastant lluny. –Va advertir.

–És igual, ho necessitem –Vaig contestar.

–No preferiu esperar a l’Iris? –Va preguntar l’Ernest. –Ella sap el camí.

–No cal! A més, es farà fosc si no anem ara! –Va dir l’Adam. Aprecio molt el que fa per mi, és un bon amic.

–D’acord. Aquí és el mapa –Va ensenyar-nos l’Ernest. –Heu d’anar aquí.

–Moltes gràcies, Ernest! –Vaig agrair.

Seguidament, l’Adam i jo, vam agafar les nostres coses i ens vam dirigir cap a on abans estava el Rubí d’Ànima.



El camí va ser gran part en silenci. Tots dos callats, el que és molt complicat, perquè l’Adam mai calla.

–Em… Anem a parlar sobre el fet que pot ser que l’Iris ens hagi mentit en tota la cara, o no? –Va iniciar la conversa l’Adam.

–No vull creure-ho –Vaig respondre. –L’Iris no em mentiria…

–Potser no ara, però al principi de tot? No em sembla tan estrany.

–Però, per què ho faria? –Vaig preguntar.

–Qui sap –Va respondre. –Però no m’agrada gens per on s’estan encaminant les coses…

–Esperem que tot sigui un malentès.

–Esperem que sí. Ja hem arribat. Ala…

En mirar al front vaig veure un forat a la paret enorme. M’esperava un forat gran, però no un forat amb un diàmetre de dos metre! Aquella cosa era massiva!

–Mare meva… –Vaig dir. –Impressionant. Bé, a buscar!

–Segura que pots? Encara vas en cadira de rodes.

–No em diguis! No me n'havia adonat! –Vaig dir-li sarcàsticament. –Tu busca per la dreta i jo per l'esquerra.

–Sí, Senyora!

–Ja ja.

Dit això cada un va anar a una banda a buscar.

A l’esquerra hi havia una espècie de temple. Molt petit, semblava més bé un hivernacle, però sense vidre. Dintre hi havia un armari i a terra un candau trencat. En deixar d’utilitzar-se, la gent ho hauria robat, no hi havia res dins. A terra hi havia una catifa molt bruta i esgarrinxada. Al costat hi havia una llar de foc. Encara podies veure restes de cendra, però el fred de dins indicava que no s’havia fet servir en molt de temps.

“”Vermell sang, roig com la calor. Rubí d'ànima, brilla amb fervor“”. Potser la llar de foc havia de veure.

Em vaig apropar i, com que ja podia moure bastant les cames, em vaig agenollar. Vaig inspeccionar la part de baix, on es cala el foc, i vaig veure una cosa estranya… Semblava que la cendra havia sigut treta amb la mà. Com si algú ja hagués estat buscant alguna cosa. Jo vaig treure una mica més de cendra i vaig notar una enfonadura, com la unió de dues pedres. I ho era, encara que des de fora no es veia res.

–Adam! –Vaig cridar mentre treia una de les pedres. –Vine! L’he trobat! Eh…?

–Estic aquí! –Va exclamar l’Adam entrant al temple. –L’has trobat?

–Vine…

–Vic, estàs bé? Oh… No està… –Va dir l’Adam, amb un to trist.

–Mira –Vaig dir. I li vaig ensenyar un rínxol ros cendra.

Vaig aixecar la mirada, amb ulls plorosos. L’Adam em va mirar, però no va dir res.

–Adam… Digue’m que no penses el mateix que jo… –Vaig suplicar, amb la veu trencada.

L’Adam no va dir res, només em va abraçar. No pot ser. Jo vaig confiar en ella! Li vaig explicar totes les meves preocupacions! És per això que estava cansada aquest matí. Per què em sabotejaria?

–Tornem a casa –Vaig demanar. –Ara.



L’Adam em va portar el més ràpid que va poder a la casa i, després de veure que l’Ernest no estava, vaig anar a l’habitació de l’Iris. Si ella s’havia emportat la clau, jo la trobaria. Però, en entrar, vaig dubtar. No vull tindre raó.

–Vols ajuda? –Em va preguntar l’Adam.

Ell sempre ha estat de la meva banda. No dubta res a ajudar-me quan ho necessito.

–Sí.

Jo vaig buscar a la dreta i ell a l'esquerra. Hem d’anar de pressa, no sé quan tornarà l’Iris. Vaig buscar per calaixos, a l’armari, a baix la catifa… I res! No vaig trobar absolutament res! Ella no havia agafat la clau! A més a més, mira que no hi ha gent rossa a Rubídria i… Per què mentir… Sí que la vaig trobar.

–Adam…

Estava dins d’una capsa de música, tancada amb candau. Jo la vaig obrir amb un clip i dins hi havia moltes coses, i una clau. Oxidada, però igual a la resta.

L’Iris em va explicar sobre aquesta caixa. Se la va donar la seva mare. Guardava objectes, eren com els seus secrets. En aquest cas un gran secret, i un que em feria moltíssim.

L’Adam va vindre per darrere meu i va veure la clau.

–Ho sento molt, Victòria.

–Agafa les teves coses –Vaig dir mentre em queia una llàgrima de l’ull.

–Què? –Va preguntar l’Adam confós.

–Agafa les teves coses que ens n'anem fora d'aquí.

Per un segon vaig pensar que l’Adam no volia anar-se'n i quasi entri en pànic, però ell va dir:

–No necessites ajuda amb les teves?

Quina sort.



Vam recollir les coses i ens en vam anar. Al principi demanava anar més de pressa, però al final vam anar més lents, tampoc li puc demanar massa a l’Adam. En el camí vam parlar bastant. I em va dir coses sobre la seva vida que no tenia ni idea.

–Saps, la meva mare també va en cadira de rodes –Va dir l’Adam.

–De veritat? –Vaig dir, sorpresa.

–Sí, va tindre un accident amb el cotxe i va quedar paralítica a les cames –Ho va dir amb una veu dolça, plena de nostàlgia. –Va perdre la feina, i el meu pare tampoc té una feina amb un gran salari. Quasi no arribem a final de mes. Per això vull entrar a l’acadèmia. Ells ho han donat tot per mi, ho vull retornar.

El que va dir em va semblar familiar. “Ells ho han donat tot per mi, ho vull retornar.” Així és com jo em sentia amb el meu pare, però jo ho sentia com una obligació, ell vol fer-ho.

–Per què no vas buscar pistes sense mi? Podries haver-ho fet sense mi. Sé que no ets pas ruc –Vaig preguntar.

–No volia posar-te pressa, no volia recordar-te del teu pare –Va respondre. –Des del dia que et vaig conèixer t’he vist infeliç. Amb l’Iris no ho estàs, o ho estaves… Jo només vull veure a la gent amb un somriure.

–Ets massa amable.

–Ho consideraré un compliment.



Finalment vam arribar a la porta. Se suposa que s’estava fent de nit, perquè els cristalls s’estaven apagant. Jo vaig posar el meu braç per sobre de les espatlles de l’Adam i em va ajudar a caminar. La meva cama ja estava quasi sanada del tot, però feia molt que no caminava. Vam pujar uns quants esglaons quan vaig sentir una veu molt familiar.

–Victòria! –Va cridar l’Iris. –Espera!

L’Adam em va mirar i va captar el missatge de la meva mirada: corre. Vam pujar tots els esglaons i vam arribar a la porta.

–Busca les claus! –Vaig demanar.

–Victòria! –L’Iris va exclamar. –Espera! Escolta! Ho puc explicar!

–Què pots explicar? –Vaig intentar que la meva veu sonés el més seriós possible.

–Jo… Jo volia que et quedessis.

–Clarament! –Vaig dir, amb ràbia.

–El teu pare és una mala persona, no li deus res!

–I la teva manera perquè jo m'adoni d’això és sabotejar-me perquè em quedi? Pèssima escusa.

–No pretenia que et quedessis per sempre… Només volia que estiguessis una mica més de temps amb mi.

–Iris, t’estimo, però no puc quedar-me. Encara que el meu pare mori, jo he d’ocupar el seu lloc –Vaig explicar. –Si tant vols estar amb mi, vine.

Podia veure la por en els seus ulls.

–Sé que tens por, jo et guiaré. No et preocupis, podem tornar quan vulguis!

–No… No puc!

–Aleshores, no puc fer res per tu.

En aquell moment l’Adam em va tocar l’espatlla.

–Ja estan, s'han de girar a la vegada, no? –Va preguntar.

–Sí –Vaig dir, amb llàgrimes en els ulls.

Tots dos vam girar les claus, i la porta es va obrir.