El Dia del Reclutament sempre és el més mortífer. Potser per això l’alba és especialment bonica, perquè sé que, per a mi, podria ser l’última.



Ajusto les corretges de la feixuga motxilla de lona i pujo com puc per l’ampla escala de la fortalesa de pedra que anomeno casa.

He viscut tota la meva vida aquí, però ara em toca anar a la part subterrània, a provar que mereixo estar en l'acadèmia militar del meu pare. Però probablement no sabeu de què estic parlant, deixeu-me donar-vos una mica de context.



On visc hi ha l’acadèmia militar més prestigiosa del món. La gent que ha estat allà ha acabat amb una vida que tothom envejaria. Ofereix el teu servei per vint anys i, si no hi ha guerra amb les ciutats del voltant, vius com un noble la resta de la teva vida. Però per entrar has de passar per una prova mortífera. Avall de l’acadèmia, hi ha una part subterrània, la que anomenem com aPresó de Rubí. El meu pare la descriu com una espècie de laberint gegant amb proves amb pistes per sortir. Allà avall hi ha tot el necessari per viure. Animals, terra fèrtil, aigua… Hi ha persones vivint allà avall. La resta de gent no ho sap, però el meu pare m’ho va dir. Es van rendir i mai van sortir. Però jo sortiré. Haig de.



No vaig a la Presó de Rubí perquè vulgui anar a l'acadèmia. Vaig perquè soc l’única hereva del meu pare, i haig de passar la prova perquè l’acadèmia no caigui en mans que no ho mereixen.



Soc de les primeres a arribar i puc veure com tothom està nerviós. Tothom excepte un noi amb cara de boig.



–Hola! –Va exclamar de sobte. –Com et dius?

–Victòria. –Vaig dir sense entusiasme.



–Jo soc l’Adam!

–Eh, val…

– Atenció! –El meu pare va avisar –Ara comença la prova. Tots baixareu en aquesta escala i entrareu a la Presó de Rubí. Podeu ser el futur de l’acadèmia, no malbarateu aquesta oportunitat.



Tots vam fer una fila i vam començar a baixar, jo era l'última i quan vaig trepitjar el primer esglaó…

–Especialment tu, no em defraudis.



El meu pare sempre m’ha semblat intimidant, però ell m’ha donat de tot. No el puc defraudar.



En baixar fins al final de l’escala, moltes persones ja se n'havien anat. La Presó de Rubí era impressionant, la paret era de pedra, però no era fosc, hi ha uns vidres que tenen un efecte semblant al de la llum solar i, fins i tot, hi creix herba. Petits rubís sortien de les parets, el meu pare em va dir que era important que els agafés. Vaig agafar un ganivet que tenia a la motxilla i vaig arrencar uns pocs.



–Ei! Per aquí! –Va cridar l’Adam.



No em fa molta gràcia estar amb ell, però té un cos atlètic, així que potser em serveix la seva ajuda.



–Hola. –Vaig dir en apropar-me –Hauríem d’anar a la dret-

–Aaaaaaah! –Un noi amb la roba incendiada va sortir corrent des de la dreta.



–O… Podem anar a l’esquerra.



–Sí, millor. –Va respondre l’Adam.



Vam caminar per algunes hores i l’Adam no entenia per què recollia tots els rubís.



–Sé que són macos, però hem de trobar algun lloc amb menjar.



–Calla. –Vaig respondre –Després m'ho agrairàs.



Just en aquell moment vam girar a la dreta i un mercat gegant va aparèixer davant nostre.



–Què?! –Va exclamar l’Adam.



–És un mercat, que no ho veus?

Em vaig apropar a un venedor de fruita i en vaig comprar unes quantes.

–Seran 15 rubís. –Va dir el venedor.



–Aquí té.



Li vaig donar els rubís i em vaig girar, però el venedor va preguntar:

–Sou nous reclutes no? Que teniu algun lloc per dormir?

–No realment. –Va respondre l'Adam.

–Me'n recordo del dia que vaig venir aquí sota per primera vegada, no tenia cap lloc per dormir. Ho vaig passar molt malament… Que potser vosaltres voldríeu quedar-vos a dormir a casa meva? No ho's cobraré!

–No fa fal-

–És clar que sí! –Em va interrompre l'Adam –Moltes gràcies, de veritat!

No em feia gens de gràcia, però l'Adam em va convèncer que no teníem una altra opció. El vam ajudar a plegar i després d'uns minuts caminant vam arribar a casa seva.

En el camí vaig poder apreciar més aquesta civilització. Aquesta “ciutat” estava molt ben muntada. Estava dividida en grans zones, com el mercat. Les cases eren molt maques, fetes de fusta, pedra i totxo. Hi havia herba a terra gràcies als vidres, les parets estaven pintades de blau cel amb dibuixos molt macos. Nens petits corrien i jugaven. El meu pare descrivia aquest lloc com fred i perillós, però jo el trobo més bé acollidor. Finalment, vam arribar a la casa.

–Aquí és –Van dir el venedor, que ens va dir que el seu nom era Ernest. –Sé que no és la més gran, però hi ha espai de sobres per vosaltres.

–Vostè és molt amable, senyor. –Vaig comentar. –Gràcies per acollir-nos, procurarem anar-nos com més aviat millor per no molestar.

–Al vostre ritme! La meva família i jo hem estat acollint a reclutes per uns quants anys.

–Increïble! –Va exclamar l'Adam. –No sabia que hi havia una civilització sencera aquí avall!

–Que estrany… –Van dir l'Ernest –Algunes de les persones que he acollit sí que han sortit, com és que ningú ho sap?

–No ho sé. –Vaig mentir. En veritat sí que ho sabia, el meu pare no ho vol dir per posar por, per semblar intimidant, “Una presó de la qual molts entren i pocs surten…” sona molt més poderós que “Una ciutat de pedra habitable on molts entren i la majoria es queden a viure perquè és molt més pròspera que la que està a dalt”.Però algú ha de fer-se càrrec, especialment amb les ciutats violentes que tenim al costat.

L'Ernest ens va obrir la porta, ho he d'admetre, casa seva era la més maca que havia vist mai. La meva era minimalista, era una pobra excusa per tapar el pobre gust del meu pare.

–Pare? Ja has tornat? –Va preguntar una veu angèlica.



–Iris! –Va respondre l’Ernest –Si ja hi soc, i porto companyia.



D’un passadís va sortir la noia més maca que havia vist mai. Tenia els cabells rossos cendra, llarg i arrissat amb uns ulls que semblaven reflectir tots els colors de l’arc de sant Martí, el seu nom li quedava com anell al dit. Tenia unes poques pigues a la seva cara, jo notava com la meva cara es posava calenta.



–Oh! –No va semblar del tot sorpresa. –Benvinguts a casa nostra. Soc l’Iris, la filla de l’Ernest. –Per la manera que ho deia, ja havia dit aquelles paraules moltesvegades avans. –Voleu que us ensenyi on podeu dormir?

–Bua! Moltes gràcies! –Va exclamar l’Adam.



Ens va guiar per la casa fins que vam arribar a les habitacions.



–La de la dreta per a tu, Adam. –Vaig dir i l’Adam va fer que sí amb el cap. Seguidament, va entrar a l’habitació. –Moltes gràcies, Iris. –Per alguna raó em fa molta vergonya parlar amb ella. –Estem molt agraïts de què ens doneu un lloc per dormir.



–Que mona! No et preocupis! La gent de Rubídria és molt comprensiva amb els reclutes.



–Rubídria? –Vaig preguntar amb curiositat.



– Ai, perdona. Aquí avall no li diem“Presó de Rubí”sona molt lleig, li diemRubídria. Des de fa una bona estona de fet.



–Ah, d'acord. –Això és nou, el meu pare no m’havia dit que la gent d’aquí tenien un nom per la seva ciutat.



–Per cert, com et dius? –Els seus ulls es van il·luminar.



–Victòria.



–Quin nom més maco! Bona nit Victòria! –Després de dir això, va anar a la seva habitació, i jo a la meva.



L'endemà va ser… Complicat.



L'Adam i jo ens vam aixecar ben aviat i vam sortir a primera hora del matí. Vam estar buscant tot el dia per proves i no va ser fins a les 4 de la tarda, segons el meu rellotge, vam trobar una. No semblava gran cosa, el que significa que ho és. Vam intentar resoldre que se suposa que havíem de fer. L’Adam, sorpresivament, va tenir molt bones idees.



–D’acord, hem de passar per un circuit específic o… Morim travessats per punxes verinoses. –Va dir l’Adam amb un fil de veu. –No pot ser tan complicat, oi? –Em va mirar amb una cara de gos atemorit.



–Si anem amb molt de compte, podem sobreviure. –Vaig intentar semblar valenta, però res més allunyat de la realitat. Vaig veure la cara de por que tenia l’Adam, no em puc creure que m’estigui encarinyant… –Aniré primera.



La prova era una plataforma plana amb uns forats quadrats, el que suposem que són intents fallits d’altres persones. Hi havia una al principi i si hi veiem podem veure punxes amb un líquid lila que no té molt bon aspecte, la cosa estranya és que no hi havia cossos, l’Adam havia dit que s’havien desfet amb el líquid lila, potser és àcid i no verí. Després de la plataforma hi ha una zona feta de marbre amb una carta i un rubí molt gros a sobre.



Vaig agafar unes pedres grans i les tirava a la plataforma per veure si queia.



–No em puc creure que això estigui funcionant! –Vaig cridar a l’Adam que anava una mica més enrere.



–Has de tenir més fe en mi!

Vam arribar els dos al final i vaig guardar tant la carta com el rubí a la meva motxilla.



–Ara per tornar podem seguir el mateix camí, no? –Va preguntar l’Adam.



–Suposo que sí. –Però en aquell moment un soroll va sonar darrere nostre i em vaig girar. –Oh no…

La plataforma estava canviada. No era la mateixa pedra i no hi havia forats.



–Estàs de conya. –Va dir l’Adam, incrèdul.



–No passa res…! Ja, ja… Encara queden pedres. –Vaig intentar ser positiva.



La major part del camí va anar bé, el problema va ser al final del tot.



–No podem saltar? –Va preguntar l’Adam.

–Potser tu pots saltar 2 metres, però jo no. –Vaig dir mirant l’última pedra.



–No és molt petita?

–Servirà.



Vaig tirar la pedra i… no va passar res! No va passar res, fins que vaig trepitjar cap endavant.



No vaig tenir temps per pensar i vaig caure, però just a temps, algú em va agafar del braç, l’Adam. Ell em va pujar a la plataforma i quan ja no hi havia tant de perill, ho vaig sentir.



–AAAAAH! –Em vaig mirar la cama i estava cremada, havia tocat les punxes.



–Hem de portar-te amb l'Ernest ara mateix. –Em va agafar amb els braços, va trepitjar una altra plataforma i va saltar.



Ara mateix em sembla molt arriscat trepitjar sense comprovar, però no em queixo, feia molt de mal.



Ell va córrer durant uns minuts notava com la meva consciència se n'anava. Vam arribar a la casa i l’Adam va cridar:

–La Victòria necessita ajuda!

En aquell moment vaig perdre la consciència completament.