Vaig despertar a l’habitació on havia dormit la nit d'abans. Em vaig asseure al llit, em feia molt de mal el cap i estava molt marejada. Què havia passat?

–Ah, sí… –Vaig dir, i em vaig treure la manta de sobre. La meva cama estava embolicada amb una capa de vendes. La vaig intentar moure, però un calfred em va travessar tot el cos.



–No. Millor em quedo quieta…

Vaig estar esperant durant uns minuts quan la porta es va obrir. Era l’Iris, però els seus ulls multicolor estaven cansats, com si no hagués dormit bé. Portava més vendes a les mans i quan em va veure li van caure les vendes a terra.



–Estàs desperta! –Va cridar. –Estàvem molt preocupats per tu! –Ella va córrer a abraçar-me.



–Què passa? –L’Adam va entrar cridant també. –Vic! Estàvem molt preocupats per tu!

–Sí, ja m’ho han dit-

Ell també va córrer a abraçar-me.

–Et trobes bé, Vic? –Va preguntar l’Iris.



Des de quan aquests dos em diuen “Vic”?

–Sí, més o menys. Em sentiria millor si no em toquéssiu… –Sense pensar-ho es van aixecar i van tirar una passada cap a darrere.



–Com hi diguis. –Van dir els dos molt seriosament.



–Quina grima em doneu tan seriosos. –Vaig dir. –Què ha passat? Per què esteu tan emocionats del que estigui bé?

–Perquè ets la nostra amiga, tonta! –Va exclamar l’Iris, i un altra vegada la meva cara va començar a cremar. Per què sempre em passa això amb ella?

Probablement van notar la meva cara d’incomoditat, perquè l’Adam va sortir de l’habitació i l’Iris va recollir les vendes.



–He vingut per canviar-te les vendes.



Ella va caminar cap a un armari i va treure un pots del que suposo és medicina. Va asseure's al meu costat i va començar a treure les vendes.



–No et recomano mirar. –Va dir ella. –La teva cama està destrossada, tens sort que no ha tocat l’os.



–Confies massa ràpid. –Vaig dir mentre em posava la medicina.



–Per què ho dius? –Va preguntar sense mirar-me.



–Com pots considerar-me una amiga? –Vaig respondre. –Casi ni ens coneixem.



–I què?

–No és segur, no saps les meves intencions i-

–Victòria. –Va dir, amb la seva mirada fixa en la meva. –Crec en tu i sé que ets una bona persona.



–Com ho pots saber?

–Intuïció. –I seguidament va continuar curant-me la cama.



No vaig replicar, jo confio molt en la meva intuïció. No soc una mala persona, crec. Però aquesta confiança em sembla molt estranya. No he fet res per merèixer la seva confiança.

–Per què tens aquesta necessitat de demostrar coses als altres? –Em va preguntar l’Iris.



–Sempre ho he hagut de fer. –Vaig respondre. –Inclòs al meu pare.



–De veritat? –Ho va dir amb un tó d’incredulitat màxima, quasi ofesa.



–Sí, sempre havia de demostrar que era capaç d'aconseguir-ho tot. Hi ha una habitació plena de trofeus meus a casa meva.



–Una habitació? Plena?

–Totes les parets.



–Guau… Què tan gran és? –Va preguntar.



–Les parets fan 10x15 metres. –Vaig respondre.



–QUÈ? –Va cridar molt, molt fort.



–Què passa?

–Però tu quanta pasta tens? –Feia una cara quasi espantada.



–El meu pare és el director de l'acadèmia així que-

–QUÈ?

–Pots parar ja de cridar?

–Perdona. –Va tancar els ulls per calmar-se. –És que, no m'ho esperava.

La veritat, jo sí que m'esperava aquesta reacció. Mai l'he dit a ningú qui és el meu pare, però sabia que la reacció seria alguna cosa semblant a això.

–Ja està. –Va dir l’Iris a l'acabar de curar-me la cama.



–Creus que podré tornar a caminar? –Vaig preguntar.



–No soc una metgessa professional, però l'àcid només ha afectat el múscul. –Va explicar ella. –L’os està perfectament. Quan el múscul es regeneri, en teoria, podràs tornar a caminar.



–D’acord…

No podia caminar, per una falta tan estúpida. Per què no havia agafat una pedra que ja havíem utilitzat? Que estúpida, estúpida, ESTÚPIDA!

–No sabeu el que he trobat al mercat! –Va exclamar l’Adam, obrint la porta bruscament.



–Ah! –Va cridar l’Iris. –M’has espantat, Adam!

–Perdona, hehe.



–Què has trobat? –Vaig preguntar.



–Una pista! –Ho va dir com un nen petit que acabava de trobar una joguina que li agradava.



–Estàs de conya, no? –Vaig respondre.



–Què va! Et portaré allà!

–Com hi aniré, geni? Caminant?

–Tenim una cadira de rodes. –Va explicar l’Iris. –Et podem portar així.



–Ugh.



Millor això que res.



El mercat estava una mica lluny, però no gaire. Mentre l’Iris caminava i l’Adam empenyia, jo em relaxava asseguda en la cadira de rodes.



–Tinc una pregunta. –Va dir l’Iris.



–Dispara. –Va contestar l’Adam.



–Com funcionen aquestes“pistes”?

–Doncs, ara que ho dius… No ho sé. –Va respondre l’Adam.



–Perdona? –Vaig exclamar.



–A mi només em van dir:“Busca les proves mortals amb pistes per sortir”. No m’han dit què fer després.



Aquest noi em mata. Bé, no literalment, literalment m’ha salvat.



–Mare meva… –Vaig sospirar. –Has de buscar proves mortals, que et donaran unes pistes. Aquestes pistes et portaran a un lloc específic, on has de trobar una clau.



–Una clau? –Va preguntar l’Iris amb curiositat.



–Sí, bé, no només una. Quatre. –Vaig aclarir.

–Quatre? Hem de posar-nos les piles. –Va dir l’Adam, preocupat.



–No tinguis tanta pressa, la Vic ha de recuperar-se i no hi ha data límit per sortir, veritat?

–Correcte.



–Ah! Mira! Allà està la prova! –Va exclamar l’Adam, molt entusiasmat. Per què estic rodejada de gent que crida tant?

Ens vam apropar i…

–Sí, és real. Té la signatura de l'acadèmia. –Vaig explicar.



–Efectivament, senyoreta. –Va dir el venedor. –Això és una de les pistes de les proves mortals. Què t'interessa?

–Ens interessa molt, de fet. –Vaig contestar. –Quant val?

–500 rubís mitjans.



–QUÈ? –Va replicar l’Iris. –Això és una burrada!

–Sí! –Va continuar l’Adam. – Tu creus que som rics?

–Ho sento, he arriscat la meca vida per aquesta pista. –Va explicar el venedor. –No puc acceptar menys que el preu donat.



–Però… –Va replicar l’Adam.



–Té raó. –Vaig dir.



–Què…? –Va dir l’Iris.



–Aquest senyor ha arriscat la seva vida. –Vaig dir. –Què tal et sembla això.



De la meva motxilla, vaig treure el rubí enorme de la prova passada i el vaig posar a l'aparador. El venedor es va quedar bocabadat. Probablement no s’esperava que una noia en una cadira de rodes hagués fet una prova ella mateixa.



–És suficient? –Vaig preguntar, somrient.



–Ho és. –Va respondre el venedor, entregant-me la pista.



–Tornem a casa. –Va proposar l’Iris. –Podem examinar les dues proves allà.



En tornar a la casa ens vam apropar a la taula del menjador, ja era migdia i podia olorar el menjar des de la cuina.



–Iris, el teu pare cuina molt bé! –Va dir l’Adam just en el moment que jo ho vaig pensar.



–A què sí? –Va dir l’Iris, amb un somriure encantador. –Avui està fent estofat.



–Encara no entenc com hi ha animals aquí. –Va dir l’Adam.



–Hi ha boscos, rius, una societat i proves perilloses mortals poc ètiques aquí avall. –Vaig explicar. –Que no et sorprengui que també hi ha animals.



–Ha, ha, ha! –Va riure l’Iris.



–D'acord, al que toca. –Vaig dir mentre treia les dues pistes de la meva motxilla. –Una sembla un paisatge i l’altre… un poema?

–Què diu? -Va preguntar l’Iris.



–“”Vermell sang,

Roig com la calor.

Rubí d'ànima

Brilla amb fervor.“”

–Reconec el paisatge... però no el poema. –Va dir l’Iris.



–Una de dues. –Va exclamar l’Adam. –No està gens malament!

–El poema clarament es refereix als rubís… Però, no pot ser només això, hi ha un milió de rubís aquí avall!

–Potser parla d’un rubí en particular. –Va suggerir l’Adam.



–Molt bona, Adam. –Vaig dir, impressionada.



–Puc portar-vos al paisatge després de dinar.

–Allò seria perfecte, Iris. Moltes gràcies. –Vaig dir, amb un somriure.

–Que mona, haha! –Va dir amb les galtes vermelles.



Després de dinar vam anar al paisatge de la pista. L’Iris va dir que estava una mica lluny, i sí que ho estava! Vam estar caminant (menys jo, és clar) per 45 minuts! Però vam arribar a la fi.



–Ala! –Va exclamar l’Adam. –És igual al dibuix de la pista!

–Ja us ho havia dit. –Va dir l’Iris.



–Hem de buscar per totes vandes. –Vaig explicar. –Recordeu, busquem una clau.



Vam estar buscant per hores. Però finalment l’Adam va trobar-la en un forat tapat per una gran roca. La clau era antiga, però estava en bon estat.



–Una de quatre i només fa una setmana que estem aquí avall. –Va dir l’Adam amb orgull. –No anem res malament.



–Hauríem de tornar. –Va dir l’Iris. –Aviat es farà fosc.



–Però si la llum ve d’aquells cristalls. –Vaig contestar.



–Aquests cristalls s'apaguen i s'encenen cada dotze hores, com el sol ho fa fora. –Va explicar l’Iris. –No són les mateixes dotze hores, però funciona així. Aviat el començaran a apagar i estarem a les fosques.



I així va ser. Tal com l’Iris ho va dir, a poc a poc, la llum dels cristalls va anar desapareixent. Quan va arribar a la casa ja quasi estaven apagades del tot.





Els següents mesos van passar sorprenentment de pressa. La meva cama s’anava curant a poc a poc. L’Adam feia proves per buscar claus amb els plans que jo feia. L’Iris ajudava a resoldre-les. I de mentre, els tres ajudàvem a l’Ernest amb la botiga.



Ha passat un any i hem aconseguit dos claus més, tres de quatre. La pista amb el poema continua sent una incògnita, però no tenim pressa. La meva cama està quasi curada.L’Adam va anar a examinar la porta i va deduir que és igual on posis cada clau (perquè totes són iguals), però que totes quatre han de ser girades a la vegada.



L’Iris m’ha ajudat molt, ja no sento tanta pressió per tornar amb el meu pare. Estic molt agraïda d'estar amb ella.



Com he dit abans, ha passat un any aquí avall, per tant, nous reclutes baixaran ben aviat. Probablement, l'Ernest acollirà algun així que hem anat tots a ajudar-lo.



–Un any, eh? –Va dir l’Adam. –No esperava tardar tant…

–No hi ha pressa. –Vaig dir.



–Trobo a faltar als meus pares…

L’Adam m’ha dit que vol entrar a l'acadèmia per fer-se ric i mantenir als seus pares. Jo li vaig dir que la meva relació amb el meu era complicada.



Mentre pensava, vaig veure un grup de reclutes entrar al mercat. Ells estaven flipant, òbviament. Però una noia en particular mirava cap a totes bandes, però semblava que buscava a algú. Potser a una amiga més gran que havia entrat fa uns anys?

En aquell moment vam creuar mirades. I, després d’uns segons, se'm va apropar.



–Perdona. –La noia semblava incòmoda. –Ets la Victòria Monarca?

–El teu cognom és “Monarca”? –Va preguntar l’Adam. –Pots ser més rica?

–Calla! –Vaig manar. –Sí, soc jo.



–Tinc un missatge del teu pare.



No pot ser.



–Què? –Vaig preguntar amb un fil de veu.



–Ell està molt malalt, pot ser que visqui menys d’un mes. Vol que tornis el més aviat possible per ocupar el seu lloc.



…

D’acord, oblida tot el que he dit sobre superar al meu pare.



–Gràcies. –Vaig respondre a la noia. –Ho tindré en compte.



La noia se'n va anar i jo em vaig girar. L’Iris, l’Adam i L’Ernest estaven mirant-me amb cares preocupades.



–Hem d'aconseguir l’última clau.