Quan na Tània va decidir fugir de la psiquiatra plorant i marejada l’únic que li va passar pel cap va ser anar cap al seu lloc preferit, un pont a prop de ca seva. Aquest lloc era l'únic en el qual se sentia protegida i no tenia por de res. Na Tània anava cada dia al pont a escriure al seu diari el que sentia i el que li havia passat durant el dia sencer. Abans d’anar al pont es va recordar de què li faltava una cosa, el seu diari, una vegada va arribar a casa i el va agafar se’n va anar corrent al pont.

Una vegada en el pont es va disposar a redactar l’ocorregut en la seva cita d’avui, on detalladament explicava el que li costava tant expressar mitjançant paraules. Na Tania sabia que d’alguna manera havia de llevar-se aquest pes de damunt que era gairebé impossible de desfer-se d'això encara que aquest no li ho posaria fàcil, era una cosa que convivia amb ella cada dia i que cada vegada es feia més fort, afeblint a Tania d’una manera descendent al llarg del temps. Ella sabia que no explicar-ho a la psiquiatra estava mal, però la por li guanyava.

Quan ja es va fer de nit s’anava a casa a dinar, com sempre, dinava amb la seva mare Alba i el seu germà Martí, el seu pare no solia estar molt a casa amb ells.

La seva mare amb una veu suau li va dir - Com t’han anat les classes? - na Tània li va dir sense mirar-la - Com sempre, normal. Abans de terminar de dinar la mare li va dir intentant amagar els nervis - Com ha anat la psiquiatra?- na Tània la va mirar i va dir - Bé- i tot seguit va fugir a la seva habitació evitant qualsevol conversa on s'apliqui la seva psiquiatra.

Aquella nit mentre dormir es va despertar de cop, tenia la sensació de tenir uns ulls observant-la, encara que en la seva habitació només estava ella. Això li havia passat més d’una volta, però no li havia donat mai importància. Al dia següent va tenir cita amb la psiquiatra, però es va quedar una estona parada al davant de la porta amb el dubte de si li feia bé entrar o només seria una cita més on no li podrien ajudar. Quan ja estava a punt d’obrir la porta es va començar a posar molt nerviosa, li tremolaven les mans ili costava respirar, llavors va decidir anar-se’n al seu lloc segur. No va aparèixer al psiquiatra durant tota la setmana

Durant aquesta setmana, Tania estava confosa, no sabia bé el que li passava ni el que sentia. Va decidir anar a la biblioteca, ja que feia molt de temps que no apareixia allí. Quan estava en la biblioteca aconseguir oblidar-se de tot per una estona.

Ara mateix, es trobava dins d’aquesta, un grup de nens petits se'n van abalançar damunt d’aquesta, això li va treure un petit somriure. Estava passejant pels passadissos decidint el llibre que triaria per llegir, quan de sobte es va trobar amb alguns companys de la seva classe. Normalment, li agradava anar a la biblioteca perquè sabia que no se’n trobaria amb aquestos, però quan els va trobar es va quedar petrificada, com si fora gel. Aquestos li havien seguit i es van començar a riure d'ella i a dir-li coses horroroses Tania no sabia què fer, no esperava trobar-se amb els seus companys, va decidir ignorar-los i continuar endavant. En canvi, aquestos no se’n van quedar satisfets i van començar a perseguir-la. Tania escoltava el murmuris a la seva esquena, de sobte li van fer girar a la força, una vegada cara a cara, els seus companys li van agafar el mòbil i van ficar un número de telèfon seguidament van marxar, deixant a na Tania tota sola. Ella va decidir ignorar això i va seguir amb el seu camí.

Es va fer de nit, i na Tania va decidir tornar a ca seva. Pel camí li va sonar el mòbil, es va pensar que era la seva mare preocupada,però aquell missatge li va sorprendre, era un número desconegut, aquest li estava amenaçant. Ella va caure que els seus companys li havia agafat el mòbil, llavors ja sabia de qui era el missatge misteriós Així va passar durant uns dies, Tania no volia ni anar a l’escola, no anava, tota la situació va empitjorar.

Els missatges continuaven augmentant cada dia, i la seva mare es va adonar de què no anava al psiquiatra. Per la nit, sopant, la seva mare li va preguntar.

– Com va amb la psiquiatria? Fa dies que no em parles d’ella.--

-- Va bé- Li va soltar la seva filla en sec.

-- L’altre dia em va cridar la teva psiquiatra-- Va insinuar la seva mare

-- Què dir?-- Va preguntar amb por Tania

-- No ho sé, diga-m’ho- Li va soltar amb un to de decepció i enfado

Tania se’n va adonar de què la seva mare havia descobert que no anava amb la psiquiatra. Es va sentir pressionat va ignorar la reprimenda de la seva mare i es va dirigir cap a la porta. Amb llàgrimes als ulls, va sortir per aquesta. La seva mare li estava perseguint,però Tania seguia endavant. Una vegada, lluny de la vista de la seva mare, va anar cap al pont secret. De camí cap a aquest va veure una ombra no estava tan segura de qui era, per un moment pensava que la seva mare li havia atrapat

--Mare?- Va preguntar amb una mica de por

No hi va veure resposta

-- Ets aquí-continuava amb l'interrogatori – Et juro que no volia que passés això-- va soltarpenedida

Es va manifestar altra vegada l’ ombra era ràpida nose sabia què era exactament. Va començar a caminar més de pressa cap al pont, quan va arribar, Tania tenia la respiració pesada, tenia por, però no volia anar a ca seva, sabia que no seria el millor. De sobte, la seva vista es va tornar fosca i va notar com les seves cames es debilitaven, en un tancar i obrir d'ulls Tania s’havia desmaiat en terra al pont.

La seva mare es va preocupar, eren les 3 de la matinada i no sabia res de la seva filla. Va decidir anar-se'n a dormir, va suposar que la seva filla estaria a casa d’una amiga seva.

Es va fer de dia, concretament erales 12 de la matinada, Tania no va aparèixer A la mare li va venir una idea de sobte, va pensar a anar al vell pont on ella i na Tania jugaven quan era petita, però primer va cridar a la psiquiatra. En pocs minuts aquesta va aparèixer a la porta de la casa de na Tania. Totes juntes van anar cap al vell pont.

Quan van arribar al pont, la mare de na Tania va rompre a plorar, va veure a la seva filla tirada a terra com si estigués morta. Tot seguit, van començar a córrer cap al cos. La psiquiatra li va mirar el pols, per sort, estava conscient.

Van cridar a la ambulància que sense trigar més de deu minuts va aparèixer a aquell pont tan caòtic. La mare estava molt preocupada, tenia por de què la seva filla patis grans conseqüències del que estava passant. De seguida van arribar a l’hospital. Els van rebre uns tres metges i amb rapidesa se’n van endur a na Tania.

La mare i la psiquiatria es van trobar a la sala d’espera, la psiquiatra va decidir parlar amb la mare perquè la va veure molt desesperada pel que estava passant, aquesta es trobava parlant amb un metge intentant saber alguna cosa de la seva filla. La psiquiatra va ajudar a tranquil·litzar a la mare, sabia que els nervis eren molt traicioners, a la mateixa vegada intentava esbrinar per què havia passat tot això amb la poca informació que tenia obtinguda. La mare li va confessar que la seva filla té una mena de llibreta i que sempre la portava amb ella, de sobte va treure aquesta llibreta de la seva bossa i se la va donar amb la intenció que ella pogués ajudar a la seva filla amb aquesta situació tan difícil

La psiquiatra va agafar la llibreta i se la va emportar a ca seva. Es va tirar tota la nit treient d’aquesta, llavors, una vegada més informada va anar a veure a la seva pacient.

Era a la tarda na Tània s'havia despertat va veure a la seva mare al seu costat. Aquesta en veure-la desperta li va inundar la cara de petons i seguidament va anar corrent a la recerca d' metge. Les tres primeres hores na Tània no va reconèixer a ningú, però després va estar contenta que la seva mare fos allà amb ella.

Uns minuts més tard va aparèixer el metge amb una visita.

– Hola Tània, com et trobes-- Va preguntar la seva psiquiatra.

– Hola— Va dir secament la pacient, no volia un interrogatori

– La teva mare em va donar la teva llibreta– Li va ensenyar la llibreta amb la portada vermella, on explicava tot el que li passava– Vols dir-me alguna cosa?-- Li va dir

Va veure un silenci, però finalment na Tania va parlar

— Ho sento per no dir-lo, és que—-Es va rompre a plorar

— No passa res, tot té un procés i això forma part d’aquest– Li va consolar

Dos mesos després….

Tània es trobava fora de l’hospital, tot s’havia arreglat, li va poder confessar el que li passava a la psiquiatra i es va adonar de què no hauria de tenir por. Tània es trobava en un dels seus millors moments de la seva adolescència. En l’escola, no hi havia insults ni faltes de respecte. Tot s’havia relaxat, la tempesta s'havia convertit en un radian sol.

O això era el que volia pensar ella….