De vegades se sentia igual que la primera vegada que, en aquella llunyana visita inicial, va haver de despullar-se anímicament per explicar-li a una desconeguda, mal que fos psiquiatra, què li passava. Ella, que no s’obria mai a ningú, que feia anys que estava tancada en si mateixa, ho va fer forçada per les circumstàncies, perquè ja no suportava més el dolor, el maleït dolor invisible, la tempesta perfecta en la qual es confabulen ment, ànima i consciència.



La psiquiatra va esperar uns segons que la seva pacient comencés a parlar. En veure que no ho feia, ella va trencar el gel.



-Ha trigat a venir- va dir la psiquiatra.



Tania va dubtar un moment, però, finalment, les paraules van sortir, gairebé arrossegades per la necessitat d'alliberar-se.



-No estava segura de si això m’ajudaria o només seria un altre error- Va dir la noia sense pensar, va marcar l’inici d’un camí que mai s’hauria imaginat recórrer. Un camí ple de corbes i ombres, però que, en aquell instant, li semblava l’única direcció possible per trobar una sortida.



Aquell moment se li va quedar clavat a la memòria. Na Tania era una noia molt dolça, valenta i contenta o això volia aparentar ella. Sempre sabia com fer-li un somriure a tothom fins i que tot no estava molt estable. Cada dimarts i dijous era voluntària en la biblioteca per a llegir llibres a nens petits i quan finalitzaven els contes, sempre contava una història inventada per ella, normalment eren històries divertides i infantils. Un dimarts na Tania no va aparèixer i seguidament el dijous tampoc se sabia res d’ella, això va ser estrany, ja que no faltava cap dia i si no podia feia un email a la biblioteca per avisar-les. Això va passar durant un mes sencer, la bibliotecària li feia missatges, però na Tania no contestava cap.



El dijous 20 de novembre, un mes després de desaparèixer, va anar a la biblioteca, però aquesta vegada era distinta. Ja no semblava aquella noia contenta que sempre feia un somriure, sinó que semblava una noia perduda en els seus pensaments. Com sempre na Tania va fer una història inventada, aquesta va ser bastant diferent, era com una mena de metàfora on les situacions de vida que té cada persona es relacionava amb un element de la natura. Ella va confessar que sempre semblava un sol radiant, però en el fons estava en una mena de tempesta. Aquesta tempesta es podia controlar fàcilment, però com tot, va arribar al seu límit. Na Tania no sabia ben bé com va arribar fins aquell punt. Ja que feia uns mesos, la seva vida es mantenia a un equilibri fràgil, aparentment estable, però sempre al límit, com si camines en una corda fluixa sense mirar avall. Durant aquell mes na Tania es va enfocar més en ella, cosa que no li va anar bé, pel fet que tot duia al seu pensament que tant temia. No ho volia veure ni reconèixer-ho, però en el fons ella sabia bé que algun dia no podria més. Feia ja mesos que vivia dins d’una rutina rígida, amagant-se darrere de somriures i paraules perquè ningú s’adoni de compte del seu estat realment.



Quan aquell dia, que ella pensava que seria molt llunyà va arribar estava en una tarda d'hivern, físicament estava passejant, però mentalment estava recordant totes les parts caòtiques de la seva vida constantment, inundant-se dins dels pensaments. De sobte va sentir com el cor se li saltava del pit, va haver d'aturar-se i asseure’s en un costat, les seves cames es van debilitar i la respiració va ser més tallada, va notar com la suor li recorria l’esquena. Tania va quedar impactada, les llàgrimes se li sortien soles i el pitjor era la gent que passava pel costat seu sense detenir-se, com si fos invisible.



Després d’això no va ser la mateixa, els següents dies varen ser un acumul sense dormir i una sensació constant de buit. Portava així quasi un mes sencer, fins que va ser obligada per ella mateixa a adonar-se de què necessitava ajuda. Llavors va demanar ajuda, no perquè fos valenta, sinó perquè ja no tenia cap opció més. El dolor cada vegada era pitjor i parlar amb una professional semblava dels últims recursos.