-Això no serà un error, ja ho veuràs, però tot serà més fàcil si m'ajudes expressant-te amb mi. - va dir la psiquiatra amb veu suau, buscant que na Tània se sentís còmoda.



Na Tània no va respondre, només es va quedar mirant un punt fix, intentant no fer contacte visual directe amb ella.



-Tània, saps que no t'obligaré a parlar si no ho desitges- continuà la psiquiatra suaument -però necessito que em diguis encara que sigui una paraula- va dir posant a na Tània enfront d'ella, fent-la mirar.



Va haver-hi un silenci incòmode durant 10 segons, després com si la pressió de la situació li pesarà massa, na Tània va deixar sentir un petit murmuri gairebé inaudible.



-No sé si estic preparada- va deixar anar na Tània dels seus llavis amb fragilitat que a penes se li va escoltar.



En aquest instant, una part de na Tània només volia fugir d'allí. Sabia que si contava el que estava guardant a dins podria semblar una boja, o pitjor encara, simplement no l'entendria i se sentiria avergonyida.



La psiquiatra, en notar la tensió, va arrufar les celles pensativa, quan de sobte se li va ocórrer alguna cosa. Va ser com un centelleig d'inspiració.



-Ja ho sé na Tània- va deixar anar desanimada, però com si hagués donat amb la clau va afegir: -Si encara no estàs llesta per a dir-ho tot, podries donar-me alguna pista? Alguna cosa que em permeti entendre la gravetat del que estàs vivint.-



La psiquiatra es va quedar mirant a na Tània pacientment, esperant una resposta.



-No és necessari que ho expliquis tot de cop- va afegir amb calma



En aquest instant, la cara de na Tània va canviar. Tenia una cara neutra que no mostrava expressions, però en sentir aquestes paraules se li va canviar a una de tristesa, en els seus ulls desbordaven les llàgrimes com si l'última gota d'un got es tractarà.



-És… és com si tot estigués a punt d'enfonsar-se- va murmurar finalment.-Com si no pogués controlar-ho… ni a mi mateixa-



Na Tània va estrènyer les mans sobre les seves cames, el silenci a l'habitació es va allargar uns segons més. La seva ment semblava una tempesta, amb pensaments i emocions creuant-se a gran velocitat.



-Et sents atrapada, na Tània?- La psiquiatra va preguntar amb suavitat, buscant una resposta més específica però sense pressionar massa.



-A vegades sí - Va deixar anar la noia amb un polsim de tristesa.



-De quina forma?- Va dir la psiquiatra intentant esbrinar més sobre la situació de na Tània.



Na Tània va apartar la mirada. Va haver-hi un silenci incòmode una altra vegada de 10 segons.



La psiquiatra va esperar amb paciència, deixant que el silenci fes el seu treball. No volia pressionar-la, sabia que a vegades les paraules més importants eren també les més difícils de dir.



Finalment, na Tània va sospirar.



—És com si estigués en un quart sense portes… sense finestres. Tot segueix igual, tots els dies són el mateix… i jo… jo només… —La seva veu es va trencar una mica, però no va deixar que les llàgrimes sortissin.



—Sents que no hi ha sortida? —va preguntar la psiquiatra amb cautela.



Na Tània va assentir lentament.



—Sí. O que, si n'hi ha, no la puc veure. És frustrant… perquè intento fer el que se suposa que haig de fer. Aixecar-me, sortir, parlar amb la gent… però és com si tot això fos en va. Com si no importés.



La psiquiatra va prendre nota de les seves paraules i després va inclinar lleument el cap.



—I quan vas començar a sentir-te així?



Na Tània va mossegar el seu llavi inferior, les seves mans van estrènyer més forta la tela dels seus pantalons.



—No ho sé exactament. Crec que sempre ha estat aquí… només que no me n’adonava.



La psiquiatra li va donar un moment per a continuar, però na Tània va guardar silenci, com si estigués lluitant amb alguna cosa dins d'ella.



—Sents que aquesta sensació ha canviat o crescut en els últims mesos?



Na Tània va assentir.



—Sí que… Se sent més fort.



La seva veu sonava trista, i per primera vegada des que va entrar en la consulta, la psiquiatra va notar que els seus ulls reflectien una por profunda. Una por que tal vegada ni ella mateixa entenia del tot.



La psiquiatra va assentir lentament.



—I hi ha moments en els quals sents que tornes a ser tu mateixa? Alguna cosa que et faci sentir connectada?



Na Tània es va quedar pensant. Els seus dits jugaven amb una polsera de la seva nina.



—A vegades… quan dibuix. O vaig a la biblioteca de voluntària. Però fins i tot això… últimament se sent diferent. Com si no fos suficient per a portar-me de tornada.



El silenci va tornar a instal·lar-se entre ambdues, però aquesta vegada, la psiquiatra va percebre que na Tània estava a la vora de dir alguna cosa més. Una cosa important.



—Tània… —la seva veu va ser suau, convidant-la a continuar.



Na Tània va tancar els ulls un moment, com si estigués reunint el valor necessari. Després, amb veu a penes audible, va confessar:



–Tinc por…— va deixar anar la noia una mica atabala.



Na Tània no volia deixar anar aquest pes de damunt, no podia… Pel que va decidir fugir d'allí, en un obrir i tancar d'ulls. Ella estava sortint per la porta, fugint de la pressió de contar el que li passava, ja que ara no se sentia preparada per a explicar què li passava.