Aitana estava tombada en el seu llit, mirant fixament el sostre, i intentant que la música li donara un poc de pau. Va decidir tancar els ulls, anhelant cada vegada més eixa calma que portava tant de temps buscant. I, de sobte, la va sentir. Va sentir eixa tranquil·litat recorrent cada part del seu cos i omplint-la a poc a poc. I va somriure com mai abans ho havia fet. Fins que una veu va interrompre el seu moment de descans.

–Què tal la cita amb la psiquiatra, carinyo?– va preguntar sa mare.

Aitana sabia de qui era la veu i la pregunta que li havien fet, no obstant això, no li eixien les paraules per a contestar.

–Bé, supose–es va sentir dient a si mateixa. Encara així, estava quasi segura de no haver dit ni una sola paraula.–Però, si no t'importa, vull escoltar música.

-Per descomptat. Estem al saló, per si necessites alguna cosa.

Va assentir amb el cap i va tornar a posar la música, al mateix temps que sa mare eixia de l'habitació. Just quan li va donar al “play”, va començar a sonar la seua cançó favorita Softcore, del grup “The Neighbourhood”. Va començar a escoltar-la i hui, especialment, li van cridar l'atenció uns versos en concret: “I’m too consume with my own life. Are we too young for this? Feels like I can’t move”.

Va tancar els ulls de nou, sense la pau que havia aconseguit anteriorment, i va pensar en eixes paraules. “Estic molt consumit amb la meua pròpia vida. Som massa jóvens per a això? Sent que no puc moure'm”. Va començar a tocar-se les galtes, perquè sentia que se li havien humitejat.

<<Estàs plorant. Com no.>>

Va ignorar eixes paraules i es va permetre el luxe de plorar fins a quedar-se dormida. No havia tingut un bon dia. Ni una bona setmana. Ni una bona vida.

L'endemà, es va despertar i el primer que va fer va ser dirigir-se al gran espill que tenia a la seua habitació. Efectivament, tenia els ulls unflats, per la qual cosa hauria de tornar a l'excusa de les al·lèrgies.

Va anar a la cuina amb la intenció de desdejunar, però quan va mirar l'hora, es va penedir d'això. Arribava tard a l'institut.

Se’n va anar a l’institut caminant. Pel camí, es va trobar amb Sofìa, qui anava caminant amb pressa, la qual cosa li va provocar una mescla entre alegria i alleujament. Hui no estaria sola.

–Sofìa! -va cridar Aitana.– Quant m'alegre que ja pugues vindre a classe.

I encara havent cridat, Sofìa no va frenar. És més, va accelerar el pas, per la qual cosa Aitana va començar a córrer per a arribar-hi.

–Sofi! Espera'm! –va insistir-hi.

–Què em deixes, Aitana! –Sofìa va frenar en sec i es dona la volta per a mirar a Aitana.–Potser no t'adones que t'estic evitant? Que no vull estar amb tu?

Sentir eixes paraules li va caure com un poal d'aigua freda. Se li van omplir els ulls de llàgrimes i li van començar a tremolar les cames.

<<Ho sabia.>>

–Per què? Què he fet malament, Sofi? Explica-m'ho per favor.–va preguntar Aitana a la vora del plor.

–El primer, deixa de cridar-me així. Mai em va agradar i mai m'agradarà. El segon, tu eres la que està malament en tot. Eres rara, i només m'ajuntava amb tu per pena. Però ja estic cansada que em continuen veient amb tu. Deixa'm-en-pau.–va contestar, fent especial èmfasi en les últimes tres paraules.

Quan Sofìa va deixar de parlar, l'expressió anterior d'Aitana va canviar per complet. Va passar d'estar patint, a tindre una cara de completa passivitat.

<<Així millor.>>

Sofìa va tòrcerel gest com a Aitana es dona la volta i va marxar cap a sa casa.

–El que t’he dit, eres molt rara!–va cridar.

La reacció d'Aitana va ser traure-li el dit cor sense immutar-se, seguint amb una expressió completament indesxifrable.

<<Anem-nos-en a casa. Hui no és un dia per a estar en l'institut.>>

Va tornar a fer el camí, però esta vegada de tornada a casa. La gent que passava pel seu costat la mirava com si d'una bestiola es tractara. Quan va arribar al seu destí, no es va sorprendre en veure que els seus pares no estaven, per la qual cosa va pujar a la seua habitació i la va tancar amb clau. Va decidir asseure's al llit per a així assimilar tot el que li havia passat en tan sols un parell d'hores.

<<Què més dona. Sempre és el mateix. Sempre ens traïxen.>>

Es va alçar de colp i es va dirigir al seu espill. Encara que en un principi no veia gens estrany, a poc a poc el seu propi rostre s'anava distorsionant, i la seua mirada era cada vegada més penetrant, com si la persona de l'altre costat no fora ella.

–T'adones ja?–va murmurar una veu.

Aitana va donar un pas arrere, espantada, adonant-se que no era ella la que havia parlat. De fet, no havia mogut els llavis.

–Jo soc qui més t'entén.–la veu sonava tranquil·la i dolça–No eres res sense mi.

–Això no és cert…–va dir Aitana en un murmuri feble.

–Ah, no? Jo soc l'única que ha estat amb tu quan més ho necessitaves. Sense mi, qui eres en realitat?

Aitana va sentir un calfred recorrent la seua columna vertebral. Es va acostar més a l'espill i, per primera vegada, es va adonar que era una altra persona qui la mirava des de l'altre costat.

–Ara ja coneixes la meua història. La nostra història.

Aitana va donar suport a les dos mans sobre el fred cristall, fixant-se en què, durant un breu instant, els seus ulls es van enfosquir més del que cal i, inesperadament, el seu reflex, el seu un altre jo, va somriure.

–Dis-me Aitana, em deixaràs ajudar-te al fet que eixes ferides desapareguen? Em deixaràs convertir les teues ferides en invisibles?