De vegades se sentia igual que la primera vegada que, en aquella llunyana visita inicial, va haver de despullar-se anímicament per a explicar-li a una desconeguda, mal que fos psiquiatra, què li passava. Ella, que no s’obria mai a ningú, que feia anys que estava tancada en si mateixa, ho va fer forçada per les circumstàncies, perquè ja no suportava més el dolor, el maleït dolor invisible, la tempesta perfecta en la qual es confabulen ment, ànima i consciència.



La psiquiatra va esperar uns segons que la seua pacient començara a parlar. En veure que no ho feia, ella mateixa va trencar el gel.



-Aitana, saps a la perfecció que no m'agrada pressionar els meus pacients, però no avançarem si no parles amb mi. Per favor, dis-me alguna cosa, explica'm què et passa. Explica'm el que siga.



L'adolescent, sense alçar la mirada, va començar a parlar:

-Estic trencada- Va dir amb la veu entretallada- No sé què em passa, però estic trencada.



Després d'esmentar eixes últimes paraules, Aitana va deixar escapar una xicoteta llàgrima. Això va sorprendre la psiquiatra, ja que després de diversos anys tractant-la, mai l'havia vista plorar.



-Oh estimada, no digues això- Va contestar amb un to dolç- No estàs trencada. Ni tu ni ningú. Només necessites a algú que t'ajude a veure-ho. I per a això estic. Ara bé, comenta'm què ha passat. Què t'ha fet arribar a la conclusió que estàs trencada?

Aitana va estar uns segons en silenci, mirant un punt fix en la paret, i amb la mirada perduda.



-Ahir vam estar en urgències- Va comentar de sobte. La psiquiatra li anava a preguntar el perquè, però li va fer un gest amb el cap perquè continuara- Vaig espentar el meu germà xicotet, Manuel, per les escales de casa. Però no era jo. No. Era una altra persona distinta a mi, dins del meu propi cos. No era jo, de veritat. Sembla que m'ho estic inventant i entendria que no t'ho cregueres, però no t'estic mentint. No era jo…

La psiquiatra va inspeccionar els comportaments i expressions d'Aitana, mentres treia el seu historial mèdic. Estava acostumada que molts altres pacients li mentiren, creient que d'esta manera justificaven els seus mals actes. Però este n’era el cas. Aitana deia la veritat. Quan mentia, tendia a mossegar-se el llavi inferior amb nerviosisme, desviava la mirada i jugava amb els seus dits. Ara, mantenia la vista fixa en la seua psiquiatra i l'única cosa que feia era respirar amb molta dificultat, a causa d'un possible atac de pànic.



Sabia a la perfecció el que li ocorria a Aitana. Encara així, va voler revisar tota la paperassa que tenia en relació a ella.

Va haver-hi uns minuts en els quals només se sentia el so dels fulls passant.

<<Historial mèdic de salut mental de la pacient Aitana Giménez: adolescent de 13 anys que acudix a nosaltres en 2022 a causa de repetitius episodis depressius i ansiosos…>>.

La psiquiatra va alçar la mirada i, triant acuradament les seues paraules, va començar a parlar:

-Aitana, no t'espantes, però el que et passa té un nom i una explicació. Només vull que sàpies que no estàs trencada; tot el contrari, eres una xica forta i molt valenta.



-Com que té un nom? Estic malalta? -va preguntar Aitana a punt de plorar.



-En psicologia ho diem “Trastorn d'identitat dissociativa”. Per la situació que has viscut i veient el teu historial mèdic, és molt probable que patisques d'això. -Va confirmar amb tendresc- Però no vol dir que estigues malalta, o boja. Ho has passat i ho continues passant molt malament, per la qual cosa era qüestió de temps que una cosa així succeïra, a pesar meu. Explica'm què va passar abans que tirares el teu germà per les escales.



Aitana semblava haver entrat en un estat de xoc. Movia la cama amb nerviosisme. Encara així, després d'uns llargs segons, va aconseguir trobar la seua pròpia veu per a respondre:

-Vaig estar en l'institut. La meua única amiga no hi va poder anar, perquè estava malalta, així que les meues companyes van decidir que era el dia perfecte per a ficar-se amb mi. -Va comentar amb ironia- Em van llevar les llibretes i van trencar totes les pàgines, per la qual cosa no vaig poder presentar els deures d'eixe dia.



>> Els professors em van ignorar, dient que només m'estava excusant, i que en realitat no havia fet res a ma casa. Els meus pares es van acabar assabentant i em van renyar, sense si més no donar-me l'oportunitat de defendre'm. -Aitana va negar amb el cap- Després, Manuel va començar a cridar. I ja no em recorde de la resta. Sé que vaig tirar el meu germà per les escales, però no vaig ser conscient d'això. Se sentia igual a mirar-se en un espill, però sense veure el teu propi reflex, sinó el d'una altra persona distinta a tu…

Quan va acabar de pronunciar eixes últimes paraules, una alarma va començar a sonar. Eren les huit en punt.

La sessió de hui havia finalitzat.