Psiquiatra

Quan semblava que el seu pacient havia acabat de parlar, va sonar una alarma en el mòbil, indicant que la sessió havia acabat.

-Aitana, és molt dur i trist el que em comptes. No tindre el suport dels professors és difícil d'afrontar en estes situacions, però el que verdaderament resulta aclaparador és no tindre'l ni dels teus propis pares. M'alleuja saber que, malgrat tot, pots comptar amb eixa amiga de l'institut i, cregues o no, amb mi. Ens coneixem des de fa tant que ja som quasi millors amigues. -Comenta en un intent de broma per a millorar l'ambient tan ombrívol que s'havia format.- Què et sembla si la pròxima cita te la pose el dimarts de la setmana que ve?, Et ve bé? Mentrestant, vaig mirant la medicació adequada per al teu cas.

-Sí, clar. Fins a la setmana que ve.

Tot seguit, després d'esmentar eixes paraules escarides, va eixir de la consulta capcota.

<> va pensar la psiquiatra. Amb sort, no tindria tant de treball este cap de setmana. Va soltar un sospir i va tancar l'expedient d'Aitana. Amb moviments pausats i cansats, va començar a guardar les seues coses en la bossa. Era hora d'anar-se a casa. Per descomptat, eixa no havia sigut la seua setmana.

El dimecres va rebre a un pacient nou, qui estava patint la pitjor de les malalties: la bipolaritat.
En la carrera li van ensenyar que esta era la més perillosa i la que més cura requeria, perquè per ella és que es contrauen molts altres trastorns. A més, les persones amb bipolaritat alternen episodis de hipomanía (ànim excessivament elevat) amb episodis depressius, per la qual cosa és més probable que se suïciden per la baixada emocional tan sobtat.
En la carrera li van ensenyar moltes coses, però mai van esmentar el difícil, a nivell mental, que resultava exercir-ho.

Diverses vegades havia pensat a deixar el treball, o fins i tot estudiar una altra carrera. Tenia els estalvis suficients per a permetre-li-ho, per la qual cosa no li resultaria cap problema. Però, tot seguit, recorda el perquè va voler exercir esta professió.

<> és un pensament que sempre ronda pel seu cap.

Va tindre una millor amiga durant la seua adolescència, Rachel. Era una xica perfecta; treia bones notes, era divertida, sempre estava alegre… Però eixe va ser la fallada de molts, repetir-li constantment ho perfecta que era. Va acabar amb un final tràgic: suïcidant-se. Amb el temps s'entén que no cal posar-li “etiquetes” a ningú perquè, a la llarga, pot afectar de manera negativa. Molt negativa.




Aitana

Va eixir de la consulta pensant en el poc útil que li estava resultant tot allò. De què servix explicar-li els teus problemes a una altra persona si encara et sents buida?

L'aire fred del carrer li va colpejar la cara, i l'única cosa en el que pensava era arribar a la seua casa per a poder tancar-se a la seua habitació i desaparéixer sota les mantes. Quan va posar un peu sobre el pas de zebres, va sentir com alguna cosa es regirava en el seu interior.

<>

Va decidir ignorar eixes veus que no la deixaven descansar ni un segon en tot el dia i va continuar caminant. Mentres, recordava tot el que li havia comptat a la seua psiquiatra, especialment el moment en el qual va tirar al seu germà per les escales.

<>

I va pensar que, tal vegada, ella tenia raó. Encara que siga per una vegada. Manuel solia plorar per qualsevol cosa. Potser no va ser tan greu.

Va passar per davant d'una botiga de roba i es va quedar mirant fixament el seu reflex. Va decidir acomodar-se el pèl. Ho tenia un poc despentinat.

<>

Va continuar caminant i no va parar fins a arribar a la seua casa. Com era costum, ningú la va rebre. Ningú li va preguntar per la seua sessió.

<>

Aitana va pujar a la seua habitació. Es va tombar en el llit i va començar a escoltar música. Però algo no li quadrava. Cada vegada escoltava la música més llunyana, les notes més desentonades. I va somriure. Va somriure per primera vegada en tot el dia. I, fins i tot, en tota la setmana.

<>