Les primeres hores de la jornada han passat ràpidament. Les primeres passes al desert han estat plenes de nervis i incertesa. Els reclutes anàvem camí de la formació que havíem vist a la distància, avançant amb pas ferm, però cautelós. Al principi, la unió era clara. Un estrany sentiment de companyonia ens unia a tots, malgrat les nostres diferències. Però a mesura que passava el temps, la tensió començava a fer-se evident. El desert, vast i implacable, no perdonava. La calor era asfixiant i la pols que...
No podíem parar perquè sabíem què passaria si ho fèiem.
En algun lloc, molt a la distància, algun recluta havia caigut. La veu de la bèstia ressonava encara en els nostres somnis, un record de la brutalitat que ens esperava en qualsevol moment. Però la major amenaça era la mateixa: nosaltres mateixos. La desconfiança, la por de ser deixat enrere, feia que el grup es trencés lentament. Alguns de nosaltres semblàvem més forts, d’altres més febles, però tots havíem de mantenir-nos junts per evitar la nostra caiguda.
De sobte, una figura va aparèixer davant nostre. Un home gran, de rostre marcat per les cicatrius i els anys de batalla. La seva mirada era tan penetrant que semblava que pogués veure més enllà de la carn i els ossos de qualsevol de nosaltres. Darrere seu, altres figures es perfilaven com ombres, també amb les armadures fosques i les mirades decidides.
El gran líder va parlar amb una veu profunda, però tranquil·la.
—Jo sóc Varian, líder dels Escollits. I aquests són els meus companys. Venim del Clan de la Lluna, la nostra fortalesa està més enllà de les dunes. Però el vostre camí no acaba aquí. Si voleu sobreviure, haureu de passar per una prova que no oblidareu.
La seva mirada va travessar-nos, un a un. Després, va fer una senyal amb la mà.
—Això és només un petit descans. Però a partir d’ara, cada acció que feu serà jutjada. El desert no us perdonarà, i les ombres del passat tornaran per reclamar-vos.
Aquesta última frase va quedar flotant a l’aire. Els reclutes es van entretenir en silenci, mirant-nos els uns als altres amb desconfiança i amb por. Sabíem que la prova estava a punt de començar, però ningú sabia com seria.
Varian va fer un gest i va començar a caminar. Nosaltres vam seguir-lo sense parlar. Sabíem que el nostre destí ja estava traçat, però la incertesa sobre la pròxima prova ens feia créixer la tensió al pit.
La prova de la màscara
La nit va caure ràpidament, més fosca del que havíem imaginat. El desert, que durant el dia semblava viure, es va quedar en silenci absolut. Les estrelles brillaven, però no podíem veure gairebé res més al voltant. Només la silueta d’uns altres reclutes es veia en la llunyania.
De sobte, Varian va fer una pausa i va girar-se cap a nosaltres. La seva veu, severa, va interrompre el silenci.
—La prova de la màscara comença ara. Només els més valents passaran.
Una sensació gèlida va recórrer les meves venes. No sabia exactament què implicava aquella prova, però el to de la veu de Varian em va fer entendre que no seria fàcil.
Ens va lliurar una màscara a cadascun de nosaltres. Era una màscara d’acer, gravada amb runes que brillaven dèbilment a la llum de les estrelles. No podia veure cap expressió a través d’elles, només una presència inquietant, com si cadascuna d’aquestes màscares tingués una voluntat pròpia.
—El vostre objectiu és simple —va dir Varian mentre observava la nostra confusió—: no deixeu que la màscara us controli. La vostra ment és el que els enemics volen prendre. Ara, poseu-la.
Els reclutes es van mirar entre ells, amb la por reflectida als seus ulls. Alguns dubtaven. Jo també. Però no havia cap opció. No volia ser la primera a fracassar. Així que, decidida, vaig posar la màscara.
Un instant després, el desert va desaparèixer. La meva vista es va omplir d’un món totalment nou, una dimensió fosca on el temps semblava aturat. Les ombres que abans veia com a simples figures ara tenien forma. I no eren amigables.
Unes figures fantasmagòriques, cobertes amb robes negres i amb cares inexpressives, es van apropar lentament. La meva respiració es va tornar més ràpida. Estava sola, atrapada en un lloc on la realitat es deformava. No sabia què fer, ni com escapar d’aquella realitat paral·lela.
Aquesta era la prova. El que en Varian havia anomenat “la màscara” era una prova mental, un joc de psique. El desig de sobreviure havia de ser més fort que les meves pors. Els esperits que em rodejaven volien que em rendís, que perdés la meva voluntat. I el pitjor de tot: volien que em perdés a mi mateixa.
Però en aquell moment vaig recordar les paraules de ma germana, Iseu, i la seva promesa d’amor. Els records del meu clan, la força de la meva família, em van donar l’energia per lluitar. Els enemics van començar a desintegrar-se, però la lluita no va ser fàcil. Els esperits van tornar a atacar, aquesta vegada amb més força, però no vaig cedir.
Finalment, vaig sentir la màscara desaparèixer. Vaig obrir els ulls i vaig veure Varian, que em somreia lleugerament.
—Has superat la prova.
El desert davant nostre va canviar de nou, però ja no era el mateix. Era com si hagués crescut una flor al cor d’aquest desert de dolor. Els altres reclutes havien superat la prova també. Els meus companys, aquells amb qui havia compartit la por i la lluita, ara eren més que companys de batalla. Ens havíem convertit en germans i germanes en aquesta guerra contra el desconegut.
Després de la prova de la màscara, el desert es va mostrar com un lloc diferent. Els vents que abans es sentien com un crit amenaçador ara semblaven cantar suaument. La calma, estranya i incòmoda, es va apoderar del grup. Els reclutes, que abans caminaven amb les espatlles carregades de por, ara avançaven amb més seguretat. Sabíem que la nostra força interior havia crescut, però també erem conscients que el que ens esperava a la següent etapa era desconegut.
Varian va mantenir-se en silenci, però el seu rostre era un reflex d’orgull. En certa manera, la seva calma era contagiosa, i tots, en cert grau, sabíem que només havia començat el veritable camí de la nostra prova. En aquell moment, vaig entendre que no importava tant si els nostres cossos es debilitaven. El que realment es posaria a prova seria la nostra ment, la nostra capacitat de resistir el mal i les temptacions que podrien trencar-nos.
—Ara és el moment d'avançar —va dir Varian finalment, trencant el silenci. La seva veu era autoritària, però també carregada de comprensió—. El desert no serà el vostre enemic només pel que veieu. No és el lloc el que vol devorar-vos, sinó el que porteu dins.
Les seves paraules van fer que un calfred recorregués la meva espina dorsal. Què volia dir amb "el que porteu dins"? Sabíem que les proves no només serien físiques, però aquell missatge em va fer dubtar. Les ombres de les nostres pròpies pors eren més profundes del que imaginàvem.
Mentre continuàvem caminant per l'ampla plana, una estranya neblina va començar a enfosquir l'horitzó. Una mena de llum tènue, més enllà de la nostra percepció, semblava emanar de la terra mateixa. Vaig intentar enfocar-me, però la meva ment començava a envaïr-se de dubtes. Era com si la mateixa realitat es trenqués a la nostra volta.
Va ser quan Varian va fer una nova senyal que tot es va tornar més clar.
—Són les proves finals —va dir amb fermesa, dirigint-se als nostres ulls amb una mirada decidida—. Ara, la veritat sobre vosaltres serà revelada.
De sobte, el sòl es va obrir davant nostre, com si el desert hagués decidit engolir-nos. Un gran abisme va aparèixer, i més enllà d’ell, s’albiraven ombres de temors indescriptibles. La caiguda no era física. Era com si la nostra voluntat estigués a punt de ser submergida en el buit. Els reclutes es van agrupar en un cercle, però el pànic ja començava a omplir les nostres ments.
—El desert no és només un lloc físic —continuà Varian—. És un espai entre la vida i la mort, entre el que som i el que podríem arribar a ser. Només aquells que superin el seu propi abisme, aquells que no es deixin arrossegar per les seves pors, podran sortir-ne.
Una de les ombres que es formaven en el buit va començar a moure’s. Les formes es van fer més definides. De sobte, vaig veure la imatge d’una persona del meu passat: Iseu, la meva germana. La seva cara, serena i amb el somriure que sempre recordava, estava envoltada de llums esparses, com si ella fos una projecció del que més estimava. Vaig estendre la mà per tocar-la, però de seguida vaig notar com el terra es començava a trencar sota els meus peus.
Vaig recordar les paraules de Varian. "El desert no és només un lloc físic." Això era una prova més. El desert estava portant-me a enfrontar-me amb les meves pròpies pors, els meus records, els meus dubtes. La visió d’Iseu era massa real, massa propera. Però havia d’enfrontar-me a ella, a mi mateixa. No podia caure en el buit, no podia deixar que els meus sentiments d’incertesa em destrossessin.
Vaig tancar els ulls durant un instant, buscant la força que havia trobat en la prova anterior. Vaig respirar profundament i vaig concentrar-me en la meva ment. Quan els vaig obrir de nou, la imatge d’Iseu va començar a desintegrar-se, com si fos un somni difús.
Però no només era jo qui havia estat temptada per les ombres del desert. Un altre recluta, un noi amb qui havia compartit les primeres hores de camí, va començar a parlar en veu alta, com si estigués parlant amb algú. El seu rostre estava ple de desesperació, els seus ulls brillaven amb la mateixa llum que havia vist a les ombres.
—¡No! No vull anar-hi! No vull veure’l... —va cridar, caient de genolls.
Vaig entendre llavors que el desert estava testant-nos més enllà del físic. Cada recluta estava enfrontant-se a la seva pròpia batalla interna. Era una guerra que ningú podia evitar, ni tan sols Varian. Les ombres no eren només visions de passats llunyans. Eran manifestacions del que cada un de nosaltres havia estat, del que temíem convertir-nos, de les nostres pròpies inseguretats.
Varian es va apropar al jove, tocant-li suaument l’espatlla.
—Calma, jove. El desert no té poder sobre tu si no li deixes. No tens por del que veus, sinó de què representa. T’has enfrontat a això milers de vegades sense saber-ho.
Amb aquestes paraules, el jove va aixecar la mirada, però encara estava dubtós. Vaig veure com la llum de la confusió en els seus ulls començava a disminuir, mentre la seva respiració es calmava. Va estar un moment més en silenci, però després va assentir, com si finalment hagués entès alguna cosa profunda.
A poc a poc, el buit va començar a tancar-se, i les ombres van desaparèixer lentament. El desert, que havia semblat un lloc de caos i confusió, es va tranquil·litzar. Les visions es van dissipar. Varian va fer un senyal als reclutes per seguir endavant.
—I ara —va dir—, el camí dels escollits comença realment. Però recordeu-ho: el desert no perdona. Només aquells que són capaços de lluitar contra els seus propis dimonis podran aconseguir el que busquen.
Els nostres passos van continuar, però alguna cosa havia canviat. Sabíem que, encara que el desert era un lloc d’esgarrifança, també era un lloc de revelacions. El que havíem superat fins aquell moment ens havia fet més forts. Però, a mesura que avançàvem, sabíem que la verdadera batalla no havia fet més que començar.
