El medalló brilla intensament, la seva llum em fa tancar els ulls. Una calor incòmoda s’expandeix des del meu pit, com si el metall fred es fos part del meu cos. L'aire, d'alguna manera més denso, s’omple d’un so com un murmuri distant. És com si el desert mateix es despertés a la meva volta.
Una ombra creix al meu voltant, desplaçant-se ràpidament per sobre de la roca que m’amaga. El crit que em fa l’animal és com un crit de guerra, furiós i desgarrador. Sento les ales de la bèstia agitar-se al meu voltant amb un soroll que ressona dins els meus ossos, però no em moure. El medalló brilla encara més fort, i l’energia que transmet comença a recórrer el meu cos.
És aleshores que el sento. Una força interior, una crida que m’obliga a mirar cap al cel, on les ales de la bèstia brillen com una estrella negra. Una sensació desconeguda es desperta dins meu: no estic sola. La veu del medalló no és només una ressonància mental, és un murmuri que em parla, guiant-me.
—Activa la connexió.
Em veig empesa a fer-ho, no sé per què. Sé que si no ho faig, seré vençuda. Les ales de la bèstia baten més ràpidament, i el soroll es fa eixordador. Em concentro, començant a respirar profundament.
La força interna creix. Sentim-ho. Sentim la connexió amb els ancestres, amb els guerrers caiguts que van viure abans de nosaltres. La meva espatlla esquerra comença a brillar amb una marca fosca, com si la carn s’hi estigués esculpint amb una runa antiga.
La bèstia, atemorida per la llum, fa un crit tan fort que sembla que el cel s’ensorri. Però no la puc deixar escapar. Com un reflex, les meves mans s’aixequen, plenes d’una energia desconeguda, i estiro els braços cap a la criatura. La connexió creix més, i el vent sembla girar al meu voltant. Els meus dits es tensionen, i el medalló brilla tan intensament que em fa tancar els ulls. Un cop més, la veu ressona dins meu:
—Domina el teu destí.
Llavors, sento una explosió d’energia que em travessa, com si el món sencer es desfosés. Les ales de la bèstia, abans imponents, es fragmenten en milers de píxels, desaparint davant dels meus ulls. El desert ja no és el mateix. On abans hi havia una terra morta, ara veig una vegetació vibrante, plena de colors que no havia vist mai. M’he aixecat del terra, sense adonar-me’n, i miro al voltant.
A l’horitzó, veig altres figures. Reclutes, com jo, amb els seus medallons brillants al pit. Alguns semblen més forts, més decidits. D’altres, com jo, semblen confosos, acabats de despertar d’un malson.
—Què ha passat? —murmura algú darrere meu.
M’empeny un dels reclutes. Un noi jove, d’uns quinze anys, amb el rostre cobert de pols i una mirada espantada. Els seus ulls brillen amb una mena de sorpresa i por.
—On estem?
Després que el vent bufi amb força, em giro cap a ell, decidida.
—Estem a la prova d’adaptació. Només els més forts sobreviuran.
El noi m’observa amb desconfiança, però no diu res. Em sento una mica estranya. Estic parlant amb seguretat, però dins meu, la confusió creix. L’adrenalina que corre per les meves venes encara em fa sentir viva, però al mateix temps, una sensació de buit em recorre l’estómac.
De sobte, una veu autoritària trenca el silenci.
—Benvinguts, escollits.
M’adono que no estem sols. A l’altra banda del camp, una figura altíssima s’alça, rodejada per altres seleccionadors. La seva presència em fa sentir diminuta, com si el pes del seu mirada em trasbalsés.
El seu rostre, cobert per una màscara d’acer, no em permet veure les seves emocions, però puc sentir la seva intensitat. Quan parla, la seva veu és clara, però amb un to de fredor insuportable.
—Som el Consell de la Prueba. Avançareu a través d’aquests territoris, on s’assoliran les veritats més profundes. Les proves començaran immediatament.
Els reclutes es miren entre ells, alguns desconcertats, altres més decidits.
—Les seves ànimes es definiran en cada pas que facin. —La veu del conseller sona llunyana, com un eco. —Només els que sobreviuen passaran a la següent fase. La seva força interior determinarà el camí.
Amb aquestes paraules, el Consell es desintegra, deixant-nos amb una immensitat de desert davant nostre. Un desafiament, una nova prova que ens obliga a avançar sense saber què ens espera.
—Què hem de fer? —pregunta un recluta.
Miro al voltant, sentint una tensió que s’acumula dins meu. Aleshores, veig una formació a la distància, un grup de persones que caminen en direcció contrària a la nostra. Estan equipats, com nosaltres, i sembla que estan liderats per algú de més edat.
No hi ha temps per dubtar. M’adreço cap a ells, decidida. Si hem de sobreviure, hem de ser una unitat. Hem de ser més forts que la bèstia que vam enfrontar.
—Vinga! Seguiu-me!
Els reclutes em miren, alguns dubtant, altres seguint-me sense dir una paraula. Sé que no serà fàcil, però ara tinc una missió clara: guiar-los cap a la seguretat, cap al seu destí.
